(Smoke gets in your
eyes)
L'any ha començat amb una grisor insòlita. Rebaixes en tots els sentits i
abundor de botigues, virtuals o no, que recompren els regals l'endemà mateix de
les festes. Alguns per necessitat, altres per tornar rendibles les inutilitats
que els desconcertats reis de l'orient ens han portat. Aparells de tota mena,
alguns encara amb la cel·lofana, són bescanviats per diners. Perquè certes
andròmines no donen pa ni escalfen el forn.
Any d'expectatives grises tirant a fosques en el qual els polítics ja no
gosen amagar la realitat. Des d'aquell "Espanya
va bé", emès rere una teranyina mostatxuda, al "jugar en la lliga de Champions"
econòmica, que proclamava el de les celles acitroënades, hi ha la tossuda i
fotuda realitat.
Enmig, a la tristor dels dies, les idees i les poques esperances, ens han
declarat també la guerra als fumadors. Preus abusius i prohibicions a dojo.
"No es permet fumar". O
pitjor encara, com si fóssim analfabets, un senyal de prohibit estacionar,
passar o creuar amb una cigarreta tatxada ens amenaça arreu sota cobert, que
portar boina i fumar ha d'esdevenir incompatible i profilàctic. A hores d'ara
ja no tenim fums.
Apocalíptic escenari el del bar de sempre on amb el pretext de prendre-hi
un cafè, enceníem la cigarreta/es. Raconades inútils de cendrers en vaga de fam
ja no apleguen burilles quan les voreres són plenes de viciats vianants que entomem
el fred normatiu i escalfem el nas a la brasa de la prohibició. Si manes poc, que es noti. Una màxima que s'ha verificat i ben polèmica.
Potser en la llei antitabac hi ha una cortina de fum que no ens deixa veure el
bosc en flames. Malgrat tot, hi estic d'acord.
De la primera cigarreta d'amagatotis, dolenta i pecaminosa... a l'última,
viciosa i necessària, la història d'una xacra que sotmet. D'una addicció en
majúscules que es valora cada nit d'insomni amb tos de gos des del ferm
propòsit de deixar-ho estar. És la primera mentida vital i matinera amb que ens
desdejunem els fumadors empedreïts.
Memòria de quan entre les eines pedagògiques hi havia un cendrer hiperbòlic
i en Machado salmodiava les taules de multiplicar sorianes arrebossat de cendra
i picadura. La poesia i el fum eren bons companys.
Anells de fum, baules de cadenes boiroses a l'espona tèrbola d'una
epidermis suada. La cigarreta estratègica del després. On aquelles americanes
de cel·luloide i cames extrallargues que ens van ensenyar a fumar. Ací,
n'associàvem les matusseres sense filtre de pobre amb la suggerent Ava Garner
emergent rere una fumerola massissa en blanc i negre. Allí l'esclat era de
color ros Marilyn evanescent, un pèl estràbic, perseguint atmosferes
esfilagarsades. Otis Redding podria posar-hi perfectament la banda sonora amb
tuf a tabac, matinada i un àtic amb vistes al port dels somnis.
Des d'ara només s'admet el vici als geriàtrics, manicomis i centres
penitenciaris. Llicència per a fumar, doncs, als vells, boigs o delinqüents condemnats.
Pel barri circula un avi atacat de demència senil amb la dèria d'empudegar el
vestíbul d'una institució oficial. Els Mossos se'n veuen una. Es tracta d'una
provocació primfilada per tal que l'engarjolin, meitat argument de sèrie negra,
que –n'estic convençut- se'ls escapa als agents.
Assetjat per la crisi de llibertat personal on comença la del veí, m'han
regalat una cigarreta electrònica, una andròmina d'atrezzo ben resolta i molt aparent per treure el fum i la
ira pels queixals. Vapor d'aigua sense suc ni bruc de nicotina. L'endemà de
reis ja la vaig penjar a la venda en una subhasta virtual. N'hi havia tantes,
d'oferta, que l'he acabat regalant a l'avi entranyable per a major desesper de
la força pública que, ara, hauran d'explicar que l'avi no fuma, fa veure que ho
fa. Quin enrenou.
Al Madrid de la transició, hereu de la postguerra en matèria de transport
públic, el metro lluïa uns rètols de ferro colat i molt de relleu que prohibien
"Fumar o portar la cigarreta encesa". Un toc ben castís que sempre em
cridava l'atenció, com els seients reservats per als cavallers mutilats de
guerra.
Potser haurem –jo i el govern- de fer bo el tòpic de no cremar bitllets per
a suïcidar-se lentament, quelcom que, amb la crisi, esdevé molt poc elegant.
Bon any sense fum!
2011 01 08
