Cremant bitllets

 (Smoke gets in your eyes)

L'any ha començat amb una grisor insòlita. Rebaixes en tots els sentits i abundor de botigues, virtuals o no, que recompren els regals l'endemà mateix de les festes. Alguns per necessitat, altres per tornar rendibles les inutilitats que els desconcertats reis de l'orient ens han portat. Aparells de tota mena, alguns encara amb la cel·lofana, són bescanviats per diners. Perquè certes andròmines no donen pa ni escalfen el forn.

Any d'expectatives grises tirant a fosques en el qual els polítics ja no gosen amagar la realitat. Des d'aquell "Espanya va bé", emès rere una teranyina mostatxuda, al "jugar en la lliga de Champions" econòmica, que proclamava el de les celles acitroënades, hi ha la tossuda i fotuda realitat.

Enmig, a la tristor dels dies, les idees i les poques esperances, ens han declarat també la guerra als fumadors. Preus abusius i prohibicions a dojo. "No es permet fumar". O pitjor encara, com si fóssim analfabets, un senyal de prohibit estacionar, passar o creuar amb una cigarreta tatxada ens amenaça arreu sota cobert, que portar boina i fumar ha d'esdevenir incompatible i profilàctic. A hores d'ara ja no tenim fums.

Apocalíptic escenari el del bar de sempre on amb el pretext de prendre-hi un cafè, enceníem la cigarreta/es. Raconades inútils de cendrers en vaga de fam ja no apleguen burilles quan les voreres són plenes de viciats vianants que entomem el fred normatiu i escalfem el nas a la brasa de la prohibició. Si manes poc, que es noti. Una màxima que s'ha verificat i ben polèmica. Potser en la llei antitabac hi ha una cortina de fum que no ens deixa veure el bosc en flames. Malgrat tot, hi estic d'acord. 

De la primera cigarreta d'amagatotis, dolenta i pecaminosa... a l'última, viciosa i necessària, la història d'una xacra que sotmet. D'una addicció en majúscules que es valora cada nit d'insomni amb tos de gos des del ferm propòsit de deixar-ho estar. És la primera mentida vital i matinera amb que ens desdejunem els fumadors empedreïts.

Memòria de quan entre les eines pedagògiques hi havia un cendrer hiperbòlic i en Machado salmodiava les taules de multiplicar sorianes arrebossat de cendra i picadura. La poesia i el fum eren bons companys. 

Anells de fum, baules de cadenes boiroses a l'espona tèrbola d'una epidermis suada. La cigarreta estratègica del després. On aquelles americanes de cel·luloide i cames extrallargues que ens van ensenyar a fumar. Ací, n'associàvem les matusseres sense filtre de pobre amb la suggerent Ava Garner emergent rere una fumerola massissa en blanc i negre. Allí l'esclat era de color ros Marilyn evanescent, un pèl estràbic, perseguint atmosferes esfilagarsades. Otis Redding podria posar-hi perfectament la banda sonora amb tuf a tabac, matinada i un àtic amb vistes al port dels somnis. 

Des d'ara només s'admet el vici als geriàtrics, manicomis i centres penitenciaris. Llicència per a fumar, doncs, als vells, boigs o delinqüents condemnats. Pel barri circula un avi atacat de demència senil amb la dèria d'empudegar el vestíbul d'una institució oficial. Els Mossos se'n veuen una. Es tracta d'una provocació primfilada per tal que l'engarjolin, meitat argument de sèrie negra, que –n'estic convençut- se'ls escapa als agents. 

Assetjat per la crisi de llibertat personal on comença la del veí, m'han regalat una cigarreta electrònica, una andròmina d'atrezzo ben resolta i molt aparent per treure el fum i la ira pels queixals. Vapor d'aigua sense suc ni bruc de nicotina. L'endemà de reis ja la vaig penjar a la venda en una subhasta virtual. N'hi havia tantes, d'oferta, que l'he acabat regalant a l'avi entranyable per a major desesper de la força pública que, ara, hauran d'explicar que l'avi no fuma, fa veure que ho fa. Quin enrenou. 

Al Madrid de la transició, hereu de la postguerra en matèria de transport públic, el metro lluïa uns rètols de ferro colat i molt de relleu que prohibien "Fumar o portar la cigarreta encesa". Un toc ben castís que sempre em cridava l'atenció, com els seients reservats per als cavallers mutilats de guerra. 

Potser haurem –jo i el govern- de fer bo el tòpic de no cremar bitllets per a suïcidar-se lentament, quelcom que, amb la crisi, esdevé molt poc elegant. Bon any sense fum!

 2011 01 08