“Escriure és vida i plaer”. Una
sentència sàvia que m’arriba així que confesso la meva mandra o la manca d’inspiració
fonamentada en la banalitat on rau la pàgina en blanc i el repte a posar-s’hi. Un
ventall de possibilitats entre societat, política, economia, afers internacionals,
esports... El llarg catàleg de les seccions d’un diari sense la tirania d’estar-ne
adscrit a cap.
Aquests dies de calorassa abrusadora
són molt propicis a les cròniques salades de societat des de primera línia de
mar farcides de protagonistes coneguts i famosos que només son notícia per
ser-ho –de cèlebres- o per torrar-se a la planxa amb el raigs dels flashos com
gambes de Palamós. Cromos de cossos ben posats després de la imprescindible operació
bikini tenen cura d’amagar panxa o d’arriscar just el perfil afavoridor. Però la
gravetat és implacable i l’audiència cruel.
Des que ens ha deixat la
duquessa -al cel sia- el món de la revista gràfica ja no és el que era. A alguns
reporters especialistes en la casa d’Alba els va enxampar alhora el dol i l’atur.
Res dura per sempre, es lamentava una professional que ja era com de la família
però sense figurar a la plantilla orgànica ni tenir-hi un dret testamentari
reconegut. En la deslocalització del negoci per defunció literal –els déus aprietan però no escanyen del tot- l’atzarós
Cupido, com un director general d’una empresa a temps temporal –una ETT- dedicada
als afers estiuencs, els ha fet, als escrividors,
un cop de mà preuadíssim que salva la temporada. Tornen a viure d’aeroport en
aeroport sense treva, Lima, París, Londres, Madrid, Nova York... perseguint en Mario
Vargas Llosa i la Isabel Presley mentre retraten converses i gestos per a la
catedral del paper setinat.
Destacar que la febrada tòrrida
de nits tropicals propicia també els assassinats passionals –de temporada-. Les
estadístiques dels Mossos d'Esquadra i els manuals d’ús ho avalen. Si us heu de
desempallegar d’algú, valoreu que la temperatura ambient, la humitat i la
xafogor són circumstàncies considerades atenuants per a qualsevol jutge amb
sentit comú i una mica d’humanitat. Tocats pel vent de ponent i amb el seny
esquerdat per la calorada, tots els homicides en sèrie prefereixen l’època de l’any
quan la sang bull. Tanmateix alguns polítics s’han afegit tradicionalment a l’estació
dels despropòsits i del baix to laboral per reivindicar-se. El juliol és un mes
significat i marcat, figura als calendaris per esbravar passions o per alçar-se
en armes al marge de constitucions i tribunals constitucionals. Males collites
i pèssima estació quan la cançó de l’estiu ha estat una marxa militar o un himne
legionari cridant visques a la mort.
En el capítol dels mercats la producció
industrial de glaçons, les terrasses de vorera, el lloguer de gandules i els creuers
amb golondrina incideixen en la
macroeconomia estival. L’atur és una anècdota i qui no treballa és perquè no
vol. Bravo, Mariano! Som l’exemple europeu per saltar-se la crisi, el país de
referència on els grecs s’han d’emmirallar –ben lluny el miratge d’un Partenó com
una Sagrada Família a mig enderrocar-. El govern ho té clar, ja hem sortit del
malson. Tornem a tot drap cap a la Champions
de la lliga mundial una edició més. Que els emigrants amb màster toquen el dos per
aprendre idiomes o per turisme i que els aturats domèstics –quin anglicisme!- són
extres del paisatge urbà. Actors necessaris de rodalies amb frase –Tinc dos
fills petits i fam!
La secció meteorològica me l’estalviaré
per òbvia. Quina calorassa! Però l’esportiva, a manca de l’evolució de l’ull
del poll del Messi, la centraré en el Pep Guardiola. Aquest xicot del Bages que,
en un alemany passable i entenedor, va respondre als retrets de diversos
ministres per haver participat en la selecció espanyola només per diners –ai,
la catalanitat roja del tòpic!-.
Bon estiu!
