Vaig descobrir que era l’hora en la
qual els planetes s’alineaven perquè enfilant-me en un autobús urbà el
conductor escoltava, amb moderació i relativa discreció, la ràdio –Com van? –dubta
un viatger amb l’abonament a la mà –Empaten a zero! A França la selecció de
futbol espanyola se les havia amb els txecs. Un trajecte agònic,
futbolísticament parlant, fins que en Gerard Piqué i l’Iniesta van alliberar
Espanya. La selecció a pocs minuts per al final guanyava i es classificava amb
un gol incontestable del català
Piqué. De vegades les coses de les pilotes tenen també la seva justícia poètica
basada en la metafísica dels cossos esfèrics que rodolen. El futbol és aixins!
Una tarda afortunada per a una afecció
satisfeta que hauria arrodonit la felicitat si l’autor del gol hagués estat una
altra testa. El Piqué, un professional del futbol i de la provocació –de
vegades fatxenda- ahir va reblar el clau amb un encert a cops de serrell
propiciat per l’Iniesta. S’aliava la prudència i la discreció del noi de
l’altiplà –de serrell minvant- amb la rauxa irritant del de Barcelona, en
Gerard Piqué i Bernabeu. La polèmica estava servida en la diversitat de
lectures que s’abocaven als mitjans i a les xarxes socials. És possible que jo no
estigui massa al cas de les cròniques esportives, però em sembla que en Piqué es
va estalviar aquell gest tan lleig que alguns futbolistes practiquen quan
l’encerten i volen imposar silenci fent callar als cridaners de la grada.
Futbol! L’esport rei volent
reconvertir-se en espectacle, en el bàlsam i en l’aparador de la tensa normalitat
que assota França -i Europa-. A les manifestacions sindicals, a les amenaces
terroristes, a l’atemptat jihadista en el qual anit un assassí ha matat una
parella de policies a casa seva davant del fill... el campionat de futbol
tampoc destil·la massa essències tranquil·litzadores. La imatge de les batusses
entre afeccions transforma l’esdeveniment en una competició d’energúmens.
Vergonya i tristor remenades amb cervesa i espirituosos a parts iguals. Un
còctel a base de plantofades servit massa calent a la dàrsena marsellesa mentre
la fraternitat fa tentines. Un exèrcit avançat de hooligans anglesos explicitant la determinació de sortir de la Unió
Europea atonyinant alhora els cosacs d’en Putin en un embat de guerrilla
portuària.
La cara fosca dels planetes també s’havia
arrenglerat durant la nit a Orlando en una matança terrible en una discoteca.
L’horror, el fàstic i la por rendibilitzats per un personatge que aspira a ser
l’emperador de la globalitat, el candidat republicà a president Donald Trump.
A la riba del Manzanares, lluny de
Miami, de Washington i dels barris arriscats de Marsella, els candidats a la
segona volta d’unes generals embolicades i mal resoltes es batien a primera
sang en un debat a quatre. Una lligueta d’estiu, com les de pretemporada, on es
proven les combinacions, s’assagen les estratègies menys assenyades i es deixa
anar alguna puntada impune sota la mirada miop dels moderadors. Tot succeïa el
dilluns tretze. El gol d’en Piqué i el campionat que no podrà decidir per
golejada una altra majoria absoluta. L’expectació, però, no va superar la de
les evolucions dels deixebles de l’entrenador Del Bosque que comptava amb
l’ingredient intrigant de quin porter aturaria l’avançada txeca i mediàtica.
Avorrit. Reiteratiu. Estàtic. Sense
sorpreses. Sense respostes. Missatges i eslògans de míting pronunciats sense
esgarips. Pocs moments per a la història dels debats televisius. L’Acadèmia no
hi troba el punt ni el format. Tampoc l’escenari esdevingué un prodigi de
disseny. Si el debat a quatre mans ens havia de despertar les ànsies per anar a
votar i desvetllar els dubtes, si havia de fomentar la participació i decantar
els indecisos, molt em temo que les expectatives no han estat assolides.
Tot i el desconcert davant de la
corrupció, el punt més vulnerable que torna estràbic en Mariano, el president
en funcions en va sortir il·lès, amb els mínims blaus i amb prou habilitat per
acusar d’inquisidors els oponents quan s’ha governat des d’una aclaparadora
majoria absoluta. En un paral·lelisme amb el gol d’en Piqué l’orteguià problema català va arribar gairebé al
final del partit, en temps afegit i abans que els penals tampoc decidissin -en
calent i al camp de joc- qui s’endurà la copa el proper 26-J. Jo diria que el
gol ens el van marcar a l’audiència.
