Champions pontifícia

La febrada papal va remetent i les primeres pàgines amb la lletra massissa, progressivament, s'enretiren allí on solien. La tipografia grassoneta amb sobrepès associat al crit i a la canonada informativa del titular deixa pas a la pluja menuda més de xiuxiueig de l'article de fons.

Tenim papa! En Francesc I. Un nom per a la història. Homònim de qui va imposar les bases de l'absolutisme monàrquic, aquell Francesc I de França. El Francesc I Papa ha adoptat el nom enaltint Francesc d'Assís, el sant franciscà. Francesc I és més solemne que no pas Jorge Mario o Jordi Màrius. En aquest nom compost, de l'altra riba de l'Atlàntic, hi fem cert regust a protagonista de serial televisiu. No oblidem que han existit els papes recents de nom compost, Joan Pau, per exemple, i per partida doble.

Jo patia per si a la primera fumata ja teníem nou papa. En aquell moment es disputaven alhora dues Champions mediàtiques d'abast urbi et orbi. La tria del pontífex i el partit del segle –fins que se'n disputi un altre de transcendental- entre el Barça i el Milà. Quina nit! M'angoixava per l'atzucac periodístic que podia confluir a les ones hertzianes. Com hauria resolt TV3 el moment? A pantalla partida amb una eminència de comentarista confonent Messi, el bandoneó i els fora de joc?

Mentre el sector domèstic interessat en els fums i les pluges romanes es contemplava el cel, l'altre sector era pendent de les alineacions. Jugarà en Villa o en Cesc? Un enrenou de centres d'interès astrals que per fortuna no es van posar d'acord. És d'esperar que els regidors de la cosa televisiva tenien al cap la possibilitat i les mesures perquè ambdós esdeveniments no se solapessin en una sola pantalla. Resultat: Messi 2 – Monsenyor Jordi Màrius 2. Un empat en audiència. Ja hi ha qui imagina el jugador de futbol argentí vestit amb els ornaments de sant pare.

Argentina està de sort, li ha tocat al marge del dit diví, la grossa de nadal. El ressò mundial del país arribant des de Roma i des del Camp Nou. Aquests dies la globalitat oscil·lava a ritme de tango. Un papa que si jugués a futbol es coneixeria com a Paco o Cesc i un Messi que si fos papa podria adoptar el nom de Lleó X.

He de confessar que la meva pulsió futbolística és tirant a evanescent, però té alguns moments punta; els partits que si no segueixes, et fan fora "d'eixe món". Aquest dia em vaig imaginar la polaritat domèstica entre el recolliment respectuós de les àvies i la cridòria irascible dels joves. Del ciri a les crispetes i de la benedicció telemàtica al salt amb tirabuixó mortal des del sofà. Gol! Goool! Cridat com una aturada espectacular a càmera lenta del Valdés. 

La saviesa o el partidisme de l'esperit sant han estat ben manifestos. No és partidari d'Itàlia, dels romans ni dels milanesos. En símil futbolístic se l'ha vist amb la samarreta del Barça. I a la final vaticana d'aquesta Champions pontifícia s'ha decantat contra del Brasil i a favor de l'Argentina. La torcida brasilera també ha estat desqualificada a la finalíssima.

I si no fos perquè ens asseguren que la Capella Sixtina era neta com una patena d'ones hertzianes i plena d'inhibidors, estaria per afirmar que el timing dels esdeveniments es va decantar a favor de les audiències. Cadascú la seva. El contratemps a causa de les interferències d'esdeveniments tan importants hauria estat un problema de consciència per a molts espectadors. Què segueixo? Cal esperar que la immediatesa del directe hauria beneficiat els cops de peu del Messi a les cabòries místiques del nou Papa Francesc I. Aquest sí que li tocarà ballar una bona milonga. L'agenda assenyada dels fets va estalviar, a casa, la batalla del comandament a distància.

De la tria de Francesc I, res a aportar-hi. L'endogàmia i el secretisme del procediment ens converteix en espectadors. En ramat amb pastor imposat que ha de regir les normes de joc net d'aquesta lliga ecumènica que es disputa més a les categories inferiors que no pas a les Champions vaticanes. Sort, encert i que l'Esperit Sant il·lumini aquest nou Papa amb justícia i eficiència teològiques.

Com s'acostuma amb els dignataris acabats d'arribar, concedim-li cent dies d'indulgència; encara que a la lletra menuda, de murmuri, la que pren el torn als grans titulars ja hi apareix la connivència amb la dictadura. O una bonhomia que abraça estrictament parelles heterosexuals amb la finalitat última –o primera- de procrear.

Campanes i petards han anunciat la bona nova, a Roma i a Barcelona. Els analistes de titular subratllen amb llapis gruixut que l'Esperit Sant ha niat a la capital federal de Buenos Aires, l'Argentina.