La notícia corre pels mitjans com la pólvora. L'anunci d'una
compareixença d'en Mariano, per sorpresa i a primera hora del matí, ha fet
entreveure una remodelació de govern després que el PP hagi analitzat els recents
resultats electorals amb una maquillada a la plantilla ministerial.
No ha estat ben bé així. M'han alertat els jubilats al cas de les obres
del barri en assemblea permanent a la cantonada. No s'han pres pas l'abdicació
com un estat d'orfandat sense remei. Només es tracta de canviar el rei en un
ritual, com una mena de comunió –exemplificaven-, perquè sigui vàlid davant
dels déus monàrquics i dels súbdits. Avui el dia és radiant i sembla que
l'estiu ja s'ha decidit per la calor.
De bursada hem començat la setmana amb un dia històric, dels que omplen
les pàgines a les cròniques. Primer amb les declaracions molt serioses del
president del país, del mateix protagonista i del president de la Generalitat. Després,
les oportunes reaccions enllaunades sense massa elaborar, arxius històrics
d'imatges biogràfiques greixen els minuts amb continguts mediàtics obviant la diversa
fauna cinegètica.
El rei ha dimitit! Visca el rei! De Joan Carles I a Felip VI. Tindrem
monedes per encunyar, reis jubilats i un papa retirat. Hi ha de tot, i més, en aquest
moment apassionant. Cal suposar que els cercles –lobbys- monàrquics han estat al cas, l'han analitzat i han determinat
perquè l'abdicació s'ha de produir just en aquest punt estival temperat fugint
de les previsions excessivament tòrrides.
Era una possibilitat enraonada que després de les ensopegades múltiples
del rei i de les xacres que n'han afeblit l'estat de salut, es plantegés
deixar-ho estar. Doncs no, al contrari. Quan s'hauria entès i acceptat més la
raó per promoure el príncep, ell oferia el penediment i en mantenia les regnes.
Per això el gest d'aquest matí resulta tan imprevist. Hauran pesat més les
circumstàncies que no pas la voluntat del mateix Joan Carles I?
Què li poden haver fet entendre a l'avi monarca perquè hagi decidit
repartir la legítima i el ceptre. Una ullada a l'índex de popularitat –que no
passa pel nombre d'Holas i revistes
setinades venudes- deu haver estat demolidor. Mai la monarquia democràtica havia
gaudit de tan poca consideració. Massa fronts oberts, massa escàndols. Alguns
de simpàtics i d'altres més paquidèrmics, com la corrupció que ha arreplegat el
gendre.
El lobby dels de la sang
blava i els seus comercials, després d'un estudi de mercat, han decidit fer
obres a la corona espanyola. Renovar el palau, pintar i redecorar, sense tocar
cap columna ni cap paret mestra. Només una repassada en la carrosseria sense valorar
si cal transformar el sistema de tracció o el motor.
El PP just ha fet calaix i els
beneficis dels comicis europeus salven l'exercici pels pèls. Si a la temporada
hi afegim la patacada socialista, els resultats són premonitoris per al model
polític bipartidista amb el qual la corona ha conviscut tots aquests anys de
regnat. Un avís per a navegants seriós si es vol gestionar el recanvi amb una
composició legislativa amb garanties que no sigui nociva per a la salut de la institució.
Aquest és el moment. Quan hi haurà una altra majoria tan absoluta dels
partidaris d'aquest model de carrossa reial. Els horòscops i les vísceres dels
coloms sacrificats a la Zarzuela ho aconsellaven per eclipsar en Trias, Can
Vies, el magistrat sense casc amb problemes personals, el fitxatge d'en Pelé
pel Barça i l'arribada a Europa dels perroflautes
bolivarians de Podemos.
Un altre apunt més per al canvi.
La campechanía reial sol ser efectiva
en moments claus o delicats. Un esdeveniment reial és un bon antídot. Amb el
que cau, i pot ploure més encara, l'abdicació representa una sacsejada
formidable. Si més no per farcir de revistes amb saba nova a totes les
consultes odontològiques i a les perruqueries del país. Opi per al poble, pa i
circ en una festa a palau. Tot arribarà. Com l'anàlisi subtil del Peñafiel
estabornint l'audiència mentre disfressa antipaties i assenyala la nova diana a
la premsa canalla i del terròs –Plebea!
S'obre una etapa d'esperança –ha dit en Joan Carles I- contra la llarga
i profunda crisi amb la maduresa, la preparació i el sentit de la
responsabilitat necessaris per assumir el càrrec. Un gran repte per al novíssim
Felip VI si no es compleixen els temors d'unes beates sortides de missa de
dotze amb qui he coincidit també a la vorera, que no arribi a ser monarca. Es
decantaven perquè esdevingui un gran rei amb consens. I una bona dona com la
Sofia –hi afegien-. També ha deixat clar, qui abdica, que la successió és cosa
tatuada a la Constitució. Tot previst des de l'any 1978. Una eternitat per a
una escriptura sagrada que s'ha revelat intocable i virginal si exceptuen
alguna relliscada venial que no s'hauria de tenir en compte perquè són coses
menors de números i retallades.
Com tenim aquest moment de mudances? Segons en Peñafiel i el setí
dinàstic, perfectes. Un príncep modern, ben plantat, sense passat i amb futur.
Sang nova per a les velles artèries de la monarquia hispana. S'ha acabat el
regnat d'en Joan Carles I que va tenir el moment de la beatificació en el
discurs del 23F. Ara només caldrà la santificació d'ací a unes dècades, com en
Suárez.
Segons el calendari previsible, mecànic i regulat pel procediment,
assistirem a un canvi calculat en la Constitució que segella el compromís
legislatiu del procés iniciat a la primera
transició. Encara que els detractors del Peñafiel, uns esgarriacries partidaris
de la República, ja han convocat concentracions per enfosquir la bona nova.
Pretenen descatalogar la Carta Magna, el contracte polític que consagra la
monarquia mai votada explícitament.
Els clams eixordadors es podran contenir i silenciar? Enmig, com algú
ha manifestat avui, hi habita l'esperança.