Manual per a bons minyons.

 

Les relacions humanes han de tenir pautes que ens protegeixen dels excessos aliens i de les nostres intencions perverses respecte d’altri. Regulen la manera de viure i conviure en societat en relació amb com tractem en teoria els altres independentment de la seva identitat, gènere, religió o edat d’acord amb un sentiment ètic -positiu- que ens condueix a l’harmonia i al confort emocional. Encara em ronda pel magí la sentència segons la qual la dictadura s’exculpava, “la meva llibertat acaba just on comença la teva”; no acatar aquesta trivialitat era caure en el pecat capital del “llibertinatge”, la manera com habiten els que practiquen la intemperància, la disbauxa o la perversió. El punt ponderat el disposaria la bàscula amb què els que manen pesen i mesuren els delicats ingredients.

Aquells que practiquen la literatura de diari oficial -la grandiloqüent aspiració inconfessable d’alguns escriptors- o dels lletraferits dels decrets, les ordres i les resolucions normatives tenen aquesta responsabilitat legítima -delegada democràticament-. Allò que no es legisla, no existeix. Per tant, la capacitat per sancionar sempre ha de ser posterior a una norma que fonamenta i defineix les regles del joc amb un petit detall molt delicat, la interpretació d’allò que voldríem que digués a favor nostre en contrast amb la redacció literal. Està demostrat que fer ballar una llei és tot un art.

El corpus de normes europees, les d’abast nacional, autonòmic, municipal o les d’una escala de veïns deu ser formidable i pantagruèlic -si fos comestible i lleuger de pair-. Totes les que estan en actiu, condicionades per la seva vigència, són com les persones: neixen, viuen i moren,. Algunes fan mala cara, sobreviuen corcades, arrugades i empolsinades. D’altres tenen una vida curta i molta requesta pel govern de torn a fer-les dansar. De les que tenen molta demanda als balls de saló i han fet vessar molta tinta són les d’ensenyament en un ventall de solfes diverses com el tango, el pasdoble, el rock, el pop i darrerament el reggaeton; a tots els gèneres musicals esmentats hi sotsjau una tendència agosarada envers la milonga trista.

 L’exercit legal per regular la tropa gaudeix de rang estricte. De les que llueixen corona a les més subordinades dictades per un caporal ascendit a sergent del cigró. De les municipals regulant el trencaclosques de la circulació a les d’escala prohibint els pícnics d’ascensor. Un ventall de major a menor transcendència en la vida de la tropa -la ciutadania- a les quals està sotmesa. Segur que en alguna llei de rang superior es determina que un alcalde no pugui disposar d’estores vermelles a la vorera on resideix. La conseqüència d’aquesta preeminència legal, de més a menys abast, comporta que les institucions considerades menors, tinguin un recorregut curt o no massa essencial en la normativa que pot generar per iniciativa pròpia. Alternança de guals setmanals a les voreres o ordenances municipals per habilitar un pipicà en determinades contrades. El complex d’inferioritat legal en alguns casos acostuma a comportar una profusió de normatives irrellevants; algunes, molestes i prescindibles, esdevenen lleis de l’amor propi per marcar autoritat territorial com els quissos a les cantonades.

Parlant de lleis, aquest setembre de tornada a les aules s’inicia amb novetats modulades per la Conselleria del gremi dels mestres. Es prohibeixen els telèfons mòbils, els rellotges intel·ligents i les tauletes tàctils en les etapes d’ensenyament obligatori. Es gira la truita i es declara al·lèrgic a la pedagogia allò que funciona amb bateria endollada a les xarxes llibertines. Tendències amb fort contrast de quan les virtuts fonamentals del xip en l’ensenyament eren, tot just fa quatre dies, imprescindibles. De l’autisme social emmirallats en una pantalla al guix i a la pissarra analògics. Del gris fosc retroil·luminat al blanc full de paper. Sura a l’aula el ritme sincopat d’una milonga trista que em -ens- descol·loca.

Més lleis. El govern espanyol fa un pas més per endurir el setge contra el tabac. El consell de ministres ha aprovat fa uns dies un avantprojecte de llei que introdueix noves restriccions. Amplia les zones lliures de fum a les terrasses de bars, al cotxe, als parcs públics, estacions de transport, espectacles i concerts a l’aire lliure, parcs infantils, sanitaris, educatius i socials. Inclou a l’avantprojecte les noves formes de fumar endollades a una bateria, com els mòbils. Per ser més concrets en la precisió legal, jo, addicte empedreït al conreu del vici del tabac, demanaria precisió, especificar sense ambigüitat en la interpretació de la llei, els llocs on se’ns permetrà encendre’n ostensiblement un de paper ben legalment.

No discutiré pas la llei. És de civilitzats reprimir el dret a fumar allí on comença el dret a respirar sense fums del veí de taula o de parada de bus. Fa aproximadament quaranta-cinc anys un cendrer hiperbòlic presidia la taula dels mestres a les aules quan vaig començar a exercir la professió. A la facultat la boirina propiciada pel fumerri i el tuf de nicotina et feien dubtar de si eres curt de vista o de gambals. Ara, reblant el clau, la norma estipularà que els menors -menys de divuit anys- no només no puguin comprar tabac sinó tampoc consumir-ne. No és un exercici de melangia, però sempre he recordat com un mestre de l’única escola unitària de Sant Pau de Segúries ens va prohibir de jugar a futbol. Ell era un entusiasta de la cistella. Amb quina dèria cercàvem espais discrets a la muntanya per jugar clandestinament a l’esport que es practica amb els peus, llavors amb porteries virtuals que no físiques. Posar barricades al mar és difícil en una societat hereva de quan llençar el fum als ulls de la noia que ens tenia el cor captiu era glamurós. Cal tenir en compte que les taxes que graven el vici han apujat el glamur al preu que destil·len la gamba llagostinera o la tomata ecològica fora de temporada. Espero que mercadejar tabac d’amagatotis no promogui substàncies més suggeridores i clandestines com practicar el futbol en la meva infantesa a Sant Pau.

Lleis, normes! En la fal·lera per promoure’n, modificar-les o derogar-ne -digueu-me ingenu- no acabo de comprendre com la humanitat no n’ha redactat d’implacables, de contundents que evitin les malvestats, les gerres i les pulsions dictatorials. En Trump, per exemple, amb la destresa dramàtica amb què martelleja els decrets signant-los artísticament emulant un parrús femení, podria ser un exemple de bonhomia, com el dirigent israelià construint zones residencials amb centres comercials per a palestins. Ambdós miralls per a en Putin que no només tornaria el territori arrabassat sinó que els convidaria a una ronda de vodka amb caviar gurmet.

No fumem!