Trens.

 

La línia de tren R3, que permet connectar Barcelona amb Ripoll, Puigcerdà i la Tor de Querol es va enllestir durant la segona dècada del segle XX. Va néixer amb vocació internacional perquè enllaça Puigcerdà amb la Tor i la xarxa francesa de camins de ferro. Més enllà de Ripoll resulta una obra complexa de la qual en destaca el famós túnel del Cargol, un disseny helicoïdal de més d’un quilòmetre amb un radi que ultrapassa els dos-cents metres per superar el desnivell considerable de la collada de Toses. L’actual línia R3 no ostenta el prestigi per la gran obra d’enginyeria que representa sinó que ha esdevingut el model deplorable pels trams precaris de la via i els combois aprofitats de segona mà amb una única via molt capriciosa i extremadament delicada amb tendència malaltissa a enxampar tots els virus ferroviaris de l’extens catàleg de malúries carrilaires amb els retards infal·libles com a una afecció crònica.

Aquest túnel del Cargol -el de Toses- ha transcendit a la memòria puntual de la contrada perquè l’enginyer, desolat, va acabar la seva vida electrocutant-se després de tres anys de feina dura quan les dues boques del túnel havien de coincidir en un punt intermedi. Desconeixien quins càlculs havien estat erronis. El punt de sobreposar-se al descrèdit i al fracàs el va portar al petit cementiri de Sant Cristòfol de Toses on reposa. L’enginyer Hilario Jesús Retuerta Toledano no va saber mai que tres dies després de la desgràcia les dues màquines que trepanaven la roca es van trobar completant el túnel amb un marge d’error insignificant, només de 7 cms.

El meu primer viatge amb tren va estar de Sant Joan de les Abadesses a Ripoll, un servei que es va inaugurar a la manera d’un afluent de l’actual R3 el 1880 amb una terminal a Toralles, on hi havia el moll de càrrega per al carbó que baixaven les vagonetes des de les mines d'Ogassa i de Surroca. El 1967 les mines van deixar de ser explotades i la línia de ferrocarril entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses va ser clausurada per Renfe al 1980. Actualment l’antiga via del carbó és una magnífica via verda per pedalar o passejar a l’abast de tothom, la Ruta del Ferro, on el retard només es pot associar a l’estat de forma de cadascú.

Als setanta els meus trajectes trimestrals fonamentalment nocturns i eterns em portaven a Madrid i a Toledo. A la tornada, de Barcelona al Ripollès, jo i la maleta de plàstic que simulava la pell d’un paquiderm -i per com pesava- acabàvem el trajecte al tren de Sant Joan de les Abadesses una vegada travessada mitja Península durant vuit cursos. De totes les peripècies ferroviàries que vaig poder gaudir en aquella etapa només un tren, precisament d’aquesta línia, va descarrilar a mig camí, a Centelles, sense ferits ni contusionats greus per fortuna.

Per raons laborals, durant vuit anys, vaig estar usuari de Rodalies amb el privilegi de fer tombs per la primera via de ferrocarril que es va construir al país, de Barcelona a Mataró. Mentre n’era usuari vaig alleujar les esperes i el trajecte esquitxat d’aturades amb la lectura. Quelcom que he trobat a faltar, no així la incertesa de no saber mai per quina via apareixeria el comboi des de Mataró cap a Barcelona. Una aventura que associava al record de la primera vegada que vaig viatjar amb tren, la màquina era de vapor i els seients de fusta. Ens esparverava així que creuava un túnel fosc ple de fum i de soroll. En un dels viatges, arribant a la capital de Maresme, on la via fa equilibris temeraris damunt de les roques arran del mar, una ona va sobrepassar el sostre del vagó. L’estrall provocat a la catenària i l’ensurt dels viatgers va estar majúscul. Jo que tenia -i tinc, si és possible- l’hàbit de seure als seients d’esquena a les finestres, els menys castigats com a reposapeus dels companys incívics de trajecte, no vaig veure venir aquella ona. Reparar els estralls, recuperar el sobresalt i la circulació va comportar alteracions en el servei durant tres dies.

La Remfla -com deia aquell- s’ha convertit en un malson per als catalans del segle XXI. Portem dies -massa temps, anys- amb un cúmul d’incidències sovint diàries i reiterades. Desplaçar-se amb tren és una aventura. Un desastre de funcionament i del manteniment de les infraestructures -obsoletes-. Deixo el corredor mediterrani i l’obra de la Seu de l’estació de la Sagrera al marge mentre acabem de presenciar uns passatgers caminant amb maletes per les vies trompassant les travesses d’una via verda sense asfaltar ni condicionar. No demano una implicació tan letal com la de l’enginyer del túnel de Toses, sí la dimissió per incompetències i la inversió que pertocaria en un servei que s’ha convertit en un problema també crònic o de quan la mobilitat esdevé una gimcana amb els concursants superant la prova quotidiana amb dificultats i molta angoixa. Ara mateix viatjar amb el servei de Rodalies és practicar un esport de risc.