Els ous d’en Trump.

 

Efectivament, això va d’ous específicament americans, d’ous trumpistes. Als múltiples problemes de governabilitat a resoldre o a endegar per la nova administració americana cal afegir-hi la crisi dels ous. Un maldecap més per a en Trump que ha de solucionar la manca d’aquest producte als supermercats. Una seriosa contrarietat associada a la grip aviària ja ha causat que més de 130 milions d’aus hagin estat sacrificades per no propagar aquest virus amb plomes entre la població. L’alta demanada dels fotogènics ous remenats per esmorzar i la manca d’oferta han fet que la dotzena hagi duplicat el preu de venda si és que se’n troben encara als prestatges d’Oklahoma del Nord. La grip aviària i la inflació han convertit els ous en un objecte de desig i d’opulència per al consum ja que els americans no tenen ous!

A l’imperi de la iniciativa privada, l'empresa Rent the Chicken -Lloga un pollastre- ofereix una solució -d’estat- per resoldre el trasbals. Amb aproximadament uns 400 dòlars, segons la destinació, els potencials clients poden realitzar una comanda bàsica que inclou un galliner portàtil, dues gallines ponedores, pinso, accessoris diversos i instruccions per tenir-ne cura. En un parell de dies, l'empresa facilita que els nous pollastraires urbans ja disposin d’ous frescos directament del seu jardí o de la terrassa del gratacels. Tal com especifica l’emprenedora empresa Lloga un Pollastre són ous amb menys colesterol i greixos saturats, amb molts àcids grassos -aquí els anomenaríem ecològics o de gallines en llibertat que fan gimnàstica o practiquen Pilates-. L’empresa promou que els clients puguin adoptar les gallines al final del contracte o retornar-les passats els sis mesos de lloguer estipulat. Qui no desenvoluparà estima per uns animals domèstics tan simpàtics -i productius-? La finestra d’oportunitats comercials que s’esbatana amb la venda d’accessoris per a gallines és tremenda, des de gavardines per a la pluja a bufandes, de sabatetes de fantasia i corretges per dur-les a passejar. Tot un món gallinaci per explorar.

A Catalunya les persones que preveuen com a màxim 30 gallines per a la cassola o un màxim de 70 pollastres per a l’ast, un autoconsum golafre, haurien de registrar-los com una explotació ramadera des de l’any 2014. Això vol dir que no se'n pot treure un benefici econòmic aprofitant l’actual crisi d’ultramar -de caure en la temptació, calculeu els aranzels-. Infringir la normativa pot comportar sancions des dels 600 als 3.000 euros. Una picossada! A Catalunya, però, tenim ous. Sempre n’hem tingut, i en conseqüència gallines, no entraré pas en quin és l’origen primer als joquers, l’ou o la gallina. Fa anys aquestes aus de corral, com els ànecs, les oques o els germans petits, els pollastrons, campaven saltironejant cruspint-se feliçment el moresc sense tanta regulació administrativa. Existia una tradició molt nostrada, ara perduda o en desús, entre les veïnes dels masos propers, consistia a portar una gallina blanca per fer-ne un bon brou que era un remei molt eficaç per fer posar llet a les mares primerenques que havien de donar de mamar als nadons. Segons el costum, només la gallina blanca posseeix aquesta virtut.

Al repicament eixordador dels tambors de guerra ha nascut el concepte de farcell de supervivència, un sarronet on encabir-hi una garrafa d’aigua, llaunes de sardines, una penca de bacallà salat, el romanent de botifarres, espelmes, papers d'identitat, salconduits o, entre d'altres si en teniu, una ràdio. A més, la comissària europea de gestió de crisis ha explicat a les xarxes socials que també caldria tenir a mà diners en efectiu -bitllo-bitllo- i un ganivet ben esmolat tot arreplegant herbes remeieres diverses.

Europa, que també té ous -una mica poché- estan per reforçar els exèrcits i greixar les escopetes per preparar-nos mentalment si més no davant d’una guerra, una catàstrofe mediambiental o una epidèmia com la dels pollastres d’en Trump. També per a un més menester respecte de l’expansionisme rus -amb ous quadrats de plom- i l’abandonament dels Estats Units que ens ha deixat orfes i desemparats en assumptes de seguretat. No està el món per massa alegries amb el panorama que es dibuixa. Per això, volent aportar el meu granet de sorra, proposo que al farcell de supervivència bescanviem els quissos i animals de companyia diversos i inútils per unes gallines. Oblideu-vos del bestiar que parasita la vida domèstica, acolliu -o llogueu- les productives gallines que sempre ens les podrem endrapar si deixen de pondre, alhora, com els canaris de la mina, us alertaran de potencials perills invisibles si esteu amatents a la pèrdua de plomes, a la ufana o al pansiment de les crestes.

Adopteu, doncs, una gallina!

 

 

Un món feliç.

 

Optimisme i benaurança. Vivim en un món feliç just el primer dia de primavera malgrat la boira i el vent molest que bufa. Comença l’estació en la qual la verdura i la natura reneix en un esclat vital que ens permet contemplar el miracle, tot funciona amb els pantans omplint-se sense estralls ni malvestats causades pels elements, amb neu a la muntanya que es fondrà per engreixar els cabals dels rius i allunyar les restriccions a les aixetes.

Fa cinc anys de la pandèmia i de la reclusió forçada que vam haver de patir. Una lliçó que ens ha portat al reconeixement per l’esforç amb el compromís de resistir per sortir-ne millors. D’ençà del captiveri hem aprés a valorar la solidaritat, els petits detalls, la gratitud, a ser bones persones entre d’altres virtuts que han propiciat l’actual entesa respectuosa de què gaudim. Ha estat el punt d’inflexió que ha foragitat dels prestatges la ferralla armamentista perquè sense demanda no calen les ofertes ni els descomptes. Un trasbals als aparadors dels supermercats que han d’omplir el buit amb flors de primavera. Definitivament hem entès aquella disjuntiva que ens proposava de fer l’amor i no la guerra. Quanta pau i harmonia no s’han escampat aquests darrers cinc anys.

Els governants modèlics que manen molt és troben, es truquen, s’intercanvien regals amb abraçades i pastissos ensucrats farcits de bones intencions i molta generositat. Assenyats, arreglen els petits malentesos. Han deixat de pactar treves per una pau definitiva amb mil·limètrics acords respectats escrupolosament pels bàndols que ja no s’apedreguen amb bombes assassinant criatures innocents.

Només se senten els esclats festius a l’horitzó mediterrani celebrant la nit de Sant Josep tot cremant els mals auguris i l’esperit de la desgràcia materialitzats en ninots caricaturescos sense indultar. Foc i traques de joia i festa per celebrar que tot rutlla. També el canvi climàtic és història passada, s’ha decretat que no existeix tot negant la causa per empetitir-ne els efectes o esquivar-ne la responsabilitat.

Ja no es porta signar decrets amb ostentació púbica emprant el retolador gruixut. En aquest estat de benaventurança assolit s’ha desterrat la lletra menuda que és on niava la perversió i algunes temptacions anacròniques que actualment ja no tenen vigència i per tant no es practiquen. Fonts ben informades han confirmat que ja existeix un esborrany, un avantprojecte de llei per aplacar eventuals temptacions, als Tribunals Internacionals de Drets Humans en virtut del qual als mentiders interessats, als entabanadors i als hipòcrites -entre d’altres- se’ls condemnarà a lluir unes orelles de burro de mida considerable amb intermitents lluminosos de baix consum per tal que els puguem veure venir sense complicitats no fent costat a les seves maniobres perilloses.

En el panorama present hem passat a viatjar amb mitjans que no contaminen, són meticulosament puntuals i confortables. Qui ens ho havia de dir? Les cues i els retards són anècdotes d’avi català rondinaire -un exaddicte als antidepressius- durant les sobretaules d’un diumenge de Pasqua. Ara som l’enveja del transport públic i uns herois, empedreïts usuaris, de la via estreta.

Tanmateix assistim amb els braços oberts a acollir persones que fugen de la sequera, de la guerra i de la pobresa. Fa goig veure com se’ls facilita allotjament, com responen amb agraïment al seu afany per trobar feina i poder-se integrar a les societats d’acollida també amb alegria i reconeixement. Fa patxoca de veure com ens els disputem i en reclamem el seu concurs per revifar -amb sang nova de primavera- les societats desenvolupades cada vegada més envellides i amb baixa natalitat. En aquest panorama de pujança no dubteu que tornarà l’alegria conjugal que com les flors esclata i es revifa amb la primavera, l’estació més fantàstica -com aquest somni-.

 Passats cinc anys de la pandèmia vivim -sense cap mena de dubte- més tranquils i som molt millors en un món feliç. Ho constato tot coronant-me amb unes orelleres de pampallugues.

Trens.

 

La línia de tren R3, que permet connectar Barcelona amb Ripoll, Puigcerdà i la Tor de Querol es va enllestir durant la segona dècada del segle XX. Va néixer amb vocació internacional perquè enllaça Puigcerdà amb la Tor i la xarxa francesa de camins de ferro. Més enllà de Ripoll resulta una obra complexa de la qual en destaca el famós túnel del Cargol, un disseny helicoïdal de més d’un quilòmetre amb un radi que ultrapassa els dos-cents metres per superar el desnivell considerable de la collada de Toses. L’actual línia R3 no ostenta el prestigi per la gran obra d’enginyeria que representa sinó que ha esdevingut el model deplorable pels trams precaris de la via i els combois aprofitats de segona mà amb una única via molt capriciosa i extremadament delicada amb tendència malaltissa a enxampar tots els virus ferroviaris de l’extens catàleg de malúries carrilaires amb els retards infal·libles com a una afecció crònica.

Aquest túnel del Cargol -el de Toses- ha transcendit a la memòria puntual de la contrada perquè l’enginyer, desolat, va acabar la seva vida electrocutant-se després de tres anys de feina dura quan les dues boques del túnel havien de coincidir en un punt intermedi. Desconeixien quins càlculs havien estat erronis. El punt de sobreposar-se al descrèdit i al fracàs el va portar al petit cementiri de Sant Cristòfol de Toses on reposa. L’enginyer Hilario Jesús Retuerta Toledano no va saber mai que tres dies després de la desgràcia les dues màquines que trepanaven la roca es van trobar completant el túnel amb un marge d’error insignificant, només de 7 cms.

El meu primer viatge amb tren va estar de Sant Joan de les Abadesses a Ripoll, un servei que es va inaugurar a la manera d’un afluent de l’actual R3 el 1880 amb una terminal a Toralles, on hi havia el moll de càrrega per al carbó que baixaven les vagonetes des de les mines d'Ogassa i de Surroca. El 1967 les mines van deixar de ser explotades i la línia de ferrocarril entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses va ser clausurada per Renfe al 1980. Actualment l’antiga via del carbó és una magnífica via verda per pedalar o passejar a l’abast de tothom, la Ruta del Ferro, on el retard només es pot associar a l’estat de forma de cadascú.

Als setanta els meus trajectes trimestrals fonamentalment nocturns i eterns em portaven a Madrid i a Toledo. A la tornada, de Barcelona al Ripollès, jo i la maleta de plàstic que simulava la pell d’un paquiderm -i per com pesava- acabàvem el trajecte al tren de Sant Joan de les Abadesses una vegada travessada mitja Península durant vuit cursos. De totes les peripècies ferroviàries que vaig poder gaudir en aquella etapa només un tren, precisament d’aquesta línia, va descarrilar a mig camí, a Centelles, sense ferits ni contusionats greus per fortuna.

Per raons laborals, durant vuit anys, vaig estar usuari de Rodalies amb el privilegi de fer tombs per la primera via de ferrocarril que es va construir al país, de Barcelona a Mataró. Mentre n’era usuari vaig alleujar les esperes i el trajecte esquitxat d’aturades amb la lectura. Quelcom que he trobat a faltar, no així la incertesa de no saber mai per quina via apareixeria el comboi des de Mataró cap a Barcelona. Una aventura que associava al record de la primera vegada que vaig viatjar amb tren, la màquina era de vapor i els seients de fusta. Ens esparverava així que creuava un túnel fosc ple de fum i de soroll. En un dels viatges, arribant a la capital de Maresme, on la via fa equilibris temeraris damunt de les roques arran del mar, una ona va sobrepassar el sostre del vagó. L’estrall provocat a la catenària i l’ensurt dels viatgers va estar majúscul. Jo que tenia -i tinc, si és possible- l’hàbit de seure als seients d’esquena a les finestres, els menys castigats com a reposapeus dels companys incívics de trajecte, no vaig veure venir aquella ona. Reparar els estralls, recuperar el sobresalt i la circulació va comportar alteracions en el servei durant tres dies.

La Remfla -com deia aquell- s’ha convertit en un malson per als catalans del segle XXI. Portem dies -massa temps, anys- amb un cúmul d’incidències sovint diàries i reiterades. Desplaçar-se amb tren és una aventura. Un desastre de funcionament i del manteniment de les infraestructures -obsoletes-. Deixo el corredor mediterrani i l’obra de la Seu de l’estació de la Sagrera al marge mentre acabem de presenciar uns passatgers caminant amb maletes per les vies trompassant les travesses d’una via verda sense asfaltar ni condicionar. No demano una implicació tan letal com la de l’enginyer del túnel de Toses, sí la dimissió per incompetències i la inversió que pertocaria en un servei que s’ha convertit en un problema també crònic o de quan la mobilitat esdevé una gimcana amb els concursants superant la prova quotidiana amb dificultats i molta angoixa. Ara mateix viatjar amb el servei de Rodalies és practicar un esport de risc.