La decadència dels ous.

 

Jo encara soc d’aquells pocs privilegiats a qui la família i les amistats pageses em permeten fer una truita amb ous que ara s’anomenen “ecològics”. De tota la vida han estat coneguts com a “ous de pagès”, aquells que ponen les gallines rosses que campen lliures per l’era o viuen una captivitat de luxe, en galliners amplis amb un joc a cobert que els permet passar la nit militarment arrenglerades fent equilibris amb una sola pota en un pal d’aquells que la saviesa popular bescantava atribuint a un espai determinat “més merda que en un pal de galliner”, una expressió per il·lustrar allò que no era passablement net com una patena. La gallina és un animal domèstic subjugat amb destinació a la cassola, en el millor dels casos, o com a complement d’un brou substancial així que deixa de pondre i perd les plomes. 

Gallines, les de pagès, que viuen i conviuen aparentment felices mentre cerquen granets de sorra per omplir el pap. Són atlèticament mandroses -i covardes- tot estirant amb parsimònia una pota com una ballarina per esbargir el tedi i desentumir el múscul estrafent les maneres d’un cigne en un bassal. Aus de corral luxurioses practicant un gregarisme sense paritat de gènere. Un galliner, un gall -fart de panses- que s’aparella incansable sense romanços amb escadussers rituals romàntics. D’ací la subtilitat gens delicada de l’ofensa comparativa i barroera del “més puta que una gallina” als manuals encara per descatalogar del masclisme zoofílic.

Soc, doncs, un afortunat per disposar d’alguns ous pagesos de les gallines que fan gimnàstica, aus en forma en relativa llibertat i molt d’espai on poder assajar danses malgrat el posat gallinaci. Són ous robustos, cepats i musculosos que es poden ferrar com un cavall, deixatar per emmaridar-hi la trumfa amb la ceba o bullir: ous durs, escalfats o passats per aigua. Trieu i remeneu.   

El cas és que no sempre disposo d’aquest luxe i cal, com la majoria dels mortals, abastir-se’n en les botigues o supermercats urbans. En una de les últimes expedicions per omplir la cistella vam comprar mitja dotzena d’ous rossos, polits i de calibre uniforme exposats en un prestatge sense llegir la lletra menuda que, de bon segur, en lloava les propietats ecològiques d’unes ponedores sostenibles. Calia ratllar un parell d’aquest ous en una amanida no apta per a vegans que consideren que cruspir-ne és una mena d’avortament per al pollet. Dit i fet, els vaig bullir per incorporar-los a l’amanida russa. La sorpresa va estar el dia que pretenia fer una trista truita amb aquests ous ja que intentant trencar-los em vaig adonar que ja eren durs, venien directament de fàbrica i de la botiga al plat ja processats -per dir-ho d’alguna manera-.  

La sensació i el concepte mercantil de vendre ous ja durs em va impactar molt fort. No acabava d’entendre com és possible i com es poden comercialitzar. La mandra, la pressa o la confusió -com és el cas- van propiciar el que jo considero la decadència dels ous. ¿Hi ha algú que no disposi d’uns minuts mentre para taula o amaneix l’enciam net i polit que també es ven als supermercats? Des d’aquest afer m’asseguraré de llegir el rètol i la lletra petita dels característics envasos d’aquest producte i d’altres. La sostenibilitat del rebost deu millorar amb els ous durs ja fets?

No hi ha cap mena de dubte, el món evoluciona. Tant que, per a la tranquil·litat dels vegans, els puc assegurar que els ous de granja no han vist un gall fatxenda ni en pintura. Jo tampoc n’havia vist de durs als prestatges de les botigues. El món evoluciona mentre el canvi climàtic ens assalta sense contemplacions, tant que vaig pensar que aquests ous ja en són la conseqüència. No vull imaginar-me la mare dels ous suportant les condicions abrusadores i les temperatures extremes propiciant que els ous ja arribin escaldats i durs.

Posats a desbarrar -o no- faig d’ací a no res els menús casolans dissenyats amb l’assessorament de la Intel·ligència Artificial (IA). Personalitzats tenint cura de l’historial mèdic amb les misèries sanitàries associades a cada persona. Només ens caldrà una impressora 3D per donar un format vistós, mengívol i apetitós als productes que haurem de afegir-hi. Una mena d’olla exprés connectada a la xarxa on, evidentment, els plats on els ous en siguin un dels ingredients els haurem de cercar prèviament embossats en format pols.

Com anunciava, vivim en la decadència dels ous.