Avui a Londres jutgen uns lladres pel
robatori conegut amb el nom de Hatton Garden. Res de nou sota la capa del cel
si no fos perquè els autors de l’assalt a una cambra cuirassada del barri dels
diamants londinenc van endur-se divuit milions d’euros de les caixes de
seguretat que custodiaven bàsicament joies. Fins ací tampoc res de nou en el
món dels pispes amb èxit, es tractaria del cop perpetrat en joies més important
de la història d’Anglaterra. Tampoc cap novetat respecte de la justícia poètica
–pròpia de les pel·lícules i, a vegades, de la realitat- que es resol amb la
captura dels lladres. El que crida l’atenció és que la banda era integrada totalment
per jubilats.
Pensionistes que van perfilar l’assalt
mentre acompanyaven els néts a la llar d’infants, que tenien cura de combatre el
colesterol disputant llargues partides de petanca -amb imant per recollir les
boles- i havien habilitat un pub anglès en la seu oficial de l’organització. A la
fotografia de la fitxa policial fan la fila d’un quartet d’avis venerables a
qui cediries el seient al metro o a qui compraries un vehicle de segona mà
convençut que els quilòmetres són els reals. Presenten l’aspecte de bones
persones no resignades a la condemna imposada per l’edat. N’hauran d’acceptar una
d’administrada pels homes i endossada per un jutge amb perruca anacrònica i certa
enveja ara que se li acosta el retir forçós.
Quatre avis, un quartet de jazz amb el
cap clar i els dits ben greixats, durant la setmana santa del 2015 van endur-se
un botí de rècord en joies, divuit milions. En Brian Reader té 76 anys amb molt
de pedigrí criminal, viu afectat per la solitud des que es va morir la seva
esposa fa set anys; diuen que s’entreté a cercar el nom de la difunta als mots
encreuats atacat per la melangia dels vidus. En Terry Perkins celebrava
l’aniversari el dia dels fets, 67 anys, un preadolescent comparat amb alguns
col·legues; carrega a les espatlles 22 anys de presó que n’avalen el currículum
professional. En John Collins, de 74, tenia assignada la tasca de vigilància,
però es va endormiscar bressolat per la caloreta de la calefacció al vehicle
des d’on atalaiava. El menor, el nen més jove, és en Danny Jones, de 58, un
excèntric que es vestia amb la bata de la seva mare i lluïa un barret vermell d’estil
moro.
Cinc selectes personatges més han estat
involucrats i inculpats amb càrrecs. Destaca en Billy el Peix, de 60 anys, el conductor de la banda que porta pròtesis a ambdós
malucs i té problemes de pròstata. Quan el van detenir, una incontinència
humiliant el va trair, quelcom que condicionarà les declaracions i la
compareixença davant del tribunal atesa la bufeta sensible d’en Billy el Peix. La policia, camuflada de
jubilats, encara cerca entre els afeccionats a la petanca però sense un imant
amb un cordill que facilita molt la pràctica d’aquest esport i no haver-se d’ajupir.
Els agents tenen indicis que un dels participants en l’assalt es diu Basil, a
les càmeres de seguretat se’l veu lluint una perruca vermella –l’enveja del
jutge-. Segons el testimoni dels acusats es tractaria d’un expolicia que va
tenir un paper clau en el cop.
De nit van baixar pel forat de l’ascensor
al soterrani de Hatton Gardens. Havia arribat l’hora de verificar les estratègies
planificades al pub entre cervesa i cervesa. Se’ls va disparar una alarma, però
era divendres sant i la policia estava pels bunyols de pasqua enmig d’una dieta
magra i no va reaccionar. Trepanen la paret de formigó. No aconsegueixen foradar
la paret metàl·lica de les caixes de seguretat. Abandonen. Hi tornaran l’endemà,
dissabte al vespre. Desvalisen el contingut de setanta-tres caixes. A quarts de
set del diumenge de pasqua toquen el dos. Ho celebren amb un esmorzar continental
a l’Audrey Hepburn amb flocs de mantega esquitxats amb polsim de diamants. Tot un
homenatge.
Dos-cents agents han calgut per aconseguir
de resoldre el cas. Van trobar dues bosses amb joies atribuïdes al botí d’en Danny
Jones en un cementiri londinenc. Aquest personatge hauria amagat la part que li
pertocava a la tomba del seu sogre. Quina revenja psicoanalítica s’havia
empescat l’atracador que es vestia amb la bata de la seva mare? Deixem que
sigui la justícia anglesa qui ho esbrini.
Tot un exèrcit d’agents, d’inspectors i
de detectius rere la banda que no va deixar cap empremta física. Van menystenir
–o ignoraven- les modernes tècniques de recerca criminal. No havien estat
assidus espectadors de les sèries televisives com el CSI, Crime Scene Investigation. Ells han excel·lit com a virtuosos
de la vella escola. Però els lectors de matrícules, les càmeres de videovigilància,
els micròfons... els van denunciar. La formació permanent, que tot gremi
professional hauria de conrear, els va fallar. Aquests perfeccionistes de les dècades
glorioses només són criminals analògics operant en un món digital que els ha
depassat. La policia disposa d’hores d’enregistraments on els lladres afirmen que
aquesta serà la seva pensió. Se sent com un ja ha començat un dolorós procés de
reparació odontològic amb implants d’última generació... Somnis i somriures que
ja no seran possibles.
Els temps moderns els han atrapat. Així
que tornin a disposar de moments per a la reflexió i la formació, s’han d'inscriure
en un curs de noves tecnologies perquè atracar un banc a punta de pistola o de
trepant ja està gairebé descatalogat. L’any 2014 al Regne Unit només hi va
haver 90 casos, tots els implicats eren avis sense WhatsApp i sense presència a Facebook
o a la xarxa. Pispes analfabets digitals que no figuren als llistats del frau o
la delinqüència on line. No són
ningú, doncs. Durant el mateix període prop de quatre milions de persones van ser
víctimes de robatoris electrònics –i no hi comptabilitzo les sospitoses comissions
bancàries-.
Després d’aquest petit detall, que els
enxampessin, només els poden redimir els drets de la pel·lícula que ja escalfa
motors. En Michael Caine ja s’hauria postulat com a protagonista del film, una
història verídica que els ha de mitificar. Tanmateix la defensa ha avançat que
els lladres de joies tenien decidit de renunciar a la pensió. Amb el cop a Hatton
Garden pretenien -al·lega- deixar de ser una càrrega social i econòmica per al
regne de Sa Graciosa Majestat Isabel II.
De bones intencions no anaven curts!
