-Què diu el
mentider? -Ja pots comptar... -Era la manera d’iniciar una conversa més enllà
de queixar-se pel fred o per la calor, depenia de l’època de l’any. Un homenatge
als avis que sabien llegir sense resseguir amb el dit índex rampant les línies
del diari o de les cartes -una espècie extinta- que rebien del fill mentre era
servint de soldat en terres llunyanes, els més dissortats a l’Àfrica sorrenca els
quals hi solien adjuntar una postal amb un dromedari aparcat al peu d’una duna.
Què deia el
mentider? Hauria de cercar en les hemeroteques nostàlgiques dels anys seixanta.
En recordo una publicació promoguda pels falangistes de la secretaria general
del Movimiento que es deia 7 Fechas. També editava gruixuts
suplements especials coincidint amb les estacions de l’any farcits de
fotografies i d’insòlites curiositats de la vida. Entre el periodisme de
l’època el 7 Fechas es tractava d’una
publicació de contingut lleuger -avui diríem groc- que la convertia en propicia
per a establiments com les barberies, el seu nom ja indica que els clients eren
senyors peluts en exclusiva o criatures a qui calia escalar el serrell amb
gràcia i transversalitat a tiralínies. El sector femení s’emmirallava amb el
cap ple de rul·los -bigudins per a les senyores fines- en els setinats
collarets inaccessibles de la primera dama.
El “mentider”
era, doncs, el diari. La percepció de falsedat, de presa de pèl o, com a mínim,
de manipulació quan no de censura barroera era quelcom tan connatural a la
lectura d’aquella informació com el gest de calçar-se unes ulleres matusseres
de veure-hi, a la vora. Per la contrada es va celebrar molt el comentari d’un personatge
analfabet que llegia el diari a l’inrevés. També les il·lustracions eren de cap
per avall, cosa que el va portar a associar l’actualitat a la desgràcia i al capgirell
general que patia el món. Recriminat per un client amb més lletra que pèl,
mentre esperava el torn per afaitar-se, el del diari capgirat el va replicar
adduint que qui sap llegir ho fa tant pel dret com a l’inrevés. Encertadíssima
observació per quan cal llegir ja no a l’inrevés sinó entre línies.
Els mentiders tota la vida ens han presentat
la veritat com si no ho fos, distorsionada o apallissada amb veritats de mentida
que en ple segle XXI anomenem postveritat, fets alternatius, fake news i tot un glossari en l’ús del qual
excel·leix en Donald Trump, per destacar
un mestre vigent amb molt de predicament i exèrcits de seguidors arreu. Hi
ha algú que s’empassi tot el que relaten les xarxes socials. No només ho
digerim sinó que ho compartim amb la complicitat virulenta d’una epidèmia
instantània que contribuïm a fer rodolar de manera enventada. La versemblança divulgativa
ha arribat a posar en dubte el veure-ho per a creure-ho quan una imatge ja cotitza
a més de mil paraules encara que sigui retocada.
-Demà
m’afaitaràs! -va deixar anar el preclar lector fingit del 7 Fechas després de capbussar-se en aquell món de cap per avall
farcit de catàstrofes. Era un home analfabet, però amb criteri.
