La febrada papal va remetent i les primeres pàgines amb la lletra massissa,
progressivament, s'enretiren allí on solien. La tipografia grassoneta amb
sobrepès associat al crit i a la canonada informativa del titular deixa pas a
la pluja menuda més de xiuxiueig de l'article de fons.
Tenim papa! En Francesc I. Un nom per a la història. Homònim de qui va
imposar les bases de l'absolutisme monàrquic, aquell Francesc I de França. El
Francesc I Papa ha adoptat el nom enaltint Francesc d'Assís, el sant franciscà.
Francesc I és més solemne que no pas Jorge Mario o Jordi Màrius. En aquest nom
compost, de l'altra riba de l'Atlàntic, hi fem cert regust a protagonista de serial
televisiu. No oblidem que han existit els papes recents de nom compost, Joan
Pau, per exemple, i per partida doble.
Jo patia per si a la primera fumata
ja teníem nou papa. En aquell moment es disputaven alhora dues Champions mediàtiques d'abast urbi et orbi. La tria del pontífex i el
partit del segle –fins que se'n disputi un altre de transcendental- entre el
Barça i el Milà. Quina nit! M'angoixava per l'atzucac periodístic que podia
confluir a les ones hertzianes. Com hauria resolt TV3 el moment? A pantalla partida amb una eminència de comentarista
confonent Messi, el bandoneó i els fora de joc?
Mentre el sector domèstic interessat en els fums i les pluges romanes es
contemplava el cel, l'altre sector era pendent de les alineacions. Jugarà en
Villa o en Cesc? Un enrenou de centres d'interès astrals que per fortuna no es van
posar d'acord. És d'esperar que els regidors de la cosa televisiva tenien al
cap la possibilitat i les mesures perquè ambdós esdeveniments no se solapessin
en una sola pantalla. Resultat: Messi 2 – Monsenyor Jordi Màrius 2. Un empat en
audiència. Ja hi ha qui imagina el jugador de futbol argentí vestit amb els
ornaments de sant pare.
Argentina està de sort, li ha tocat al marge del dit diví, la grossa de
nadal. El ressò mundial del país arribant des de Roma i des del Camp Nou.
Aquests dies la globalitat oscil·lava a ritme de tango. Un papa que si jugués a
futbol es coneixeria com a Paco o Cesc i un Messi que si fos papa podria adoptar
el nom de Lleó X.
He de confessar que la meva pulsió futbolística és tirant a evanescent,
però té alguns moments punta; els partits que si no segueixes, et fan fora "d'eixe
món". Aquest dia em vaig imaginar la polaritat domèstica entre el
recolliment respectuós de les àvies i la cridòria irascible dels joves. Del
ciri a les crispetes i de la benedicció telemàtica al salt amb tirabuixó mortal
des del sofà. Gol! Goool! Cridat com una aturada espectacular a càmera lenta
del Valdés.
La saviesa o el partidisme de l'esperit sant han estat ben manifestos.
No és partidari d'Itàlia, dels romans ni dels milanesos. En símil futbolístic
se l'ha vist amb la samarreta del Barça. I a la final vaticana d'aquesta
Champions pontifícia s'ha decantat contra del Brasil i a favor de l'Argentina.
La torcida brasilera també ha estat
desqualificada a la finalíssima.
I si no fos perquè ens asseguren que la Capella Sixtina era neta com
una patena d'ones hertzianes i plena d'inhibidors, estaria per afirmar que el timing dels esdeveniments es va decantar
a favor de les audiències. Cadascú la seva. El contratemps a causa de les
interferències d'esdeveniments tan importants hauria estat un problema de
consciència per a molts espectadors. Què segueixo? Cal esperar que la
immediatesa del directe hauria beneficiat els cops de peu del Messi a les
cabòries místiques del nou Papa Francesc I. Aquest sí que li tocarà ballar una
bona milonga. L'agenda assenyada dels fets va estalviar, a casa, la batalla del
comandament a distància.
De la tria de Francesc I, res a aportar-hi. L'endogàmia i el secretisme
del procediment ens converteix en espectadors. En ramat amb pastor imposat que
ha de regir les normes de joc net d'aquesta lliga ecumènica que es disputa més
a les categories inferiors que no pas a les Champions vaticanes. Sort, encert i
que l'Esperit Sant il·lumini aquest nou Papa amb justícia i eficiència teològiques.
Com s'acostuma amb els dignataris acabats d'arribar, concedim-li cent
dies d'indulgència; encara que a la lletra menuda, de murmuri, la que pren el
torn als grans titulars ja hi apareix la connivència amb la dictadura. O una
bonhomia que abraça estrictament parelles heterosexuals amb la finalitat última
–o primera- de procrear.
Campanes i petards han anunciat la bona nova, a Roma i a Barcelona. Els
analistes de titular subratllen amb llapis gruixut que l'Esperit Sant ha niat a
la capital federal de Buenos Aires, l'Argentina.