Entranyables corruptes.

 

Les clavegueres polítiques sobreïxen esquitxant de ple els socialistes. La patacada, el mal d’orelles, causada pels enregistraments acabats de sortir a la llum, efectuats per un avantatjat deixeble d’en Villarejo, han esclatat de ple als morros d’en Pedro Sánchez. Personatges molt propers a ell de gran responsabilitat al partit s’han dedicat al pròsper art de la corrupció que, en aquest país, semblaria ben arrelat, gairebé estructural, com un dels pilars sense el qual la governança no pogués funcionar. Quin dolor no fa a alguns afiliats i simpatitzants -del partit que sigui- haver de sentir el retret de “tots són iguals” en les curses pel poder on alguns atletes professionals de la política fan trampes i manipulen els registres.

¿Des de quina preeminència ètica, quan l’afer surt a les portades informatives coincidint amb la campanya de recaptació d’impostos anual, es pot aclamar allò d’Hisenda som tots? Un eslògan lligat tradicionalment a favor de no defraudar les arques estatals. Com a ciutadans al marge de lluites intestines dels partits tenim aquesta obligació, jugar net amb les contribucions. L’altra gran responsabilitat és la de triar els polítics que ens han de governar per tal que gestionin bé les astronòmiques quantitats que cadascú -granets de sorra- aportem als impostos que s’haurien d’aprovar i distribuir a cada curs polític.

Qui oli remena, els dits se n’unta. La saviesa popular converteix allò que és atàvic i transversal en refrany. Pecats ancestrals que hem estat incapaços d’estroncar. Temptacions humanes congènites que alguns desenvolupen amb més o menys perícia. Una altra vegada ha tornat a succeir. “Lladres de saqueig, que ens posen la cova a casa i des d’ella ens governen”, cantava el grup valencià Al Tall. Ara, les ones radiofòniques van plenes d’aquet trio barroer de polítics mentre el socialisme creua els dits, que no esdevingui una coral polifònica nombrosa assajant la mateixa partitura.

Qui ostenta el poder per una moció de censura a un govern amb les mans molt oliades, no pot caure en el mateix pecat. No siguem negatius, però. Què són quatre sobres farcits de xavalla en la immensitat extraordinària del que tenen atribuït com a representats i administradors del bé comú. Ells han estat els escollits, els triats i els ungits per nosaltres. Són humans convençuts del seu paper que només passen factura perquè el món sense ells i la seva presumpta vocació de servei públic no aniria enlloc. És mereixen, al seu parer, el que han robat i molt més.

Deu ser molt difícil -gairebé impossible- estar al cas del simple servidor públic que s’emporta la grapadora o una capsa d’aspirines d’amagatotis cap a casa. N’ha dispensades tantes que creu que hi té dret, són els petits privilegis malentesos d’ocupar un lloc a l’administració similar al d’afavorir a coneguts o a familiars. Dinàmiques de l’endoll que propicien pràctiques endogàmiques ben contràries a la igualtat de condicions i d’oportunitats per accedir-hi. La cosa es magnifica quan te’n duus el camió de les fotocopiadores o una tona -no una capsa- d’analgèsics -a l’engròs- amb voluntat de revendre-ho al mercat dominical o als Encants. Quin enrenou, quina feinada, per això el millor és el sobre ben farcit de bitllets camuflat entre el pernil i l’ampolla de vi bo al lot nadalenc, més funcional i discret que no pas la mateixa mercaderia o servei en agraïment al favor assolit per una concessió amanyada. La responsabilitat de les grans empreses habitualment resta diluïda enmig del ressò periodístic o al marge de les sentències. Tornaran mai al lloc d’on no havien de sortir aquests diners?

Posar en marxa un partit polític és un procés encapçalat per un líder que va delegant funcions i responsabilitats entre un exercit nombrós de càrrecs de confiança amb suposada capacitat i eficiència per a desenvolupar-los. Els canvis de govern porten associats un ball de cadires i frustracions que acaben al metge de capçalera amb una depressió laboral i d’amor propi electoral que requereix medicació -ara sí, una aspirina, doctora!-. Al desplegament dels grans partits així que els toca manar, hi ha la selecció dels càrrecs de confiança per mèrits, empaties o parentiu ideològic. Alguns són grisos o incompetents, passen sense pena ni glòria, d’altres disputen amb el líder la seva condició, a aquets els delata l’escala de bombers com una motxilla adossada a l’esquena; d’altres, hi són per treure’n profit. Afortunadament la gran majoria -vull creure- de les persones que es dediquen a la política són honestes i compromeses. Quin mal no fa aquest escamot d’ovelles negres que pastura a l’ample comissions als prats verds de la corrupció.

La feina del polític no deu ser massa grata, sempre té una oposició entestada a dur la contrària, a criticar o no valorar res del que el govern de torn proposi i porti a terme. Cada formació política juga amb la seva samarreta, el seu color i el seu escut fent pilotades endavant, a vegades jugant brut o fotent-les al pal. Una dedicació que hauria de ser vocacional i més enllà de prémer un botó per votar als plens el que les directrius marquen sense treure un peu del carril establert. Les seus parlamentàries també compten amb una coral significativa d’extres que al marge de votar -en alguna ocasió l’erren, encara que sigui només al 50% del blanc o del negre, “a favor” o “en contra”. Aquets corifeus aparentment són el decorat humà, la majoria gairebé anònims de molts dels quals no hem sentit la seva veu en tot el mandat, que tenen el seu minut de glòria aplaudint les intervencions dels protagonistes o conreant l’aldarull, els crits, la rebequeria, els cops de peus i els insults, allò que a l’escola rural d’abans el mestre reprenia posant-nos de cara la paret amb els braços en creu amb un feix de butlletins oficials a les mans.

El prestigi de la classe política viu un dels pitjors moments des que es va recuperar la democràcia. Els disbarats que hem vist, els excessos de tota mena lligats a la impunitat en molts dels casos han fet que difícilment trobem una criatura que es decanti per esdevenir polític quan sigui gran. Abans es deleixen per ser influencers, tertulians o futbolistes malgrat els avantatges -res a veure amb una hipoteca, per exemple- que comporta el finançament dels partits per als bancs que n’han condonat els deutes sense cap mena de repercussió. Un homenatge a la sinceritat de Jesús Gil y Gil, un referent exemplar que afirmava sense embuts que pensava enriquir-se fent d'alcalde de Marbella i, malgrat que ho va fer amb tota mena de tripijocs fraudulents, elecció rere elecció va ser revalidat per l'electorat. 

Quin contrast amb la imatge que projectaven aquells “senyors” diputats de la encara democràcia amb bolquers que parlaven amb propietat i se les tenien amb estil, el propi d’un parlament, sense insults ni estirabots grollers o ordinaris excessius. Com ha canviat el manual de correcció des que l’Aznar va treure el cap en seu parlamentària per derrotar en Felipe González. Llavors la dreta va recuperar iniciativa -i maneres- arraconant el temor i la prevenció pels lligams massa propers a un passat immediat. Amb aquell “foti el camp, Sr. González”, es va començar a obrir tímidament la veda a les formes que avui fan fortuna amplificades a crits. Són tendències -com els pantalons acampanats o les samarretes imperi- que irradien molts parlaments al món amb una baixada alarmant del to en la cortesia, l’educació i el tarannà de no pocs líders mundials. El populisme postdemocràtic ha tirat pel dret sense metàfores ni filigranes formals.

 

La tècnica de l’estruç.

 

A la literatura per a la canalla ha aparegut una nova versió política de la Ventafocs que perd la carrossa, el vestit, una sabata i el sentit comú així que no torna abans de la mitjanit al palau on habita i als dominis de la seva governança ben assortits de fonts que ragen cervesa freda i regalada als quatre punts cardinals. Una meritòria bruixota experta en els jocs de mans de prop amb un punt de trilera ja que endevinar on està situada la peça manipulable -la intenció veritable- és dificultós, abans però ens mareja en la confusió dels gestos i dels discursos que no són sota del cubilet que ens pensàvem. En aquesta festa major de la política autonòmica abans del solstici d’estiu s’ha instal·lat la fira -de les vanitats- on hi ha una paradeta de tir als catalans, si l’encertes, et pot tocar una Xochona vestida de pubilla. A la del costat pots treure un Perro Sánchez amb ulleres d’aviador si tens la fortuna de pescar amb certa destresa tres aneguets fugissers de plàstic. Carrer enllà, una xurreria regentada per un expert en lleis i sentències tan recargolades com els bunyols que mercadeja.

Tenim el món de celebració, festiu i esplèndid. No estalvia despeses ni mira prim en armament, la versió mortífera d’uns jocs d’artifici que il·luminen el cel no d’admiració sinó de terror. Rússia i Ucraïna viuen una demostració permanent de la pirotècnia més letal mentre no s’albira el final de les hostilitats. Parlar de pau n’accelera l’esbojarrament tot disparant-ne la intensitat. Ofrenes als déus de la guerra posposant el final mentre els soldats no es distreuen pescant peixos de colors sinó jugant a la ruleta russa amb bales i bombes perdulàries. La cantant barbuda, l’aixecador de peses falses i el domador d’esperances frustrades distreuen la població quan aquesta es contempla la disbauxa celestial amb prevenció i molta por.

A la fira mundial que no està per cremar a les fogueres del proper solstici els mals aires que bufen, no hi podia faltar un bon túnel dels horrors, un passatge de la por com cal. La franja de Gaza excel·leix per la seva espectacularitat i magnitud. Quilòmetres d’abominació s’empassen famílies senceres amb les criatures que han estat engolides a la força previ ensinistrament macabre amb fam, set, epidèmies i passar-les molt magres fins l’horrible pretès o programat anihilament. El decorat de la guerra i el paisatge humà de civils exasperats que ens deixen veure fa mal als ulls i a l’ànima.

Un còctel sense glaçons, una gasosa esbravada, un espectable geopolític al caire del desastre si no fos pel director del circ que imposa seny i contenció. L’heu encertat, efectivament, és el rei de l’espectacle qui dirigeix des de Washington -o las Vegas- aquesta orquestrina festiva i alegroia mentre els pallassos tristos desfilen pretesament còmics amb sabatots de fer riure per la pista. Aquest personatge, foragitat d’un circ itinerant de poble, s’ha erigit en el gran pallasso cara blanca que lidera la tropa de pallassos matussers, ignorants i babaus que li tenen devoció. Escoltar els seus acudits i contemplar-lo arrencaria un somriure si no fos per les conseqüències dels estirabots que signa generosament amb grandiloqüència i gran magnanimitat amb el retolador hiperbòlic amb què escriuen -o dibuixen- disbarats els comediants del somriure per a infants que encara no han après a llegir.

Per salut mental, ho deixo estar aquí per no caure en emprenyades rampelludes que ens depassen. Per no patir un atac d’impotència dels que ens descol·loquen podríem tancar els ulls, tapar-nos les orelles tot ajornant la temptació de cosir-nos la boca -que tot pot arribar: que ens la tapiïn- conreant la tècnica de l’estruç, amagar la testa, enterrar-la, per protegir-nos de la radioactivitat ambiental que contamina massa àmbits. Excessius fronts oberts amb massa bestieses, odi i massa guerra. Podem, com l’estruç, enterrar el cap sense ser conscients que continuem sent el blanc encara més fàcil dels despropòsits, als quals s’ha obert la veda exposats a la intempèrie -amb el cul a l’aire- en un món de mones i sense veure-les a venir.

Vist el panorama, mentre el foc de Sant Joan no el socarrimi, he determinat que en aquesta fira no hi compraré crispetes, ni pomes caramel·litzades ni tampoc cotó fluix de sucre.