L’11-N, una escletxa lluminosa d’esperança pacífica.

Quan el desconcert cerca remei en la multitud. Quan el neguit obté cert bàlsam cridant en un cor de veus anònimes. Quan la incertesa es repenja en l’anonimat d’una mà veïna. Quan la ràbia poua en l’odi advers... és que vivim un moment convuls. Extraordinàriament apassionat, però trasbalsat. De commoció i de gran gesticulació. Immersos en un estat de permanent agitació emocional. 

Apareix la temptació de cercar la fortalesa personal aïllada del grup adscrivint-nos en la pràctica insolidària d’una mena d’autisme social per salvaguardar les essències íntimes tot i que difícilment podem esquitllar la pressió de l’entorn. Encapsular-nos en el context, ignorar el soroll que ens envolta, comprar taps per a les orelles i gastar ulleres amb vidre de fusta és una incitació que lluny de protegir-nos ens mena pel camí de la inseguretat cega sense saber d’on cauen les destrals de punta. Jo he provat de protegir els excessos que m’assetgen amb un casc ben gruixut que he folrat amb paper de plata -del d’embolicar entrepans- i no ho he aconseguit. La radiació informativa, l’eco dels dies i dels fets, m’han ultrapassat la barretina embolcallada amb paper d’alumini quan la remor dels helicòpters, aus de malastruga, trepanen la pau del capvespre. 

He provat de fer passar pel colador l’allau d’informacions i de mentides per no ser massa primmirat en un sedàs gruixut i barroer. No me n’he sortit, destriant aquest gra de la palla dedueixo que se n’obté una farina que només pot proveir les rodes de molí amb què ens volen fer combregar. Del vèncer al convèncer o de l’humiliar a  l’acordar no hi ha una voluntat immediata on les persones hi trobem un estat de confortable assossegament ni tampoc de respecte mutu. Per això en l’eucaristia per a multituds, on molts ens hi sentim emparats, hi ha el bàlsam destil·lat a còpia de les aspiracions -la “ràbia” individual- en la comunió per crucificar l’adversari -“l’enemic”- sigui com sigui. Tot s’hi val des de la impotència cap al desesper i en la bel·ligerància contra la raó i l’entesa. I si cal, es tergiversa, es nega o s’imposa. 

Em permeto reproduir la poètica imperant d’una interlocutòria judicial vigent: “Muralles humanes que defensaven de manera activa els centres de votació fent recular els cossos policials o forçant-los a fer servir una força que hauria resultat innecessària d’una altra manera són una clara i plural expressió d’aquesta violència”.

Visc un moment social apassionant però certament trist. Un aiguabarreig de sensacions que saltironegen entre l’aclaparament i l’esperança. Un cert turment vital que gronxa els dies a batzegades en contrastos que basculen de la foscor a l’optimisme com qui caça bolets fora de temporada amarat, bàsicament, de vergonya. A favor d’aquestes pulsions surto al carrer, però en contra d’aquestes excitacions intento de recloure’m en mi mateix i insisteixo a practicar aquell autisme social -impossible- que esmentava. Algun dia, extingida aquesta cera que crema tan abrandada, ens ho mirarem i n’haurem de retre comptes, fer balanç de tot plegat. Si som capaços de mirar-ho des de la llunyania amb l’objectivitat que hi aporta el polsim del temps, hi haurem de cercar perquè la vergonya no va poder aturar els despropòsits ni la falsedat.

Reprenc la crònica tocat per l’oreig bèl·lic que generen els ocells metàl·lics. La perspectiva que projecta la nit és una esquerda de claror en la quadrícula urbana. Una gentada des de la foscor s’ha il·luminat d’esperança pacífica.