Un gol a l'audiència.

Vaig descobrir que era l’hora en la qual els planetes s’alineaven perquè enfilant-me en un autobús urbà el conductor escoltava, amb moderació i relativa discreció, la ràdio –Com van? –dubta un viatger amb l’abonament a la mà –Empaten a zero! A França la selecció de futbol espanyola se les havia amb els txecs. Un trajecte agònic, futbolísticament parlant, fins que en Gerard Piqué i l’Iniesta van alliberar Espanya. La selecció a pocs minuts per al final guanyava i es classificava amb un gol incontestable del català Piqué. De vegades les coses de les pilotes tenen també la seva justícia poètica basada en la metafísica dels cossos esfèrics que rodolen. El futbol és aixins! 

Una tarda afortunada per a una afecció satisfeta que hauria arrodonit la felicitat si l’autor del gol hagués estat una altra testa. El Piqué, un professional del futbol i de la provocació –de vegades fatxenda- ahir va reblar el clau amb un encert a cops de serrell propiciat per l’Iniesta. S’aliava la prudència i la discreció del noi de l’altiplà –de serrell minvant- amb la rauxa irritant del de Barcelona, en Gerard Piqué i Bernabeu. La polèmica estava servida en la diversitat de lectures que s’abocaven als mitjans i a les xarxes socials. És possible que jo no estigui massa al cas de les cròniques esportives, però em sembla que en Piqué es va estalviar aquell gest tan lleig que alguns futbolistes practiquen quan l’encerten i volen imposar silenci fent callar als cridaners de la grada.

Futbol! L’esport rei volent reconvertir-se en espectacle, en el bàlsam i en l’aparador de la tensa normalitat que assota França -i Europa-. A les manifestacions sindicals, a les amenaces terroristes, a l’atemptat jihadista en el qual anit un assassí ha matat una parella de policies a casa seva davant del fill... el campionat de futbol tampoc destil·la massa essències tranquil·litzadores. La imatge de les batusses entre afeccions transforma l’esdeveniment en una competició d’energúmens. Vergonya i tristor remenades amb cervesa i espirituosos a parts iguals. Un còctel a base de plantofades servit massa calent a la dàrsena marsellesa mentre la fraternitat fa tentines. Un exèrcit avançat de hooligans anglesos explicitant la determinació de sortir de la Unió Europea atonyinant alhora els cosacs d’en Putin en un embat de guerrilla portuària.

La cara fosca dels planetes també s’havia arrenglerat durant la nit a Orlando en una matança terrible en una discoteca. L’horror, el fàstic i la por rendibilitzats per un personatge que aspira a ser l’emperador de la globalitat, el candidat republicà a president Donald Trump. 

A la riba del Manzanares, lluny de Miami, de Washington i dels barris arriscats de Marsella, els candidats a la segona volta d’unes generals embolicades i mal resoltes es batien a primera sang en un debat a quatre. Una lligueta d’estiu, com les de pretemporada, on es proven les combinacions, s’assagen les estratègies menys assenyades i es deixa anar alguna puntada impune sota la mirada miop dels moderadors. Tot succeïa el dilluns tretze. El gol d’en Piqué i el campionat que no podrà decidir per golejada una altra majoria absoluta. L’expectació, però, no va superar la de les evolucions dels deixebles de l’entrenador Del Bosque que comptava amb l’ingredient intrigant de quin porter aturaria l’avançada txeca i mediàtica. 

Avorrit. Reiteratiu. Estàtic. Sense sorpreses. Sense respostes. Missatges i eslògans de míting pronunciats sense esgarips. Pocs moments per a la història dels debats televisius. L’Acadèmia no hi troba el punt ni el format. Tampoc l’escenari esdevingué un prodigi de disseny. Si el debat a quatre mans ens havia de despertar les ànsies per anar a votar i desvetllar els dubtes, si havia de fomentar la participació i decantar els indecisos, molt em temo que les expectatives no han estat assolides.

Tot i el desconcert davant de la corrupció, el punt més vulnerable que torna estràbic en Mariano, el president en funcions en va sortir il·lès, amb els mínims blaus i amb prou habilitat per acusar d’inquisidors els oponents quan s’ha governat des d’una aclaparadora majoria absoluta. En un paral·lelisme amb el gol d’en Piqué l’orteguià problema català va arribar gairebé al final del partit, en temps afegit i abans que els penals tampoc decidissin -en calent i al camp de joc- qui s’endurà la copa el proper 26-J. Jo diria que el gol ens el van marcar a l’audiència.