Fogots a la casa reial.

 

Per al monarca destronat també passen els anys, ens confonen les imatges de fa tres dècades amb esbossos d’arrugues, lleus llepadetes, que el temps s’ha encarregat de subratllar solcant l’epidermis greu d’heroi salvapàtries que se les va tenir amb uns pirates amb mostatxo que van perpetrar un cop d’estat -vist ara- d’opereta. Passant revista als cromos cuixé de la vida social de fa trenta anys molts dels protagonistes habituals han envellit, també la monarquia, molt malament. Les imatges del rei emèrit fent tentines, amb la mobilitat afectada dependent de les crosses humanes que l’assisteixen en els desplaçaments, són cruels.

En aquella època, quan molts súbdits encara conreàvem alguna margalida al serrell i al cervell, el monarca campava per frondoses praderies a l’ombra de la impunitat i la discreció legals a recer de l’encobriment, ja se sospitava que pol·linitzava alguna vedet. La crònica anunciada d’una altra infidelitat de calibre reial ha sortit a la llum -s’ha retratat- en una publicació holandesa amb fotografies rodolant com un formatge de bola pel pendent de la morbositat tafanera. Mentre, la ciutadania defraudada no s’organitza per protestar contra la monarquia en una manifestació multitudinària de costellada a concretar, surten i s’analitzen minuciosament els preliminars. Qui, què, on, qui finançava el xampany i com va ser possible obtenir les estampes tan esplendoroses de redall a l’herba. Un dispendi de tertúlies amb delators, cortesans -i cortesanes- amb un denominador en comú, ningú encara ha cridat que ha vist el cul a un monarca que anava despullat. Els confidents calculen que tot arribarà.

D’entre el pomell de rosses perilloses més del domini públic festejades pel galant els analistes hi troben la pulsió paquidèrmica per la caça major d’aquestes bèsties de pell dura i ullals, s’hi ha inclòs definitivament i ben documentada una domadora d’elefants a temps parcial.

La insípida corona amb actes socials baixos en sal aptes per a hipertensos amb tendència monàrquica sovint ha d’escalfar l’ambient. És quan reapareix el personatge de l’emèrit, qui va estar capaç de mantenir la institució després que el dictador el designés el seu successor. Ell sí que en sap, hi té la mà trencada a alimentar la tensió argumental i a fer pujar l’audiència quan cal, encara que el vent a les ries gallegues bufi amb ratxes adverses des de fa unes temporades. L’última gran iniciativa passa per publicar unes memòries sota la batuta d’una escriptora -una negra literària- que hi posa les metàfores i en desbrossa l’estil. L’obra magna, el testament original que vol llegar -en francès- per a la posterioritat es diu Reconciliació, una picada d’ullet de títol ambigu, 500 pàgines passant comptes pel seu paper durant la transició o la premonició improbable de refer la vida conjugal amb la desconsolada reina emèrita. El protagonista deixa anar una sentència per a la història, diu que té la sensació que li estan robant -fotografies també- la seva història.

L’obra escrita a Abu Davi on viu des del 2020 en règim d’autoexili, assetjat per les sospites respecte de la seva fortuna a l’estranger, explicarà la seva trajectòria vital com solen les hagiografies -dedicades a glorificar la vida dels sants- fent esment al pecat, a les errades i a les decisions poc oportunes que la història o la memòria col·lectiva hauran de redimir i perdonar -Ho sento molt, m’he equivocat, no tornarà a passar! I en l’alliberament per a la reconciliació s’ha empescat una fundació com acostumen els exmandataris i prohoms de grans companyies americanes per retronar a la societat una part de la riquesa que les seves activitats els van proporcionar. Els beneficis d’aquesta publicació s’abocaran a la presumpta fundació. Lloable si no fos per un petitíssim detall legal de no res, les hereteres de la fundació -agafa el diner i corre!- són les filles, les infantes.

Un amic monàrquic de tota la vida, molt tocat pels esdeveniments, m’ha confessat que a les properes eleccions, en la jornada de reflexió, es repensarà si continua fent confiança a la cosa reial.

 

Mòbils homicides.

 

La guerra és innovadora. Esmola la capacitat per ser més efectius massacrant l’enemic. Tanmateix, en paral·lel, se cerquen sistemes de defensa més segurs per contrarestar els avenços de l’adversari. Hi ha innovacions -si se’n pot dir així- que tenen l’origen i han transcendit des de la recerca bèl·lica. La xarxa d’abast mundial -la web- es va desenvolupar per la necessitat de descentralitzar la informació per tal que no sigui vulnerable a una escomesa puntual. Malmetent un terminal informàtic no es destrueix la informació ni la capacitat de comunicació a què tenen accés la resta de punts de la teranyina. Quelcom tan inusualment innovador com aquell que va calçar amb grampons uns elefants per travessar els Alps i intentar conquerir Roma. L’art de la guerra és creatiu encara que amb molta freqüència de natural pervers. 

L’impacte de les explosions d’aparells que havien nascut per a la comunicació esdevenint massivament letals ens ha deixat amb un pam de nas. De pel·lícula -inversemblant- d’acció hollywoodiana o directament de ciència-ficció. Fer esclatar un aparell destinat a una altra funció és possible i s’ha fet al llarg de la història. La imatge cinematogràficament degana d’un despertador d’aquells que anaven amb corda associat a un manat d’explosius és mítica i ha estat recurrent. Aquests dies un atac inèdit a les comunicacions de Hezbollah marca una nova fita, un punt d’inflexió esborronador, des del joc innocent dels espies tradicionals confonent l’enemic o creant opinió a convertir el canal, el punt per on transcorre físicament la informació, en arma mortal hi ha un pas de gegant amb botes militars.

Ha estat possible fer esclatar alhora uns aparells obsolets causant morts i molts ferits. Just l’endemà, van tornar a esclatar uns altres aparells, també de tecnologia rància, alguns prop dels llocs on se celebrava el funeral de les víctimes del dia anterior. Transformar buscapersones en armes de destrucció individual, introduir-los entre la milícia i fer-los detonar coordinadament té mèrit des del punt de vista de l’estratègia. Han atacat i significat els membres de Hezbollah -danys colaterals al marge- causant por i desconcert. Què més els pot explotar.

Aquesta és la pregunta que es fa el món sencer des d’aquest atac amb busques i amb walkie-talkies. Se sol dir que la informació és poder, una força que es pot emprar per assistir d’altres, com una eina poderosa de negociació o per fer mal destruint la credibilitat d’algú. Ja hi podem afegir una altra virtut, la informació també mata -assassina-. Si poden fer detonar un buscapersones descatalogat, de què no seran capaços. I el mòbil? Un aparell definit com a intel·ligent amb gairebé infinites aplicacions s’ha convertit en el blanc de les sospites. Que ens vulnerin la intimitat, ens enregistrin o ens escoltin encara era lluny d’aquesta nova alternativa. Fins ara només ens en malfiàvem tot condemnant en el transport públic els patinets elèctrics. Qui continuarà dormint amb el mòbil a la tauleta de nit? Els intrèpids.

Per prevenció auguro un allunyament -més físic que de dependència- d’aquest aparell. Respondre a un número desconegut serà un alleujament quan l’interlocutor ens vulgui endossar un canvi de companyia del llum, del gas o de proveïdor d’internet ja que una trucada o una vibració silenciosa a la butxaca -com el tic-tac sospitós en un estoig per a violí- hi aportarà l’emoció punyent d’abans de posar-se una arma a la templa i de prémer el gallet.

-Digui!

La Diada 2024.

 

Lluny d’aquelles multituds d’altres edicions s’ha celebrat la Diada amb un President de la Generalitat no independentista. La gràfica de l’assistència a les manifestacions de l’Onze de Setembre des del 2012 fa una mica de mal d’ulls per la davallada i per la desmobilització presencial que han sofert. Ha estat una manifestació descentralitzada que segons els recomptes de les policies locals hauria congregat unes 70.000 persones, lluny del milió llarg d’aquelles trobades coreogràficament ben alineades o de les de les cadenes humanes capaces d’abraçar el territori.

Enguany he viscut l’acte de la Diada a Sant Joan de les Abadesses, que ha coincidit just el dia després que s’hagi acabat la festa major d’enguany, el calendari ha fet que aquest 11 de setembre, dimecres, comporti un dia de festa més per pair canelons i reprendre l’endemà el curs sense el brogit que els actes de la festa major han ocasionat. Tornaran a sortir a taula parada els romanents dels àpats i el cava esbravat en un exercici de sostenibilitat gastronòmica per reciclar els excessos. Tot s’ha d’aprofitar.

Lluny de les grans manifestacions, al poble la Diada se celebra amb discreció al claustre del monestir, sense grandiloqüències gestuals ni promeses. Un acte d’afirmació nacional breu amb un parlament de l’alcalde i la posterior ofrena floral de les diverses entitats que s’organitzen i perviuen a la Baronal Vila de Sant Joan de les Abadesses. No tinc la referència de la gent que aplegava en edicions anteriors ja que és la primera vegada que hi assisteixo. No disposo de les dades de participació que la Policia Local subministra en les poblacions que es poden permetre el luxe de poder alliberar un agent per fer aquests recomptes aritmètics. Aquest tampoc no ha estat un acte vilatà multitudinari, les costures del claustre podien contenir molta més gent. Sí que a l’ombra del romànic mil·lenari del monestir l’himne amb què s’ha tancat l’acte prenia una solemnitat gregoriana superba amb un punt de misticisme ufanós.

La desmobilització ciutadana és un fet que cada any aparca més gent al sofà de casa. Els partits que han estat incapaços de reeditar un govern independentista en les últimes eleccions viuen entestats a desqualificar-se -i a destruir-se- mútuament en una lluita caïnita carregada de disputes electoralistes mentre les entitats independentistes -ANC i Òmnium- assenyalen aquesta desavinença com el motiu principal de la pèrdua de múscul del moviment. Totes les entitats convocants han apel·lat conjuntament una vegada més a favor d’una unitat que, per ara, no floreix enlloc.

A les comparatives, doncs, caldria afegir-hi una dada significativa difícil de calibrar. Es tracta només d’un desencís circumstancial per l’actual panorama polític? O bé l’independentisme ha fet o farà figa? Podríem relacionar-ho amb el vigorós abstencionisme independentista de les darreres eleccions catalanes. Les respostes a la causa-efecte deuen ser bessones sinó són la mateixa.

En aquesta riba s’interpreta el baix to com una rebequeria absentista que ha de tornar a ser ric i ple perquè l’independentisme continua fent migdiada amb un ull obert pendent d’aixecar-se del sofà d’una revolada amb un bon cop de falç quan l’hora ho requereixi. Riu avall la catalanofòbia política endèmica és molt rendible amb una polivalència versàtil pròpia d’una clau anglesa acoblant-se a tots els calibres, com una navalla suïssa amb múltiples i inversemblants prestacions; caldrà veure quina lectura en faran aquells que, quan les manifestacions eren extraordinàriament nombroses, no en feien esment ignorant-les o en maniobraven matusserament les imatges. Cadascú porta l’aigua al seu molí.

Davant del dubte existencial la manera d’escatir el pes i la voluntat d’uns i d’altres passaria per posar un guàrdia urbà de ciències a comptar-nos. Fem-ho amb garanties i joc net convocant una consulta -que no deixa de tenir un punt de ruleta russa- per desembullar la incertesa tot confirmant que molts només feien una becaina o bé que l’independentisme té un peu en el forat negre del desencís.

Aquesta Diada -rumiava mentre em cruspia els canelons rescalfats de la festa major- que havia estat una mica sense massa bombolles, com el cul de cava esbravat de l’ampolla oberta en edicions anteriors.

Bon curs!