Quan el
desconcert cerca remei en la multitud. Quan el neguit obté cert bàlsam cridant
en un cor de veus anònimes. Quan la incertesa es repenja en l’anonimat d’una mà
veïna. Quan la ràbia poua en l’odi advers... és que vivim un moment convuls. Extraordinàriament
apassionat, però trasbalsat. De commoció i de gran gesticulació. Immersos en un
estat de permanent agitació emocional.
Apareix la
temptació de cercar la fortalesa personal aïllada del grup adscrivint-nos en la
pràctica insolidària d’una mena d’autisme social per salvaguardar les essències
íntimes tot i que difícilment podem esquitllar la pressió de l’entorn.
Encapsular-nos en el context, ignorar el soroll que ens envolta, comprar taps
per a les orelles i gastar ulleres amb vidre de fusta és una incitació que
lluny de protegir-nos ens mena pel camí de la inseguretat cega sense saber d’on
cauen les destrals de punta. Jo he provat de protegir els excessos que
m’assetgen amb un casc ben gruixut que he folrat amb paper de plata -del
d’embolicar entrepans- i no ho he aconseguit. La radiació informativa, l’eco
dels dies i dels fets, m’han ultrapassat la barretina embolcallada amb paper
d’alumini quan la remor dels helicòpters, aus de malastruga, trepanen la pau
del capvespre.
He provat de
fer passar pel colador l’allau d’informacions i de mentides per no ser massa
primmirat en un sedàs gruixut i barroer. No me n’he sortit, destriant aquest
gra de la palla dedueixo que se n’obté una farina que només pot proveir les
rodes de molí amb què ens volen fer combregar. Del vèncer al convèncer o de
l’humiliar a l’acordar no hi ha una voluntat
immediata on les persones hi trobem un estat de confortable assossegament ni
tampoc de respecte mutu. Per això en l’eucaristia per a multituds, on molts ens
hi sentim emparats, hi ha el bàlsam destil·lat a còpia de les aspiracions -la “ràbia”
individual- en la comunió per crucificar l’adversari -“l’enemic”- sigui com
sigui. Tot s’hi val des de la impotència cap al desesper i en la bel·ligerància
contra la raó i l’entesa. I si cal, es tergiversa, es nega o s’imposa.
Em permeto
reproduir la poètica imperant d’una interlocutòria judicial vigent: “Muralles
humanes que defensaven de manera activa els centres de votació fent recular els
cossos policials o forçant-los a fer servir una força que hauria resultat
innecessària d’una altra manera són una clara i plural expressió d’aquesta
violència”.
Visc un
moment social apassionant però certament trist. Un aiguabarreig de sensacions
que saltironegen entre l’aclaparament i l’esperança. Un cert turment vital que
gronxa els dies a batzegades en contrastos que basculen de la foscor a
l’optimisme com qui caça bolets fora de temporada amarat, bàsicament, de
vergonya. A favor d’aquestes pulsions surto al carrer, però en contra d’aquestes
excitacions intento de recloure’m en mi mateix i insisteixo a practicar aquell autisme
social -impossible- que esmentava. Algun dia, extingida aquesta cera que crema
tan abrandada, ens ho mirarem i n’haurem de retre comptes, fer balanç de tot
plegat. Si som capaços de mirar-ho des de la llunyania amb l’objectivitat que
hi aporta el polsim del temps, hi haurem de cercar perquè la vergonya no va poder
aturar els despropòsits ni la falsedat.
Reprenc la crònica
tocat per l’oreig bèl·lic que generen els ocells metàl·lics. La perspectiva que
projecta la nit és una esquerda de claror en la quadrícula urbana. Una gentada
des de la foscor s’ha il·luminat d’esperança pacífica.
