Cromos d'estiu.

“Escriure és vida i plaer”. Una sentència sàvia que m’arriba així que confesso la meva mandra o la manca d’inspiració fonamentada en la banalitat on rau la pàgina en blanc i el repte a posar-s’hi. Un ventall de possibilitats entre societat, política, economia, afers internacionals, esports... El llarg catàleg de les seccions d’un diari sense la tirania d’estar-ne adscrit a cap.

Aquests dies de calorassa abrusadora són molt propicis a les cròniques salades de societat des de primera línia de mar farcides de protagonistes coneguts i famosos que només son notícia per ser-ho –de cèlebres- o per torrar-se a la planxa amb el raigs dels flashos com gambes de Palamós. Cromos de cossos ben posats després de la imprescindible operació bikini tenen cura d’amagar panxa o d’arriscar just el perfil afavoridor. Però la gravetat és implacable i l’audiència cruel.

Des que ens ha deixat la duquessa -al cel sia- el món de la revista gràfica ja no és el que era. A alguns reporters especialistes en la casa d’Alba els va enxampar alhora el dol i l’atur. Res dura per sempre, es lamentava una professional que ja era com de la família però sense figurar a la plantilla orgànica ni tenir-hi un dret testamentari reconegut. En la deslocalització del negoci per defunció literal –els déus aprietan però no escanyen del tot- l’atzarós Cupido, com un director general d’una empresa a temps temporal –una ETT- dedicada als afers estiuencs, els ha fet, als escrividors, un cop de mà preuadíssim que salva la temporada. Tornen a viure d’aeroport en aeroport sense treva, Lima, París, Londres, Madrid, Nova York... perseguint en Mario Vargas Llosa i la Isabel Presley mentre retraten converses i gestos per a la catedral del paper setinat.

Destacar que la febrada tòrrida de nits tropicals propicia també els assassinats passionals –de temporada-. Les estadístiques dels Mossos d'Esquadra i els manuals d’ús ho avalen. Si us heu de desempallegar d’algú, valoreu que la temperatura ambient, la humitat i la xafogor són circumstàncies considerades atenuants per a qualsevol jutge amb sentit comú i una mica d’humanitat. Tocats pel vent de ponent i amb el seny esquerdat per la calorada, tots els homicides en sèrie prefereixen l’època de l’any quan la sang bull. Tanmateix alguns polítics s’han afegit tradicionalment a l’estació dels despropòsits i del baix to laboral per reivindicar-se. El juliol és un mes significat i marcat, figura als calendaris per esbravar passions o per alçar-se en armes al marge de constitucions i tribunals constitucionals. Males collites i pèssima estació quan la cançó de l’estiu ha estat una marxa militar o un himne legionari cridant visques a la mort.

En el capítol dels mercats la producció industrial de glaçons, les terrasses de vorera, el lloguer de gandules i els creuers amb golondrina incideixen en la macroeconomia estival. L’atur és una anècdota i qui no treballa és perquè no vol. Bravo, Mariano! Som l’exemple europeu per saltar-se la crisi, el país de referència on els grecs s’han d’emmirallar –ben lluny el miratge d’un Partenó com una Sagrada Família a mig enderrocar-. El govern ho té clar, ja hem sortit del malson. Tornem a tot drap cap a la Champions de la lliga mundial una edició més. Que els emigrants amb màster toquen el dos per aprendre idiomes o per turisme i que els aturats domèstics –quin anglicisme!- són extres del paisatge urbà. Actors necessaris de rodalies amb frase –Tinc dos fills petits i fam!

La secció meteorològica me l’estalviaré per òbvia. Quina calorassa! Però l’esportiva, a manca de l’evolució de l’ull del poll del Messi, la centraré en el Pep Guardiola. Aquest xicot del Bages que, en un alemany passable i entenedor, va respondre als retrets de diversos ministres per haver participat en la selecció espanyola només per diners –ai, la catalanitat roja del tòpic!-.

Bon estiu!