Fumata blanca.

 

Ja hi ha papa, el successor d’en Francesc ha estat escollit com a Lleó XIV, un nom amb perseverança. El conclave ha estat un vist i no vist per investir-lo cap de l’església catòlica, apostòlica i romana. ¿Existien estratègies prèvies, pressa o una unanimitat inspirada per l’Esperit Sant que ha esdevingut majoritàriament eficaç? El focus dels mitjans, estàtic, observant el bategar d’una xemeneia s’ha resolt aplançonant la intriga i les conjectures, socarrimades amb gran fumerri mentre a la plaça i a molts llocs al món esclataven d’alegria. Els campanars del poble, a Sant Joan de les Abadesses, així es va anunciar amb repicaments fora de les hores preceptives aspergint la nova a la vall. El centre d’interès ha deixat, doncs, la premsa, els tertulians i les cases d’apostes -que també hi han traficat- orfes de la fascinació per les càbales. Cert que allargar-ho en excés podia esmorteir l’interès de l’audiència en una societat impacient decantada per la immediatesa.

  Jo tampoc descartaria -amb tot el respecte per l’assumpte- certes urgències més terrenals, ja que no s’assoleix el rang de cardenal acabat de sortir del seminari. Emergències com algunes pròstates cardenalícies, la incomoditat dels uniformes o la feixuguesa dels accessoris. La gravetat que ens castiga a tothom com a persones humanes de carn i ossos.  Discreció, aïllament i responsabilitat transcendent sota jurament d’un escrutini que no es podrà recomptar ja que les paperetes es cremen. Un procés poc transparent que només ha de retre comptes davant de Déu i a la consciència de cadascú inspirada tanmateix per la divinitat. Des de la irreverència faig alguns dels assistents amb dret a decidir endormiscadament cansats, amb els galindons sensibles o amb punyents dolors lumbars per no parlar dels genolls ni dels malucs rovellats que els grinyolen. Penitències de la carn. Hi hauria d’haver una dispensa per vestir roba casual calçant sabatilles ben còmodes previ justificant mèdic. I els que conreen l’hàbit de fumar? N’hi deu haver, segur, em pregunto com s’ho fan. ¿Tenen breus interludis entre votació i votació o han de camuflar el vici rere la fumarel·la d’un encenser? Passo per alt els consagrats als grans licors com les Aromes de Montserrat i d’altres estomacals digestius d’origen monàstic.

El periodisme cansat d’insistir reiteradament en els moments clau i el protocol que comporta un ritual tan important va desplaçar una mica l’objectiu per informar-nos d’un lleu terratrèmol proper a Roma, la ciutat de l’amor -humà i diví-. De la reclusió, els mecanismes i els artefactes per garantir l’isolament absolut també tancat amb pany i clau a qualsevol inspiració aliena. Les gavines -que no són coloms!- van aportar cert moviment escènic a la fredor visual anquilosada d’un tub d’estufa retro. La nota de color -simpàtica si voleu- ha estat una profana fumata rosa. Entre els contraposats negre i blanc el cel romà també és va acolorir amb una tintura propera al vermell i al porpra, de rosa que l’amor s’hi posa.

Dies consecutius de desfilades, de cardenals a Roma i l’endemà de tancs a Moscou. Contrastos. És clar que sota la supervisió atenta i orgullosa d’en Putin -el papable dels cristians ortodoxos- la corrua uniformada de soldats no celebrava pas la pau, una de les aspiracions del papa, sinó la victòria. En Trump ja s’havia avançat disfressant-se de pontífex -el faedor aranzelari que enlloc de construir ponts els dinamita-. Una astracanada irrespectuosa amb voluntat d’assolir el cel dels egòlatres com un globus aerostàtic. Els assessors van haver de lligar-lo curt amb una cadena al turmell quan ja iniciava l’ascensió. Estic per confirmar que l’Esperit Sant no li ha perdonat la disfressa ni la gosadia afavorint la designació d’un  un cardenal d’origen americà que aquests dies ja li ha restat protagonisme. Com, quan i quina serà la relació entre ambdós?

Tenim papa, Lleó XIV. No era dels favorits a les cases d’apostes. No ens són encara familiars la seva fesomia, el seu posat ni la seva veu. Per on respirarà, què impulsarà, quines són les seves fites. La societat, fonamentalment el cristianisme, el seguirà de prop i el valorarà fins a enfilar-lo a la santedat si s’escau. Per ara, m’he empescat una enquesta sense indicar les fonts ni les dades objectives amb què m’hauria d’haver fonamentat. M’haureu de creure o refiar-vos-en. Un mètode freqüent similar al que alguns editorials interessats o que es dediquen a fomentar falsedats i tendències amb pell de xai informativa empren. La primera conclusió i la tendència majoritària entre els sondejos que he efectuat és que aquest papa, Lleó XIV, fa cara de bon jan, d’aquells a qui compraries quelcom de segona mà.