Barcelona avui s'ha aixecat atordida, fregant-se encara els ulls, pel
que es va poder viure ahir al carrer en aquest 11S del Tricentenari. La tercera
edició d'un clam creixent, Diada rere Diada, ha entapissat indiscutible l'asfalt
urbà. L'harmonia dibuixada d'allò que vist de prop era un caos de granets de
sorra ha estat quelcom que, avui, encara no s'ha esvaït. El civisme
absolutament majúscul, la manca d'insults, el protagonisme de la societat civil
sense simbolismes de partits polítics. Una gentada difícil de comptar que
demana i exigeix de poder votar. Ahir el poble català sortia una vegada més,
massiu i exemplar, al carrer. Es va viure el caleidoscopi d'una tossuda
perseverança que va convertir Barcelona en l'escenari mediàtic internacional.
Just l'endemà del dia "V" el panorama i les reaccions dels
polítics no han canviat substancialment. S'haurà d'estar atents a les subtils reaccions
immediates. Per ara, assistim als
matisos dissonants dels partits i a la sordesa ferrenya del govern estatal a
qui la "V" no sembla pas que hagi estovat.
Just treure'ns la suada samarreta de la manifestació ens amara la
sensació que, després del que ha esdevingut als carrers de Barcelona i a
Catalunya, és l'hora dels polítics. El tret de sortida per la marató del 9N ha
començat. S'ha fet! La quilomètrica concentració ha superat les expectatives
amb escreix. El temor a la desafecció a causa del cas Pujol -que no ha refredat
la voluntat dels que ahir suportaven la xafogor- tampoc no ha estat el catalitzador
de la desmobilització que alguns preveien contra el creixent separatisme que
impera amb molta força a Catalunya. S'hi aplegava el nacionalisme i el
separatisme renovat, de difícil triar si no és amb una altra pregunta –una més-
a la papereta. I és possible que hi assistís també algú amb la samarreta del
desencís, només esperançat en la promesa d'un estat nou.
Seran capaços, els gestors de la cosa pública, de redimir la desafecció. Certa casta –aquest
mot tan actual- pateix un profund descrèdit que s'ha guanyat a còpia d'oblidar
que els agents protagonistes de les societats en són els ciutadans, aquells
sobre qui recau la seva decisió. Necessitem quelcom més, aquí i a tot el món.
La irrupció virulenta de Podemos n'és
el símptoma a les Espanyes. Aquí la demanda dels canvis estructurals té una sortida
que allí no existeix, la independència. La necessitat d'un estat nou de trinca
que neixi potencialment verge de tots els vicis que ens tenallen. Com a mínim vivim
en la il·lusió i en una alternativa afavorida per l'estima amb què pretenen
matar a petons el ruc català els governs estatals i determinada premsa. Ja hi
ha qui tem més que a una pedregada aquestes apassionades manifestacions
amoroses que ens deixen sense alè.
Avui mateix un president autonòmic, el d'Extremadura, ens ha dedicat un
sonet d'amor amb una exquisidesa que ens té subjugats i totalment encaterinats.
Pura estima i respecte. Ahir en Mariano Rajoy també es llevava poètic i
s'embolicava en una poc afortunada metàfora inspirada en matèria de
transplantaments. No ens dol donar el cor, però sí que hi ha certa prevenció
pel que fa als transplantaments de recursos, senyor Monago. Encara a hores
d'ara no tenim massa clar què rebem d'aquesta solidaritat que vol preservar.
Potser n'hi hauria hagut prou amb reconèixer, de tant en tant, que aquest
cèntim d'euro a què vostè no vol renunciar prové d'una solidaritat que alguns
–a manca de dades fiables- sospiten que aporten de més.
Suposo que el problema català és prou gruixut. Ara, a més, té un
poderós aparador internacional. I un tractament de fronteres endins que fa
feredat de sentir. El govern del PP no perd l'ocasió per treure'n profit
electoral. El que es crida en determinats mitjans tampoc ajuda a la
conciliació. Escoltar l'anàlisi de la manifestació per part de certes cadenes
era vergonyós i en la línia de la perversió informativa de la pitjor categoria.
M'estalviaré d'esmentar les declaracions de la Chacón.
Tornaré a dir-ho, just l'endemà del dia "V" és l'hora dels
Polítics. Aquest és el pòsit i aquest és el missatge de la societat que
assisteix a les manifestacions –totes-. Un llegat que no poden menystenir uns i
altres. Per responsabilitat, per compromís i per la càrrega d'exigència
democràtica que comporta un esdeveniment d'aquesta magnitud. Tornaré a insistir
que és l'hora dels Polítics perquè la societat civil, que camina unes quantes
passes més enllà, no es cansa de demanar oportunitats encara que la civilitat,
la paciència i la frustració tinguin límits.
Barcelona, 12 de setembre de 2014