Fora rosaris dels nostres ovaris.

 

Un dels salons de plens del Senat, a Madrid, ha acollit una cimera antiavortista internacional. El PP, amb majoria absoluta en aquesta cambra, ha estat l’amfitrió del millor de cada casa pel que fa a la trobada d’ultraconservadors que s’hi han aplegat. Ha rebut la resta de personatges i ha presentat l’acte qui va estar ministre als governs Aznar, en Jaime Mayor Oreja. Que un acte d’aquesta mena se celebri en una institució com el Senat grinyola.

Ja perdonareu la meva ignorància en matèria de cambres, altes o baixes, però la percepció d’aquells que, com jo mateix, no filem massa prim en les atribucions i funcions d’aquest òrgan, tenim la concepció -segurament errònia- què juga a la segona divisió política. L’abstenció de l’electorat, que sol ser significativament superior respecte a la del Congrés dels diputats, deu avalar aquesta sensació de cosa no massa transcendent. En les actuals circumstàncies el Senat ha recuperat protagonisme a causa de la majoria de dretes que ostenta i es fa valer entorpint procediments, estirant terminis per resoldre sense pressa allò que no pot canviar amb tàctiques de segona divisió regional. Ja em perdonaran els al·ludits, però la ciutadania no massa informada hi votem com qui deposita flors per Tots Sants en un homenatge a alguns paquiderms que reposen en un cementiri d’elefants.

 Gosaria confirmar que si un pacte extraordinàriament poc possible decidís prescindir del Senat, el món polític continuaria rodolant. Una cambra de representació territorial que torna a grinyolar, en un altre ordre de fets, quan les llengües cooficials com el català tenen un ús restringit o “delimitat”. Els engranatges de la maquinària carrisquegen en actes com el que s’hi ha celebrat avui. El partidisme, si més no estèticament i formal excloent és regressiu contra els drets sexuals adquirits de les dones i la llibertat per decidir plenament sobre el seu cos.

La trobada s’ha iniciat a primera hora del matí amb una missa -en llatí? Espero que la celebració no hagi abrandat més els ànims quan les propostes d’alguns ja són de màxims per a la vida terrenal. “Pena de mort” a qui decideixi interrompre voluntàriament l’embaràs. “Castració” de les persones homosexuals. Cal inferir que al sermó litúrgic previ es deu haver condemnat a les brases de l’infern etern a les pecadores que no en seran dispensades ni mitjançant la confessió o els actes de contrició i de penitència que se’n poguessin derivar.

En la cimera, els vicaris i els escolans han anunciat i consagrat la derrota de l’avortament lliure refermat després de la victòria del gran messies Donald Trump, qui "estima la vida -o la cadira- amb força". En Mayor Oreja ha associat l’avortament amb l’esclavitud, com l’eutanàsia, el gènere i la diversitat familiar. Ha dit amb aplom filosòfic que l’existència terrenal no s’escull a la carta, només hi ha un menú amb plats únics que alimenten exclusivament el concepte antropològic -el seu- de la persona entesa com cal.

A les rodalies del Senat una grup d’activistes han protestat amb pancartes a favor del dret a l’avortament. Cridaven "Fora feixistes de les institucions” i "Fora rosaris dels nostres ovaris" mentre el gruix dels assistents a la cimera oïa missa.  

Que déu ens agafi confessades i lliures de tot pecat! Si volen gestionar-nos la vida de què no seran capaços?

 

El plàtan més car de l'Univers.

 

Avui s’ha venut el plàtan més car del món, un d’enganxat amb cinta adhesiva en una paret blanca de la galeria -sense cap mena de marc-, per sis milions d’euros. Sí, sis milions d’euros! L’autor es diu Maurizio Cattelan. La subhasta de l’objecte artístic ha tingut lloc a la reputada casa Sotheby’s de Nova York. El comprador és un empresari xinès, en Justin Sun. Aquest rebrà el plàtan, la cinta adhesiva que el sosté i un certificat d’autenticitat amb la recomanació de l’artista i de la casa de subhastes de renovar-lo més o menys cada setmana depenent de la maduració de l’objecte i el color negre cadàver que va adquirint ja que es tracta d’una obra d’art viva. Abans els quadres i les escultures només s’empolsinaven, ara es floreixen i es podreixen. M’imagino una natura morta d’aquest Cattelan amb un assortiment de fruites o peces de caça menor penjades amb cinta d’embalar a qualsevol menjador d’un multimilionari sensible: molt de tuf amb un congrés de bestioles depredadores i de mosques vironeres expertes en art conceptual.

A la tercera va a la vençuda. Aquesta subhasta milionària ha revifat la polèmica que ja va provocar al 2019 en una fira d’art a Miami on en Maurizio ja va presentar el plàtan ingràvid en versions anteriors d’aquest Comedian -un títol sense eufemismes per a l’obra- que ja es va vendre en aquella ocasió per més de cent mil euros. Llavors, a Miami, un altre artista envejós es va cruspir un dels exemplars exposats.

Confirmen els rotatius i les xarxes que aquest Justin Sun, el privilegiat nou propietari de l’obra, trafica en bitcoins, la criptomòneda descentralitzada incorpòria al marge dels bancs centrals -com aquest plàtan comediant fent-se un lloc gens marginal al mercat artístic-. La vertiginosa valorització d’aquesta moneda després del triomf d’en Trump deu haver propiciat que a l’empresari xinès li ragin els bitcoins per les orelles. Xavalla! Emulant l’assessor d’en Trump, l’Elon Musk, que també s’ha decantat per estètica fàl·lica als coets, el senyor Sun ho ha fet pels plàtans, de morfologia més domèstica i terrenal. Una tendència -una patinada artística- que pot rebentar la cotització amb una bombolla del plàtan a la borsa internacional i a la taula casolana. A quant pot arribar a cotitzar el quilo de plàtan? Quant valdrà aquesta magna obra el dia que es revengui?

Per garantir la fidelitat amb el model primigeni s’hauria de saber a quina categoria pertany aquesta fruita estel·lar. És un plàtan, una banana o es tracta d’una banana mascle? Pel preu podria tractar-se d’un rar i excepcional exemplar albí. Alguns hi troben, propers al nostre imaginari gastronòmic, un punt subliminal castrista associat a la modalitat que se serveix en l’arròs blanc a la cubana. No cal descartar-ho en un multimilionari de la República Popular de la Xina comunista fent l’ullet a la República germana de Cuba, l’estat socialista dels treballadors enaltits per un exemplar de sis milions d’euros en una jugada d’estratègia bananera. Visca el plàtan lliure!

Tornant al fons de la qüestió, posant-la als prestatges de la història de l’art -o penjant aquesta obra- de veïna dels grans genis ens sobta. Aquest fet ja parlaria a favor seu per l’impacte que ha de causar allò genuïnament artístic, un bon cop de puny a l’estómac -en aquest cas- del minimalisme emocional i alhora executiu d’una fruita prosaica amb un tros de cinta adhesiva com un parany suat de pela de plàtan a les cantonades de la temeritat ja que rere d’aquest Comedian només existeix la possibilitat de lliscar-hi pels pendents de l’absurditat barroera.

Afegir al catàleg dels genis del XVII transitant pels del segle XIX i del XX, en Goya, els impressionistes francesos, Picasso, Miró, Andy Warhol, Dalí, Jackson Pollock, Tàpies i el llarguíssim llistat d’artistes que han estat i són encara referents costa. Se’ns fa rar incloure-hi aquest berenar auster que un vigilant de la galeria ha penjat com un fuet per no perdre’l de vista. El cop de puny transgressor d’aquest plàtan va més enllà de la ruptura causada pels istmes que cercaven transcendir i trencar els límits acceptats. Tan difícils de copsar que sovint era més llarga la literatura que els pretenia explicar que no pas l’obra en si mateixa que es podia admirar. Eren anys de grans manifestos intentant desentrellar les essencials raconades de l’art abstracte o del futurisme.

Ja vaig esmentar en una entrada a aquest blog del novembre del 2015, Reciclant art, que ^<< el responsable del Museu d’Art Contemporani de Bolzano –Itàlia del nord- va patir un cobriment quan les obres d’una mostra exposades en una de les sales havia desaparegut. Es tractava d’una representació de l’hedonisme, el consum i l’especulació financera de l’escena política italiana a la dècada dels vuitanta. L’obra d’art pispada era un muntatge disposat en l’horitzontalitat del terra de la sala, que explicat sense la grandiloqüència pròpia del catàleg del museu i de la crítica entesa ve a ser que es tracta de moltes ampolles buides tombades i de restes de confeti a l’atzar. L’artista pretenia reproduir el paisatge de després d’una festa concorreguda, el camp de batalla aterridor de l’endemà quan toca posar-hi ordre. Representa que el vi, el cava i el licor s’havien esgotat. Que l’alegria volàtil del confeti ha aterrat. La disbauxa immortalitzada en una natura morta dibuixada en una textura de ressaca, desori i molta burilla a mig consumir. Realisme social per a taurons de les finances quan s’acaba una celebració sense reparar en despeses. Tan real com la vida mateixa amb el punt etílic personificant l’hedonisme, el plaer que comporten el consum i l’especulació quan en som expenedors a dojo. Descartades la màfia siciliana i la napolitana, la seguretat del museu es va decantar per una presumpta acció terrorista. Afortunadament tot es va posar a lloc –menys el desgavell d’ampolles buides i el confeti llardós i descolorit- quan va aparèixer l’Annunziata, la dona de la neteja que havia fet dissabte i ho havia llençat tot a la brossa. Avesada a endreçar les sales on hi celebren les inauguracions va deduir que en aquesta última s’havien excedit. El crític d’art, en Vittorio Sgarbi, va recolzar el criteri de l’Annunziata dient que “si ella va creure que si es tractava de brossa i deixalles, significava que ho eren” ^>>.

Una gran lliçó teòrica, com de física quàntica però aplicada als mercats i al comerç al detall, la vaig poder escoltar en boca d’un personatge que semblava del gremi del calçat davant d’un aparador de sabates singularment estrafolàries, anòmales i de dubtosa estètica que va dir a la muller, que també se les contemplava astorada: “La merda, per vendre-la, ha de ser molt cara”. Jo no vull ser tan categòric, hi afegiria que aquesta comèdia és una gran metàfora dels temps que corren.

Gat a la barbacoa.

 

Un novembre rar, aquest, que no passarà desapercebut als registres històrics de la meteorologia, s’ha guanyat un lloc preferent al quadre d’honor on figurarà retratat amb posat sorrut i amenaçador. No serà pas recordat per l’assossec ni pel posat rialler d’un pintor de camp complaent amb els marrons foscos de lleus pinzellades grogues, ataronjades o de vermell pansits. Aquest novembre ha estat el de la gota freda que ha provocat el colossal desastre al Llevant peninsular. Colors freds tacats de dol i de vergonyant incompetència política.

Un novembre singular, catastròfic, magnificant l’efecte ataronjat -pastanaga- per l’ascens formidable a la condició d’emperador global del vell conegut Donald Trump, un polític de tardor, que ha arrasat als Estats Units. Aquest mes també serà recordat per aquest moment electoral percebut com la gota freda huracanada que ha sacsejat el país i de retruc el món. Quatre anys de trumpisme capgirant la política de la gran potència que preludien incertesa. Per on sortirà, què determinarà, quines conseqüències tindrà el mandat d’aquest personatge?

A TV3 -ara 3Cat- es va poder seguir la nit electoral -excessiva?- en directe fil per randa des dels punts calents, on havien desembarcat les vaques sagrades de la cadena, durant el recompte dels vots emesos. Ningú preveia un procés tan immediat i definitiu. Prenent el primer cafè a l’hora d’ací ja coneixíem que Trump havia tenyit de pastanaga la majoria dels estats. Les enquestes no encertaven el frec a frec pronosticat. Ha guanyat amb un aval -com diuen alguns analistes- més de rei absolut que no pas de president a qui es pot contenir amb les mesures i els mecanismes que uns resultats més ajustats permetrien. Té mèrit, doncs, aquesta victòria per golejada del partit republicà fagocitat pel protagonisme messiànic d’un personatge sinistre a qui assisteixen totes les maneres capricioses d’un malcriat sobirà inqüestionable.

La perspectiva ultramarina no es deu ajustar a la que tenim -o ens han venut- a la Vella Europa. Qui sí lloa o mira de grat l’ascens d’en Trump en aquesta altra riba de l’Atlàntic és la dreta més rància que sospirà encoratjada i ho celebra amb xampany, com l’hongarès Orbán, que ostenta la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea. La resta o la majoria de líders de la Unió Europea han hagut de passar per l’adreçador felicitant-lo tot oferint-se a continuar-hi col·laborant. En Trump és el mirall, el referent paradigmàtic dels prínceps autoritaris a qui volen imitar amb un desafiament que ja ha florit i creix als països comunitaris mentre l’esquerra sobreviu retrocedint pel desmenjament -desesper, frustració o desencís- de l’electorat que s’aferra a un ferro roent del qual regalimen les falses promeses o els enganys del populisme que promet la lluna en un cove. 

Les dones no es mobilitzen prou. Per segona vegada, ni Hillary Clinton llavors, tampoc Kamala Harris ara, aconsegueixen imposar-se contra un home que denuncia que hi ha estats que practiquen una dieta proteica de gat a la barbacoa o de quisso a la planxa amb mostassa. Ho certifica ben convençut perquè en pot parlar amb certesa qui n’ha servit en persona lluint l’uniforme de gala al McDonald’s. Un líder que es vanagloria de ser capaç de disparar contra el personal enmig de la Cinquena Avinguda -com la Rambla de les flors versió New York-, ja que no el deixarien de votar. Aquest president convicte ho té provat amb l’assalt al Capitoli on hi va haver quatre víctimes mortals. Actualment condemnat per un reguitzell de penes judicials que no li han passat factura en treu rendiment amb cartells de campanya o samarretes, marxandatge electoral, reproduint la desafiant fotografia de la fitxa policial.

L’Amèrica d’horitzó pastanaga ha seduït el vot llatí malgrat una de les promeses estel·lars contra la immigració. El cop de porta a la frontera o l’expulsió en massa d’immigrants no han estat rellevants a les urnes. La solidaritat no llueix prou quan el fenomen és percebut com una amenaça a la feina d’alguns llatins ja establerts. Mesures amb discursos entenedors i simples, populistes, que també han capgirat la tendència de vot del que podríem anomenar el cinturó de ferro rovellat. Les promeses de tornar a fer Amèrica gran una altra vegada són llamineres. Prometences que fan blanc en les emocions quan la ideologia es torna prosaica fonamentant-se en el que compta, a emplenar el carro al supermercat o a omplir el dipòsit de combustible.

Torna en Trump, un gat escaldat, enaltint la revenja amb una purga de funcionaris. No deixarà titella sense cap. Un novembre rar, com deia, amb en Trump prenadalenc consolidat.