Els
festivals, els premis multitudinaris, les convencions i els congressos tenen
quelcom de sant onomàstic o d'aniversari socials –Per molts anys! –En vida teva
–responien les criatures de poble educades com cal. Trobades i aplecs per
definició feliços. Qui gosaria fer retrets el dia del sant. Ni el cunyat o la
cunyada –sogre/a si escau- més recalcitrants s'atrevirien a retreure'ns res.
Només que floretes o desigs afortunats i adients.
Passades
les festes tradicionals i descomptats els períodes de vacances, ens hem
d'empescar esdeveniments que han d'endolcir la monotonia aspra i freda dels
mesos més lletjos de l'any. Estic per declarar-los no grats, el gener i el
febrer; amb predilecció per aquest mes que, sàviament, algú va escurçar per
amorosir-ne els efectes. De la feixuga pujada del gener que resta deixatada
durant tot l'any de crisi i la minvant alegria consumista, al febrer, per
mèrits, jo l'equipararia al dilluns dels mesos en el calendari anual. Quin mes
més sense virtut! Ni carn ni peix, com un tràmit perquè arribi la llum de
primavera, el renéixer dels sentits, la renovació de la vida i de la sang.
Em
pregunto si aquesta atonia estacional se suportaria sense esdeveniments que
endolceixin els dies i els irradiïn de claror els focus que substitueixen els
ensucrats llums nadalencs. Mesos de bufanda i de vellut, enemics
irreconciliables amb l'epidermis bruna i sensual del tòrrid estiu. No hi ha pas
color!
Les
desfilades de moda, analitzat l'esdeveniment mes des del caire antropològic que
no pas des del vessant de la tendència, són el pretext perfecte per amorosir la
tristor continguda. Un goig! Com una glopada de sensualisme fora de temporada
que ens avança uns models impossibles que algú deu lluir en la intimitat.
Alhora, un exemple a no seguir en la magra eixutesa d'una ossada angular ben
posada, però poc amortida. Deslliureu-nos de les anorèxies!
Hivern
també se'l pot il·luminar amb espelmes aromàtiques i d'ambient. Premis i gales
de cinema diversos que apleguen la faràndula bohèmia i transgressora amb la
classe política que, per un dia, es despentina i s'hi barreja. És la penitència
de suportar l'acidesa ben trobada, les vindicacions gremials i la crítica,
sovint, sense embuts dels saltimbanquis de pantalla i bambolina contra els dirigents
que en pateixen la fiblada amb un somriure i sense perdre-hi el posat. Quina
gràcia!
Una
categoria cosina germana de l'anterior n'és el lliurament dels guardons
literaris. Aquests esdeveniments, molts de patrocini privat, tenen quelcom més
de substància, d'aquella que es toca. Ben dotats i lliurats enmig d'un bon
àpat, habitualment un sopar amb molta metàfora a la carta, confereixen la
majoria d'edat als agraciats i vénen a ser com la consumació d'un sagrament.
Les noces entre un editor i un autor. Es resolen en una nit frenètica i
passional amarada d'enveges i de recels. Una bona manera, per això existeixen,
de promoure les novetats anyals previstes i planificades. La resta, amb massa
freqüència, concurrència comparsa il·lusa i esperançada amb les celles
socarrimades i irradiades per la pàgina blanca i virtual d'un ordinador que
pampallugueja. Clic!
En
la tardor dels patriarques i en la fredor de la realitat excel·leixen els
congressos i convencions polítics. A la festa ordinària de les cambres de representants,
a les sessions plenàries i a les inauguracions de caire divers sobresurten les
trobades de partit. Els simposis, s'anomenaven així les segones parts dels
banquets grecs i romans clàssics on els convidats bevien, cantaven –himnes de
cohesió?-, recitaven poesies i conversaven. En aquests actes, com que no hi
acostuma a haver enemics entranyables sinó partidaris i adeptes, la crítica
s'amoroseix esdevenint acudit. Estan dissenyats per llepar ferides, unificar
discursos i engreixar l'amor propi. Arengues a la tropa!
Tot distreu. El circ, per exemple, el major
espectacle del món farcit de funambulismes de la corda fluixa, pallassos, mags,
dones barbudes sense depilar i forçuts abillats amb samarreta imperi de
lluentons, el volem privar de l'exhibició animal i ferotge de lleons, tigres,
elefants i serps. Per aquest ordre i en taca d'oli territorial. El Parlament
vol promoure la prohibició, vigent a Barcelona ciutat des del 2003. S'ha acabat
d'exposar tigres elefants i lleons. De cavalls i camells en podríem parlar. Com
de quissos matemàtics, virtuosos del càlcul mental i l'aritmètica de la
subsistència. L'èxode del circ haurà de coincidir –també- amb l'inici d'una
nova època en la qual els genets de la Guàrdia Urbana substituiran els
magnífics cavalls pels siderals patinets d'última generació. Bestieses!
En
Pla ho anomenaria collonada –desfilar
amb patinet de gala-, apel·lant a la terminologia pagesa de l'Empordà que escurça
les perífrasis i escapça els circumloquis. M'hi adhereixo tot reivindicant,
però, que els i les models de la passarel·la llueixin un punt més pneumàtic.
Que els de la faràndula no perdin la mordaç visió genial de la vida. Que les
convencions i els concursos diversos siguin tots justos. Que el circ pugui
exhibir dones barbudes i homes bala. I que el festival quotidià de les voreres
urbanes visqui estalvi de les deposicions traïdores d'una exhibició canina
sense aritmètica ni punteria.
Bon
febrer!
