Un
novembre rar, aquest, que no passarà desapercebut als registres històrics de la
meteorologia, s’ha guanyat un lloc preferent al quadre d’honor on figurarà
retratat amb posat sorrut i amenaçador. No serà pas recordat per l’assossec ni
pel posat rialler d’un pintor de camp complaent amb els marrons foscos de lleus
pinzellades grogues, ataronjades o de vermell pansits. Aquest novembre ha estat
el de la gota freda que ha provocat el colossal desastre al Llevant peninsular.
Colors freds tacats de dol i de vergonyant incompetència política.
Un
novembre singular, catastròfic, magnificant l’efecte ataronjat -pastanaga- per
l’ascens formidable a la condició d’emperador global del vell conegut Donald
Trump, un polític de tardor, que ha arrasat als Estats Units. Aquest mes també
serà recordat per aquest moment electoral percebut com la gota freda huracanada
que ha sacsejat el país i de retruc el món. Quatre anys de trumpisme capgirant
la política de la gran potència que preludien incertesa. Per on sortirà, què
determinarà, quines conseqüències tindrà el mandat d’aquest personatge?
A
TV3 -ara 3Cat- es va poder seguir la nit electoral -excessiva?- en directe fil
per randa des dels punts calents, on havien desembarcat les vaques sagrades de
la cadena, durant el recompte dels vots emesos. Ningú preveia un procés tan
immediat i definitiu. Prenent el primer cafè a l’hora d’ací ja coneixíem que
Trump havia tenyit de pastanaga la majoria dels estats. Les enquestes no
encertaven el frec a frec pronosticat. Ha guanyat amb un aval -com diuen alguns
analistes- més de rei absolut que no pas de president a qui es pot contenir amb
les mesures i els mecanismes que uns resultats més ajustats permetrien. Té
mèrit, doncs, aquesta victòria per golejada del partit republicà fagocitat pel
protagonisme messiànic d’un personatge sinistre a qui assisteixen totes les
maneres capricioses d’un malcriat sobirà inqüestionable.
La
perspectiva ultramarina no es deu ajustar a la que tenim -o ens han venut- a la
Vella Europa. Qui sí lloa o mira de grat l’ascens d’en Trump en aquesta altra
riba de l’Atlàntic és la dreta més rància que sospirà encoratjada i ho celebra
amb xampany, com l’hongarès Orbán, que ostenta la presidència rotatòria del
Consell de la Unió Europea. La resta o la majoria de líders de la Unió Europea
han hagut de passar per l’adreçador felicitant-lo tot oferint-se a continuar-hi
col·laborant. En Trump és el mirall, el referent paradigmàtic dels prínceps
autoritaris a qui volen imitar amb un desafiament que ja ha florit i creix als
països comunitaris mentre l’esquerra sobreviu retrocedint pel desmenjament
-desesper, frustració o desencís- de l’electorat que s’aferra a un ferro roent
del qual regalimen les falses promeses o els enganys del populisme que promet
la lluna en un cove.
Les
dones no es mobilitzen prou. Per segona vegada, ni Hillary Clinton llavors,
tampoc Kamala Harris ara, aconsegueixen imposar-se contra un home que denuncia
que hi ha estats que practiquen una dieta proteica de gat a la barbacoa o de
quisso a la planxa amb mostassa. Ho certifica ben convençut perquè en pot
parlar amb certesa qui n’ha servit en persona lluint l’uniforme de gala al
McDonald’s. Un líder que es vanagloria de ser capaç de disparar contra el
personal enmig de la Cinquena Avinguda -com la Rambla de les flors versió New
York-, ja que no el deixarien de votar. Aquest president convicte ho té provat
amb l’assalt al Capitoli on hi va haver quatre víctimes mortals. Actualment condemnat
per un reguitzell de penes judicials que no li han passat factura en treu
rendiment amb cartells de campanya o samarretes, marxandatge electoral,
reproduint la desafiant fotografia de la fitxa policial.
L’Amèrica
d’horitzó pastanaga ha seduït el vot llatí malgrat una de les promeses
estel·lars contra la immigració. El cop de porta a la frontera o l’expulsió en
massa d’immigrants no han estat rellevants a les urnes. La solidaritat no
llueix prou quan el fenomen és percebut com una amenaça a la feina d’alguns
llatins ja establerts. Mesures amb discursos entenedors i simples, populistes,
que també han capgirat la tendència de vot del que podríem anomenar el cinturó
de ferro rovellat. Les promeses de tornar a fer Amèrica gran una altra vegada són
llamineres. Prometences que fan blanc en les emocions quan la ideologia es
torna prosaica fonamentant-se en el que compta, a emplenar el carro al
supermercat o a omplir el dipòsit de combustible.
Torna
en Trump, un gat escaldat, enaltint la revenja amb una purga de funcionaris. No
deixarà titella sense cap. Un novembre rar, com deia, amb en Trump prenadalenc
consolidat.
