Gat a la barbacoa.

 

Un novembre rar, aquest, que no passarà desapercebut als registres històrics de la meteorologia, s’ha guanyat un lloc preferent al quadre d’honor on figurarà retratat amb posat sorrut i amenaçador. No serà pas recordat per l’assossec ni pel posat rialler d’un pintor de camp complaent amb els marrons foscos de lleus pinzellades grogues, ataronjades o de vermell pansits. Aquest novembre ha estat el de la gota freda que ha provocat el colossal desastre al Llevant peninsular. Colors freds tacats de dol i de vergonyant incompetència política.

Un novembre singular, catastròfic, magnificant l’efecte ataronjat -pastanaga- per l’ascens formidable a la condició d’emperador global del vell conegut Donald Trump, un polític de tardor, que ha arrasat als Estats Units. Aquest mes també serà recordat per aquest moment electoral percebut com la gota freda huracanada que ha sacsejat el país i de retruc el món. Quatre anys de trumpisme capgirant la política de la gran potència que preludien incertesa. Per on sortirà, què determinarà, quines conseqüències tindrà el mandat d’aquest personatge?

A TV3 -ara 3Cat- es va poder seguir la nit electoral -excessiva?- en directe fil per randa des dels punts calents, on havien desembarcat les vaques sagrades de la cadena, durant el recompte dels vots emesos. Ningú preveia un procés tan immediat i definitiu. Prenent el primer cafè a l’hora d’ací ja coneixíem que Trump havia tenyit de pastanaga la majoria dels estats. Les enquestes no encertaven el frec a frec pronosticat. Ha guanyat amb un aval -com diuen alguns analistes- més de rei absolut que no pas de president a qui es pot contenir amb les mesures i els mecanismes que uns resultats més ajustats permetrien. Té mèrit, doncs, aquesta victòria per golejada del partit republicà fagocitat pel protagonisme messiànic d’un personatge sinistre a qui assisteixen totes les maneres capricioses d’un malcriat sobirà inqüestionable.

La perspectiva ultramarina no es deu ajustar a la que tenim -o ens han venut- a la Vella Europa. Qui sí lloa o mira de grat l’ascens d’en Trump en aquesta altra riba de l’Atlàntic és la dreta més rància que sospirà encoratjada i ho celebra amb xampany, com l’hongarès Orbán, que ostenta la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea. La resta o la majoria de líders de la Unió Europea han hagut de passar per l’adreçador felicitant-lo tot oferint-se a continuar-hi col·laborant. En Trump és el mirall, el referent paradigmàtic dels prínceps autoritaris a qui volen imitar amb un desafiament que ja ha florit i creix als països comunitaris mentre l’esquerra sobreviu retrocedint pel desmenjament -desesper, frustració o desencís- de l’electorat que s’aferra a un ferro roent del qual regalimen les falses promeses o els enganys del populisme que promet la lluna en un cove. 

Les dones no es mobilitzen prou. Per segona vegada, ni Hillary Clinton llavors, tampoc Kamala Harris ara, aconsegueixen imposar-se contra un home que denuncia que hi ha estats que practiquen una dieta proteica de gat a la barbacoa o de quisso a la planxa amb mostassa. Ho certifica ben convençut perquè en pot parlar amb certesa qui n’ha servit en persona lluint l’uniforme de gala al McDonald’s. Un líder que es vanagloria de ser capaç de disparar contra el personal enmig de la Cinquena Avinguda -com la Rambla de les flors versió New York-, ja que no el deixarien de votar. Aquest president convicte ho té provat amb l’assalt al Capitoli on hi va haver quatre víctimes mortals. Actualment condemnat per un reguitzell de penes judicials que no li han passat factura en treu rendiment amb cartells de campanya o samarretes, marxandatge electoral, reproduint la desafiant fotografia de la fitxa policial.

L’Amèrica d’horitzó pastanaga ha seduït el vot llatí malgrat una de les promeses estel·lars contra la immigració. El cop de porta a la frontera o l’expulsió en massa d’immigrants no han estat rellevants a les urnes. La solidaritat no llueix prou quan el fenomen és percebut com una amenaça a la feina d’alguns llatins ja establerts. Mesures amb discursos entenedors i simples, populistes, que també han capgirat la tendència de vot del que podríem anomenar el cinturó de ferro rovellat. Les promeses de tornar a fer Amèrica gran una altra vegada són llamineres. Prometences que fan blanc en les emocions quan la ideologia es torna prosaica fonamentant-se en el que compta, a emplenar el carro al supermercat o a omplir el dipòsit de combustible.

Torna en Trump, un gat escaldat, enaltint la revenja amb una purga de funcionaris. No deixarà titella sense cap. Un novembre rar, com deia, amb en Trump prenadalenc consolidat.