El plàtan més car de l'Univers.

 

Avui s’ha venut el plàtan més car del món, un d’enganxat amb cinta adhesiva en una paret blanca de la galeria -sense cap mena de marc-, per sis milions d’euros. Sí, sis milions d’euros! L’autor es diu Maurizio Cattelan. La subhasta de l’objecte artístic ha tingut lloc a la reputada casa Sotheby’s de Nova York. El comprador és un empresari xinès, en Justin Sun. Aquest rebrà el plàtan, la cinta adhesiva que el sosté i un certificat d’autenticitat amb la recomanació de l’artista i de la casa de subhastes de renovar-lo més o menys cada setmana depenent de la maduració de l’objecte i el color negre cadàver que va adquirint ja que es tracta d’una obra d’art viva. Abans els quadres i les escultures només s’empolsinaven, ara es floreixen i es podreixen. M’imagino una natura morta d’aquest Cattelan amb un assortiment de fruites o peces de caça menor penjades amb cinta d’embalar a qualsevol menjador d’un multimilionari sensible: molt de tuf amb un congrés de bestioles depredadores i de mosques vironeres expertes en art conceptual.

A la tercera va a la vençuda. Aquesta subhasta milionària ha revifat la polèmica que ja va provocar al 2019 en una fira d’art a Miami on en Maurizio ja va presentar el plàtan ingràvid en versions anteriors d’aquest Comedian -un títol sense eufemismes per a l’obra- que ja es va vendre en aquella ocasió per més de cent mil euros. Llavors, a Miami, un altre artista envejós es va cruspir un dels exemplars exposats.

Confirmen els rotatius i les xarxes que aquest Justin Sun, el privilegiat nou propietari de l’obra, trafica en bitcoins, la criptomòneda descentralitzada incorpòria al marge dels bancs centrals -com aquest plàtan comediant fent-se un lloc gens marginal al mercat artístic-. La vertiginosa valorització d’aquesta moneda després del triomf d’en Trump deu haver propiciat que a l’empresari xinès li ragin els bitcoins per les orelles. Xavalla! Emulant l’assessor d’en Trump, l’Elon Musk, que també s’ha decantat per estètica fàl·lica als coets, el senyor Sun ho ha fet pels plàtans, de morfologia més domèstica i terrenal. Una tendència -una patinada artística- que pot rebentar la cotització amb una bombolla del plàtan a la borsa internacional i a la taula casolana. A quant pot arribar a cotitzar el quilo de plàtan? Quant valdrà aquesta magna obra el dia que es revengui?

Per garantir la fidelitat amb el model primigeni s’hauria de saber a quina categoria pertany aquesta fruita estel·lar. És un plàtan, una banana o es tracta d’una banana mascle? Pel preu podria tractar-se d’un rar i excepcional exemplar albí. Alguns hi troben, propers al nostre imaginari gastronòmic, un punt subliminal castrista associat a la modalitat que se serveix en l’arròs blanc a la cubana. No cal descartar-ho en un multimilionari de la República Popular de la Xina comunista fent l’ullet a la República germana de Cuba, l’estat socialista dels treballadors enaltits per un exemplar de sis milions d’euros en una jugada d’estratègia bananera. Visca el plàtan lliure!

Tornant al fons de la qüestió, posant-la als prestatges de la història de l’art -o penjant aquesta obra- de veïna dels grans genis ens sobta. Aquest fet ja parlaria a favor seu per l’impacte que ha de causar allò genuïnament artístic, un bon cop de puny a l’estómac -en aquest cas- del minimalisme emocional i alhora executiu d’una fruita prosaica amb un tros de cinta adhesiva com un parany suat de pela de plàtan a les cantonades de la temeritat ja que rere d’aquest Comedian només existeix la possibilitat de lliscar-hi pels pendents de l’absurditat barroera.

Afegir al catàleg dels genis del XVII transitant pels del segle XIX i del XX, en Goya, els impressionistes francesos, Picasso, Miró, Andy Warhol, Dalí, Jackson Pollock, Tàpies i el llarguíssim llistat d’artistes que han estat i són encara referents costa. Se’ns fa rar incloure-hi aquest berenar auster que un vigilant de la galeria ha penjat com un fuet per no perdre’l de vista. El cop de puny transgressor d’aquest plàtan va més enllà de la ruptura causada pels istmes que cercaven transcendir i trencar els límits acceptats. Tan difícils de copsar que sovint era més llarga la literatura que els pretenia explicar que no pas l’obra en si mateixa que es podia admirar. Eren anys de grans manifestos intentant desentrellar les essencials raconades de l’art abstracte o del futurisme.

Ja vaig esmentar en una entrada a aquest blog del novembre del 2015, Reciclant art, que ^<< el responsable del Museu d’Art Contemporani de Bolzano –Itàlia del nord- va patir un cobriment quan les obres d’una mostra exposades en una de les sales havia desaparegut. Es tractava d’una representació de l’hedonisme, el consum i l’especulació financera de l’escena política italiana a la dècada dels vuitanta. L’obra d’art pispada era un muntatge disposat en l’horitzontalitat del terra de la sala, que explicat sense la grandiloqüència pròpia del catàleg del museu i de la crítica entesa ve a ser que es tracta de moltes ampolles buides tombades i de restes de confeti a l’atzar. L’artista pretenia reproduir el paisatge de després d’una festa concorreguda, el camp de batalla aterridor de l’endemà quan toca posar-hi ordre. Representa que el vi, el cava i el licor s’havien esgotat. Que l’alegria volàtil del confeti ha aterrat. La disbauxa immortalitzada en una natura morta dibuixada en una textura de ressaca, desori i molta burilla a mig consumir. Realisme social per a taurons de les finances quan s’acaba una celebració sense reparar en despeses. Tan real com la vida mateixa amb el punt etílic personificant l’hedonisme, el plaer que comporten el consum i l’especulació quan en som expenedors a dojo. Descartades la màfia siciliana i la napolitana, la seguretat del museu es va decantar per una presumpta acció terrorista. Afortunadament tot es va posar a lloc –menys el desgavell d’ampolles buides i el confeti llardós i descolorit- quan va aparèixer l’Annunziata, la dona de la neteja que havia fet dissabte i ho havia llençat tot a la brossa. Avesada a endreçar les sales on hi celebren les inauguracions va deduir que en aquesta última s’havien excedit. El crític d’art, en Vittorio Sgarbi, va recolzar el criteri de l’Annunziata dient que “si ella va creure que si es tractava de brossa i deixalles, significava que ho eren” ^>>.

Una gran lliçó teòrica, com de física quàntica però aplicada als mercats i al comerç al detall, la vaig poder escoltar en boca d’un personatge que semblava del gremi del calçat davant d’un aparador de sabates singularment estrafolàries, anòmales i de dubtosa estètica que va dir a la muller, que també se les contemplava astorada: “La merda, per vendre-la, ha de ser molt cara”. Jo no vull ser tan categòric, hi afegiria que aquesta comèdia és una gran metàfora dels temps que corren.