Entranyables corruptes.

 

Les clavegueres polítiques sobreïxen esquitxant de ple els socialistes. La patacada, el mal d’orelles, causada pels enregistraments acabats de sortir a la llum, efectuats per un avantatjat deixeble d’en Villarejo, han esclatat de ple als morros d’en Pedro Sánchez. Personatges molt propers a ell de gran responsabilitat al partit s’han dedicat al pròsper art de la corrupció que, en aquest país, semblaria ben arrelat, gairebé estructural, com un dels pilars sense el qual la governança no pogués funcionar. Quin dolor no fa a alguns afiliats i simpatitzants -del partit que sigui- haver de sentir el retret de “tots són iguals” en les curses pel poder on alguns atletes professionals de la política fan trampes i manipulen els registres.

¿Des de quina preeminència ètica, quan l’afer surt a les portades informatives coincidint amb la campanya de recaptació d’impostos anual, es pot aclamar allò d’Hisenda som tots? Un eslògan lligat tradicionalment a favor de no defraudar les arques estatals. Com a ciutadans al marge de lluites intestines dels partits tenim aquesta obligació, jugar net amb les contribucions. L’altra gran responsabilitat és la de triar els polítics que ens han de governar per tal que gestionin bé les astronòmiques quantitats que cadascú -granets de sorra- aportem als impostos que s’haurien d’aprovar i distribuir a cada curs polític.

Qui oli remena, els dits se n’unta. La saviesa popular converteix allò que és atàvic i transversal en refrany. Pecats ancestrals que hem estat incapaços d’estroncar. Temptacions humanes congènites que alguns desenvolupen amb més o menys perícia. Una altra vegada ha tornat a succeir. “Lladres de saqueig, que ens posen la cova a casa i des d’ella ens governen”, cantava el grup valencià Al Tall. Ara, les ones radiofòniques van plenes d’aquet trio barroer de polítics mentre el socialisme creua els dits, que no esdevingui una coral polifònica nombrosa assajant la mateixa partitura.

Qui ostenta el poder per una moció de censura a un govern amb les mans molt oliades, no pot caure en el mateix pecat. No siguem negatius, però. Què són quatre sobres farcits de xavalla en la immensitat extraordinària del que tenen atribuït com a representats i administradors del bé comú. Ells han estat els escollits, els triats i els ungits per nosaltres. Són humans convençuts del seu paper que només passen factura perquè el món sense ells i la seva presumpta vocació de servei públic no aniria enlloc. És mereixen, al seu parer, el que han robat i molt més.

Deu ser molt difícil -gairebé impossible- estar al cas del simple servidor públic que s’emporta la grapadora o una capsa d’aspirines d’amagatotis cap a casa. N’ha dispensades tantes que creu que hi té dret, són els petits privilegis malentesos d’ocupar un lloc a l’administració similar al d’afavorir a coneguts o a familiars. Dinàmiques de l’endoll que propicien pràctiques endogàmiques ben contràries a la igualtat de condicions i d’oportunitats per accedir-hi. La cosa es magnifica quan te’n duus el camió de les fotocopiadores o una tona -no una capsa- d’analgèsics -a l’engròs- amb voluntat de revendre-ho al mercat dominical o als Encants. Quin enrenou, quina feinada, per això el millor és el sobre ben farcit de bitllets camuflat entre el pernil i l’ampolla de vi bo al lot nadalenc, més funcional i discret que no pas la mateixa mercaderia o servei en agraïment al favor assolit per una concessió amanyada. La responsabilitat de les grans empreses habitualment resta diluïda enmig del ressò periodístic o al marge de les sentències. Tornaran mai al lloc d’on no havien de sortir aquests diners?

Posar en marxa un partit polític és un procés encapçalat per un líder que va delegant funcions i responsabilitats entre un exercit nombrós de càrrecs de confiança amb suposada capacitat i eficiència per a desenvolupar-los. Els canvis de govern porten associats un ball de cadires i frustracions que acaben al metge de capçalera amb una depressió laboral i d’amor propi electoral que requereix medicació -ara sí, una aspirina, doctora!-. Al desplegament dels grans partits així que els toca manar, hi ha la selecció dels càrrecs de confiança per mèrits, empaties o parentiu ideològic. Alguns són grisos o incompetents, passen sense pena ni glòria, d’altres disputen amb el líder la seva condició, a aquets els delata l’escala de bombers com una motxilla adossada a l’esquena; d’altres, hi són per treure’n profit. Afortunadament la gran majoria -vull creure- de les persones que es dediquen a la política són honestes i compromeses. Quin mal no fa aquest escamot d’ovelles negres que pastura a l’ample comissions als prats verds de la corrupció.

La feina del polític no deu ser massa grata, sempre té una oposició entestada a dur la contrària, a criticar o no valorar res del que el govern de torn proposi i porti a terme. Cada formació política juga amb la seva samarreta, el seu color i el seu escut fent pilotades endavant, a vegades jugant brut o fotent-les al pal. Una dedicació que hauria de ser vocacional i més enllà de prémer un botó per votar als plens el que les directrius marquen sense treure un peu del carril establert. Les seus parlamentàries també compten amb una coral significativa d’extres que al marge de votar -en alguna ocasió l’erren, encara que sigui només al 50% del blanc o del negre, “a favor” o “en contra”. Aquets corifeus aparentment són el decorat humà, la majoria gairebé anònims de molts dels quals no hem sentit la seva veu en tot el mandat, que tenen el seu minut de glòria aplaudint les intervencions dels protagonistes o conreant l’aldarull, els crits, la rebequeria, els cops de peus i els insults, allò que a l’escola rural d’abans el mestre reprenia posant-nos de cara la paret amb els braços en creu amb un feix de butlletins oficials a les mans.

El prestigi de la classe política viu un dels pitjors moments des que es va recuperar la democràcia. Els disbarats que hem vist, els excessos de tota mena lligats a la impunitat en molts dels casos han fet que difícilment trobem una criatura que es decanti per esdevenir polític quan sigui gran. Abans es deleixen per ser influencers, tertulians o futbolistes malgrat els avantatges -res a veure amb una hipoteca, per exemple- que comporta el finançament dels partits per als bancs que n’han condonat els deutes sense cap mena de repercussió. Un homenatge a la sinceritat de Jesús Gil y Gil, un referent exemplar que afirmava sense embuts que pensava enriquir-se fent d'alcalde de Marbella i, malgrat que ho va fer amb tota mena de tripijocs fraudulents, elecció rere elecció va ser revalidat per l'electorat. 

Quin contrast amb la imatge que projectaven aquells “senyors” diputats de la encara democràcia amb bolquers que parlaven amb propietat i se les tenien amb estil, el propi d’un parlament, sense insults ni estirabots grollers o ordinaris excessius. Com ha canviat el manual de correcció des que l’Aznar va treure el cap en seu parlamentària per derrotar en Felipe González. Llavors la dreta va recuperar iniciativa -i maneres- arraconant el temor i la prevenció pels lligams massa propers a un passat immediat. Amb aquell “foti el camp, Sr. González”, es va començar a obrir tímidament la veda a les formes que avui fan fortuna amplificades a crits. Són tendències -com els pantalons acampanats o les samarretes imperi- que irradien molts parlaments al món amb una baixada alarmant del to en la cortesia, l’educació i el tarannà de no pocs líders mundials. El populisme postdemocràtic ha tirat pel dret sense metàfores ni filigranes formals.