Mòbils homicides.

 

La guerra és innovadora. Esmola la capacitat per ser més efectius massacrant l’enemic. Tanmateix, en paral·lel, se cerquen sistemes de defensa més segurs per contrarestar els avenços de l’adversari. Hi ha innovacions -si se’n pot dir així- que tenen l’origen i han transcendit des de la recerca bèl·lica. La xarxa d’abast mundial -la web- es va desenvolupar per la necessitat de descentralitzar la informació per tal que no sigui vulnerable a una escomesa puntual. Malmetent un terminal informàtic no es destrueix la informació ni la capacitat de comunicació a què tenen accés la resta de punts de la teranyina. Quelcom tan inusualment innovador com aquell que va calçar amb grampons uns elefants per travessar els Alps i intentar conquerir Roma. L’art de la guerra és creatiu encara que amb molta freqüència de natural pervers. 

L’impacte de les explosions d’aparells que havien nascut per a la comunicació esdevenint massivament letals ens ha deixat amb un pam de nas. De pel·lícula -inversemblant- d’acció hollywoodiana o directament de ciència-ficció. Fer esclatar un aparell destinat a una altra funció és possible i s’ha fet al llarg de la història. La imatge cinematogràficament degana d’un despertador d’aquells que anaven amb corda associat a un manat d’explosius és mítica i ha estat recurrent. Aquests dies un atac inèdit a les comunicacions de Hezbollah marca una nova fita, un punt d’inflexió esborronador, des del joc innocent dels espies tradicionals confonent l’enemic o creant opinió a convertir el canal, el punt per on transcorre físicament la informació, en arma mortal hi ha un pas de gegant amb botes militars.

Ha estat possible fer esclatar alhora uns aparells obsolets causant morts i molts ferits. Just l’endemà, van tornar a esclatar uns altres aparells, també de tecnologia rància, alguns prop dels llocs on se celebrava el funeral de les víctimes del dia anterior. Transformar buscapersones en armes de destrucció individual, introduir-los entre la milícia i fer-los detonar coordinadament té mèrit des del punt de vista de l’estratègia. Han atacat i significat els membres de Hezbollah -danys colaterals al marge- causant por i desconcert. Què més els pot explotar.

Aquesta és la pregunta que es fa el món sencer des d’aquest atac amb busques i amb walkie-talkies. Se sol dir que la informació és poder, una força que es pot emprar per assistir d’altres, com una eina poderosa de negociació o per fer mal destruint la credibilitat d’algú. Ja hi podem afegir una altra virtut, la informació també mata -assassina-. Si poden fer detonar un buscapersones descatalogat, de què no seran capaços. I el mòbil? Un aparell definit com a intel·ligent amb gairebé infinites aplicacions s’ha convertit en el blanc de les sospites. Que ens vulnerin la intimitat, ens enregistrin o ens escoltin encara era lluny d’aquesta nova alternativa. Fins ara només ens en malfiàvem tot condemnant en el transport públic els patinets elèctrics. Qui continuarà dormint amb el mòbil a la tauleta de nit? Els intrèpids.

Per prevenció auguro un allunyament -més físic que de dependència- d’aquest aparell. Respondre a un número desconegut serà un alleujament quan l’interlocutor ens vulgui endossar un canvi de companyia del llum, del gas o de proveïdor d’internet ja que una trucada o una vibració silenciosa a la butxaca -com el tic-tac sospitós en un estoig per a violí- hi aportarà l’emoció punyent d’abans de posar-se una arma a la templa i de prémer el gallet.

-Digui!