Demà m'afaitaràs!

-Què diu el mentider? -Ja pots comptar... -Era la manera d’iniciar una conversa més enllà de queixar-se pel fred o per la calor, depenia de l’època de l’any. Un homenatge als avis que sabien llegir sense resseguir amb el dit índex rampant les línies del diari o de les cartes -una espècie extinta- que rebien del fill mentre era servint de soldat en terres llunyanes, els més dissortats a l’Àfrica sorrenca els quals hi solien adjuntar una postal amb un dromedari aparcat al peu d’una duna.

Què deia el mentider? Hauria de cercar en les hemeroteques nostàlgiques dels anys seixanta. En recordo una publicació promoguda pels falangistes de la secretaria general del Movimiento que es deia 7 Fechas. També editava gruixuts suplements especials coincidint amb les estacions de l’any farcits de fotografies i d’insòlites curiositats de la vida. Entre el periodisme de l’època el 7 Fechas es tractava d’una publicació de contingut lleuger -avui diríem groc- que la convertia en propicia per a establiments com les barberies, el seu nom ja indica que els clients eren senyors peluts en exclusiva o criatures a qui calia escalar el serrell amb gràcia i transversalitat a tiralínies. El sector femení s’emmirallava amb el cap ple de rul·los -bigudins per a les senyores fines- en els setinats collarets inaccessibles de la primera dama. 

El “mentider” era, doncs, el diari. La percepció de falsedat, de presa de pèl o, com a mínim, de manipulació quan no de censura barroera era quelcom tan connatural a la lectura d’aquella informació com el gest de calçar-se unes ulleres matusseres de veure-hi, a la vora. Per la contrada es va celebrar molt el comentari d’un personatge analfabet que llegia el diari a l’inrevés. També les il·lustracions eren de cap per avall, cosa que el va portar a associar l’actualitat a la desgràcia i al capgirell general que patia el món. Recriminat per un client amb més lletra que pèl, mentre esperava el torn per afaitar-se, el del diari capgirat el va replicar adduint que qui sap llegir ho fa tant pel dret com a l’inrevés. Encertadíssima observació per quan cal llegir ja no a l’inrevés sinó entre línies.

Els mentiders tota la vida ens han presentat la veritat com si no ho fos, distorsionada o apallissada amb veritats de mentida que en ple segle XXI anomenem postveritat, fets alternatius, fake news i tot un glossari en l’ús del qual excel·leix en Donald Trump, per destacar un mestre vigent amb molt de predicament i exèrcits de seguidors arreu. Hi ha algú que s’empassi tot el que relaten les xarxes socials. No només ho digerim sinó que ho compartim amb la complicitat virulenta d’una epidèmia instantània que contribuïm a fer rodolar de manera enventada. La versemblança divulgativa ha arribat a posar en dubte el veure-ho per a creure-ho quan una imatge ja cotitza a més de mil paraules encara que sigui retocada.  

-Demà m’afaitaràs! -va deixar anar el preclar lector fingit del 7 Fechas després de capbussar-se en aquell món de cap per avall farcit de catàstrofes. Era un home analfabet, però amb criteri.