La decadència dels ous.

 

Jo encara soc d’aquells pocs privilegiats a qui la família i les amistats pageses em permeten fer una truita amb ous que ara s’anomenen “ecològics”. De tota la vida han estat coneguts com a “ous de pagès”, aquells que ponen les gallines rosses que campen lliures per l’era o viuen una captivitat de luxe, en galliners amplis amb un joc a cobert que els permet passar la nit militarment arrenglerades fent equilibris amb una sola pota en un pal d’aquells que la saviesa popular bescantava atribuint a un espai determinat “més merda que en un pal de galliner”, una expressió per il·lustrar allò que no era passablement net com una patena. La gallina és un animal domèstic subjugat amb destinació a la cassola, en el millor dels casos, o com a complement d’un brou substancial així que deixa de pondre i perd les plomes. 

Gallines, les de pagès, que viuen i conviuen aparentment felices mentre cerquen granets de sorra per omplir el pap. Són atlèticament mandroses -i covardes- tot estirant amb parsimònia una pota com una ballarina per esbargir el tedi i desentumir el múscul estrafent les maneres d’un cigne en un bassal. Aus de corral luxurioses practicant un gregarisme sense paritat de gènere. Un galliner, un gall -fart de panses- que s’aparella incansable sense romanços amb escadussers rituals romàntics. D’ací la subtilitat gens delicada de l’ofensa comparativa i barroera del “més puta que una gallina” als manuals encara per descatalogar del masclisme zoofílic.

Soc, doncs, un afortunat per disposar d’alguns ous pagesos de les gallines que fan gimnàstica, aus en forma en relativa llibertat i molt d’espai on poder assajar danses malgrat el posat gallinaci. Són ous robustos, cepats i musculosos que es poden ferrar com un cavall, deixatar per emmaridar-hi la trumfa amb la ceba o bullir: ous durs, escalfats o passats per aigua. Trieu i remeneu.   

El cas és que no sempre disposo d’aquest luxe i cal, com la majoria dels mortals, abastir-se’n en les botigues o supermercats urbans. En una de les últimes expedicions per omplir la cistella vam comprar mitja dotzena d’ous rossos, polits i de calibre uniforme exposats en un prestatge sense llegir la lletra menuda que, de bon segur, en lloava les propietats ecològiques d’unes ponedores sostenibles. Calia ratllar un parell d’aquest ous en una amanida no apta per a vegans que consideren que cruspir-ne és una mena d’avortament per al pollet. Dit i fet, els vaig bullir per incorporar-los a l’amanida russa. La sorpresa va estar el dia que pretenia fer una trista truita amb aquests ous ja que intentant trencar-los em vaig adonar que ja eren durs, venien directament de fàbrica i de la botiga al plat ja processats -per dir-ho d’alguna manera-.  

La sensació i el concepte mercantil de vendre ous ja durs em va impactar molt fort. No acabava d’entendre com és possible i com es poden comercialitzar. La mandra, la pressa o la confusió -com és el cas- van propiciar el que jo considero la decadència dels ous. ¿Hi ha algú que no disposi d’uns minuts mentre para taula o amaneix l’enciam net i polit que també es ven als supermercats? Des d’aquest afer m’asseguraré de llegir el rètol i la lletra petita dels característics envasos d’aquest producte i d’altres. La sostenibilitat del rebost deu millorar amb els ous durs ja fets?

No hi ha cap mena de dubte, el món evoluciona. Tant que, per a la tranquil·litat dels vegans, els puc assegurar que els ous de granja no han vist un gall fatxenda ni en pintura. Jo tampoc n’havia vist de durs als prestatges de les botigues. El món evoluciona mentre el canvi climàtic ens assalta sense contemplacions, tant que vaig pensar que aquests ous ja en són la conseqüència. No vull imaginar-me la mare dels ous suportant les condicions abrusadores i les temperatures extremes propiciant que els ous ja arribin escaldats i durs.

Posats a desbarrar -o no- faig d’ací a no res els menús casolans dissenyats amb l’assessorament de la Intel·ligència Artificial (IA). Personalitzats tenint cura de l’historial mèdic amb les misèries sanitàries associades a cada persona. Només ens caldrà una impressora 3D per donar un format vistós, mengívol i apetitós als productes que haurem de afegir-hi. Una mena d’olla exprés connectada a la xarxa on, evidentment, els plats on els ous en siguin un dels ingredients els haurem de cercar prèviament embossats en format pols.

Com anunciava, vivim en la decadència dels ous.

 

Guanyar o derrotar.

 

Des que vivim en la misèria eurovisiva un tel de pessimisme s’ha projectat davant l’imminent estiu que ja treu el cap alertant-nos, caldrà gorra, protector ultraviolat i taral·lejar-ne la cançó habitual. Les decisions mancomunades del festival han relegat la participant pàtria a la cua amb un trist antepenúltim lloc decebedor que menysté el tronío, l’empoderament epidèrmic i el saber fer i cantar amanits amb un polsim ètnic imprescindible, el barret cordovès, uns faralaes i el compàs d’una guitarra espanyola. Parlo sense fonament i amb poca propietat ja que no vaig veure la gala. Només el ressò del daltabaix nacional ha propiciat que fes una ullada a la contribució de la castissa intèrpret, la diva aquesta de pa sucat amb oli que no ha commogut massa sensibilitats melòdiques. Un impacte amb un punt d’interès visual mentre l’escot desafiava el pitram al caire del desbordament. Res de nou, una més que passarà sense pena ni massa glòria a les gramoles estiuenques amb regust de paella precuinada feta amb el suc aprofitat d’uns macarrons del dia abans. A les bodegues de la cançó lleugera -com li’n deien- segur que hi ha peix més fresc i amb unes ganyes més ufanes.

Com que la cosa pot anar de guanyadors o, com a mínim de participants, l’últim esdeveniment de masses concentrat en directe als carrers de la inquieta Barcelona -més proper- ha estat la rua futbolística del Barça per celebrar la collita de victòries. Una vegada més la ciutat es col·lapsa per un esdeveniment massiu com si totes les espardenyes esportives confluïssin a l’Arc de Triomf. Maratons, semimaratons, bombers en samarreta, curses roses de la dona o les promogudes pels grans magatzems concorren a l’eixample barceloní. Per unes hores la suor i el regust de les begudes isotòniques s’imposen als efluvis dels carburants. Viure en aquests indrets urbans tan freqüentment afectats per aquests esdeveniments de caire esportiu -també per la celebració de l’any xinès, la Mercè, la setmana del llibre en català o la pacificació dels carrers propers a les zones escolars- n’és un peatge més, sinó cívic, penitent o mortificant per als afectats per les restriccions.

La passió que torna a aixecar el Barça entre l’afecció es va aplegar als carrers i a TV3 -3Cat-. Enfilats en la carrossa triomfant hi havia la tropa dels jugadors i el general que els ensinistra. Els herois han desfilat per demostrar que són humans, d’aquest món ja que baixen directament del cel esportiu per exposar-se a la proximitat i al caliu dels seguidors orgullosos per les fites assolides. Guerrers de la gespa venerats pel joc de peus i els encerts. Mantenir la retransmissió i la cobertura de la desfilada ha estat un exercici lloable. Què dius tanta estona davant la inactivitat, la manca de regats, de gols i sense les polèmiques arbitrals? La monotonia de la retransmissió trencava l’emoció i el joc que el públic assidu exigeix a l’arena dels estadis. No així al certamen de la cançó europea, una mena de lliga a cobert concentrada en una successió d’intervencions que es resol en una sessió final.

L’important ja no és participar, el fonamental és guanyar, vèncer. Qui recorda les medalles de plata o de bronze a qualsevol de les olimpíades que concentren els millors d’una especialitat, sigui la que sigui, cultural, d’espardenya o de menjar calçots. Qui rememora els que no van creuar la línia de meta en primer lloc? No guanyar és empadronar-se a desgrat en la mediocritat. Un concepte, una percepció ben arrelada, que ateny també els processos transcendents com la tria d’un papa. Lleó XIV ha arribat destacat amb la sotana ben eixuta, sense suor ni esbufecs, sense les sabatilles vermelles per a una llarga marató vaticana. Entestat en la pau -sort!- contrasta amb els que disputen guerres i desfermen les monstruositats genocides a la terra, que també volen guanyar. La guerra, però, és derrota amb humiliació, aniquilació i destrucció que van més enllà de vèncer. La guerra desafina amb esgarips de canonada. La guerra juga brut tant a camp propi o com a visitant.

 

Fumata blanca.

 

Ja hi ha papa, el successor d’en Francesc ha estat escollit com a Lleó XIV, un nom amb perseverança. El conclave ha estat un vist i no vist per investir-lo cap de l’església catòlica, apostòlica i romana. ¿Existien estratègies prèvies, pressa o una unanimitat inspirada per l’Esperit Sant que ha esdevingut majoritàriament eficaç? El focus dels mitjans, estàtic, observant el bategar d’una xemeneia s’ha resolt aplançonant la intriga i les conjectures, socarrimades amb gran fumerri mentre a la plaça i a molts llocs al món esclataven d’alegria. Els campanars del poble, a Sant Joan de les Abadesses, així es va anunciar amb repicaments fora de les hores preceptives aspergint la nova a la vall. El centre d’interès ha deixat, doncs, la premsa, els tertulians i les cases d’apostes -que també hi han traficat- orfes de la fascinació per les càbales. Cert que allargar-ho en excés podia esmorteir l’interès de l’audiència en una societat impacient decantada per la immediatesa.

  Jo tampoc descartaria -amb tot el respecte per l’assumpte- certes urgències més terrenals, ja que no s’assoleix el rang de cardenal acabat de sortir del seminari. Emergències com algunes pròstates cardenalícies, la incomoditat dels uniformes o la feixuguesa dels accessoris. La gravetat que ens castiga a tothom com a persones humanes de carn i ossos.  Discreció, aïllament i responsabilitat transcendent sota jurament d’un escrutini que no es podrà recomptar ja que les paperetes es cremen. Un procés poc transparent que només ha de retre comptes davant de Déu i a la consciència de cadascú inspirada tanmateix per la divinitat. Des de la irreverència faig alguns dels assistents amb dret a decidir endormiscadament cansats, amb els galindons sensibles o amb punyents dolors lumbars per no parlar dels genolls ni dels malucs rovellats que els grinyolen. Penitències de la carn. Hi hauria d’haver una dispensa per vestir roba casual calçant sabatilles ben còmodes previ justificant mèdic. I els que conreen l’hàbit de fumar? N’hi deu haver, segur, em pregunto com s’ho fan. ¿Tenen breus interludis entre votació i votació o han de camuflar el vici rere la fumarel·la d’un encenser? Passo per alt els consagrats als grans licors com les Aromes de Montserrat i d’altres estomacals digestius d’origen monàstic.

El periodisme cansat d’insistir reiteradament en els moments clau i el protocol que comporta un ritual tan important va desplaçar una mica l’objectiu per informar-nos d’un lleu terratrèmol proper a Roma, la ciutat de l’amor -humà i diví-. De la reclusió, els mecanismes i els artefactes per garantir l’isolament absolut també tancat amb pany i clau a qualsevol inspiració aliena. Les gavines -que no són coloms!- van aportar cert moviment escènic a la fredor visual anquilosada d’un tub d’estufa retro. La nota de color -simpàtica si voleu- ha estat una profana fumata rosa. Entre els contraposats negre i blanc el cel romà també és va acolorir amb una tintura propera al vermell i al porpra, de rosa que l’amor s’hi posa.

Dies consecutius de desfilades, de cardenals a Roma i l’endemà de tancs a Moscou. Contrastos. És clar que sota la supervisió atenta i orgullosa d’en Putin -el papable dels cristians ortodoxos- la corrua uniformada de soldats no celebrava pas la pau, una de les aspiracions del papa, sinó la victòria. En Trump ja s’havia avançat disfressant-se de pontífex -el faedor aranzelari que enlloc de construir ponts els dinamita-. Una astracanada irrespectuosa amb voluntat d’assolir el cel dels egòlatres com un globus aerostàtic. Els assessors van haver de lligar-lo curt amb una cadena al turmell quan ja iniciava l’ascensió. Estic per confirmar que l’Esperit Sant no li ha perdonat la disfressa ni la gosadia afavorint la designació d’un  un cardenal d’origen americà que aquests dies ja li ha restat protagonisme. Com, quan i quina serà la relació entre ambdós?

Tenim papa, Lleó XIV. No era dels favorits a les cases d’apostes. No ens són encara familiars la seva fesomia, el seu posat ni la seva veu. Per on respirarà, què impulsarà, quines són les seves fites. La societat, fonamentalment el cristianisme, el seguirà de prop i el valorarà fins a enfilar-lo a la santedat si s’escau. Per ara, m’he empescat una enquesta sense indicar les fonts ni les dades objectives amb què m’hauria d’haver fonamentat. M’haureu de creure o refiar-vos-en. Un mètode freqüent similar al que alguns editorials interessats o que es dediquen a fomentar falsedats i tendències amb pell de xai informativa empren. La primera conclusió i la tendència majoritària entre els sondejos que he efectuat és que aquest papa, Lleó XIV, fa cara de bon jan, d’aquells a qui compraries quelcom de segona mà.