La Diada 2024.

 

Lluny d’aquelles multituds d’altres edicions s’ha celebrat la Diada amb un President de la Generalitat no independentista. La gràfica de l’assistència a les manifestacions de l’Onze de Setembre des del 2012 fa una mica de mal d’ulls per la davallada i per la desmobilització presencial que han sofert. Ha estat una manifestació descentralitzada que segons els recomptes de les policies locals hauria congregat unes 70.000 persones, lluny del milió llarg d’aquelles trobades coreogràficament ben alineades o de les de les cadenes humanes capaces d’abraçar el territori.

Enguany he viscut l’acte de la Diada a Sant Joan de les Abadesses, que ha coincidit just el dia després que s’hagi acabat la festa major d’enguany, el calendari ha fet que aquest 11 de setembre, dimecres, comporti un dia de festa més per pair canelons i reprendre l’endemà el curs sense el brogit que els actes de la festa major han ocasionat. Tornaran a sortir a taula parada els romanents dels àpats i el cava esbravat en un exercici de sostenibilitat gastronòmica per reciclar els excessos. Tot s’ha d’aprofitar.

Lluny de les grans manifestacions, al poble la Diada se celebra amb discreció al claustre del monestir, sense grandiloqüències gestuals ni promeses. Un acte d’afirmació nacional breu amb un parlament de l’alcalde i la posterior ofrena floral de les diverses entitats que s’organitzen i perviuen a la Baronal Vila de Sant Joan de les Abadesses. No tinc la referència de la gent que aplegava en edicions anteriors ja que és la primera vegada que hi assisteixo. No disposo de les dades de participació que la Policia Local subministra en les poblacions que es poden permetre el luxe de poder alliberar un agent per fer aquests recomptes aritmètics. Aquest tampoc no ha estat un acte vilatà multitudinari, les costures del claustre podien contenir molta més gent. Sí que a l’ombra del romànic mil·lenari del monestir l’himne amb què s’ha tancat l’acte prenia una solemnitat gregoriana superba amb un punt de misticisme ufanós.

La desmobilització ciutadana és un fet que cada any aparca més gent al sofà de casa. Els partits que han estat incapaços de reeditar un govern independentista en les últimes eleccions viuen entestats a desqualificar-se -i a destruir-se- mútuament en una lluita caïnita carregada de disputes electoralistes mentre les entitats independentistes -ANC i Òmnium- assenyalen aquesta desavinença com el motiu principal de la pèrdua de múscul del moviment. Totes les entitats convocants han apel·lat conjuntament una vegada més a favor d’una unitat que, per ara, no floreix enlloc.

A les comparatives, doncs, caldria afegir-hi una dada significativa difícil de calibrar. Es tracta només d’un desencís circumstancial per l’actual panorama polític? O bé l’independentisme ha fet o farà figa? Podríem relacionar-ho amb el vigorós abstencionisme independentista de les darreres eleccions catalanes. Les respostes a la causa-efecte deuen ser bessones sinó són la mateixa.

En aquesta riba s’interpreta el baix to com una rebequeria absentista que ha de tornar a ser ric i ple perquè l’independentisme continua fent migdiada amb un ull obert pendent d’aixecar-se del sofà d’una revolada amb un bon cop de falç quan l’hora ho requereixi. Riu avall la catalanofòbia política endèmica és molt rendible amb una polivalència versàtil pròpia d’una clau anglesa acoblant-se a tots els calibres, com una navalla suïssa amb múltiples i inversemblants prestacions; caldrà veure quina lectura en faran aquells que, quan les manifestacions eren extraordinàriament nombroses, no en feien esment ignorant-les o en maniobraven matusserament les imatges. Cadascú porta l’aigua al seu molí.

Davant del dubte existencial la manera d’escatir el pes i la voluntat d’uns i d’altres passaria per posar un guàrdia urbà de ciències a comptar-nos. Fem-ho amb garanties i joc net convocant una consulta -que no deixa de tenir un punt de ruleta russa- per desembullar la incertesa tot confirmant que molts només feien una becaina o bé que l’independentisme té un peu en el forat negre del desencís.

Aquesta Diada -rumiava mentre em cruspia els canelons rescalfats de la festa major- que havia estat una mica sense massa bombolles, com el cul de cava esbravat de l’ampolla oberta en edicions anteriors.

Bon curs!