Un món feliç.

 

Optimisme i benaurança. Vivim en un món feliç just el primer dia de primavera malgrat la boira i el vent molest que bufa. Comença l’estació en la qual la verdura i la natura reneix en un esclat vital que ens permet contemplar el miracle, tot funciona amb els pantans omplint-se sense estralls ni malvestats causades pels elements, amb neu a la muntanya que es fondrà per engreixar els cabals dels rius i allunyar les restriccions a les aixetes.

Fa cinc anys de la pandèmia i de la reclusió forçada que vam haver de patir. Una lliçó que ens ha portat al reconeixement per l’esforç amb el compromís de resistir per sortir-ne millors. D’ençà del captiveri hem aprés a valorar la solidaritat, els petits detalls, la gratitud, a ser bones persones entre d’altres virtuts que han propiciat l’actual entesa respectuosa de què gaudim. Ha estat el punt d’inflexió que ha foragitat dels prestatges la ferralla armamentista perquè sense demanda no calen les ofertes ni els descomptes. Un trasbals als aparadors dels supermercats que han d’omplir el buit amb flors de primavera. Definitivament hem entès aquella disjuntiva que ens proposava de fer l’amor i no la guerra. Quanta pau i harmonia no s’han escampat aquests darrers cinc anys.

Els governants modèlics que manen molt és troben, es truquen, s’intercanvien regals amb abraçades i pastissos ensucrats farcits de bones intencions i molta generositat. Assenyats, arreglen els petits malentesos. Han deixat de pactar treves per una pau definitiva amb mil·limètrics acords respectats escrupolosament pels bàndols que ja no s’apedreguen amb bombes assassinant criatures innocents.

Només se senten els esclats festius a l’horitzó mediterrani celebrant la nit de Sant Josep tot cremant els mals auguris i l’esperit de la desgràcia materialitzats en ninots caricaturescos sense indultar. Foc i traques de joia i festa per celebrar que tot rutlla. També el canvi climàtic és història passada, s’ha decretat que no existeix tot negant la causa per empetitir-ne els efectes o esquivar-ne la responsabilitat.

Ja no es porta signar decrets amb ostentació púbica emprant el retolador gruixut. En aquest estat de benaventurança assolit s’ha desterrat la lletra menuda que és on niava la perversió i algunes temptacions anacròniques que actualment ja no tenen vigència i per tant no es practiquen. Fonts ben informades han confirmat que ja existeix un esborrany, un avantprojecte de llei per aplacar eventuals temptacions, als Tribunals Internacionals de Drets Humans en virtut del qual als mentiders interessats, als entabanadors i als hipòcrites -entre d’altres- se’ls condemnarà a lluir unes orelles de burro de mida considerable amb intermitents lluminosos de baix consum per tal que els puguem veure venir sense complicitats no fent costat a les seves maniobres perilloses.

En el panorama present hem passat a viatjar amb mitjans que no contaminen, són meticulosament puntuals i confortables. Qui ens ho havia de dir? Les cues i els retards són anècdotes d’avi català rondinaire -un exaddicte als antidepressius- durant les sobretaules d’un diumenge de Pasqua. Ara som l’enveja del transport públic i uns herois, empedreïts usuaris, de la via estreta.

Tanmateix assistim amb els braços oberts a acollir persones que fugen de la sequera, de la guerra i de la pobresa. Fa goig veure com se’ls facilita allotjament, com responen amb agraïment al seu afany per trobar feina i poder-se integrar a les societats d’acollida també amb alegria i reconeixement. Fa patxoca de veure com ens els disputem i en reclamem el seu concurs per revifar -amb sang nova de primavera- les societats desenvolupades cada vegada més envellides i amb baixa natalitat. En aquest panorama de pujança no dubteu que tornarà l’alegria conjugal que com les flors esclata i es revifa amb la primavera, l’estació més fantàstica -com aquest somni-.

 Passats cinc anys de la pandèmia vivim -sense cap mena de dubte- més tranquils i som molt millors en un món feliç. Ho constato tot coronant-me amb unes orelleres de pampallugues.