L'endemà del dia "V".

Barcelona avui s'ha aixecat atordida, fregant-se encara els ulls, pel que es va poder viure ahir al carrer en aquest 11S del Tricentenari. La tercera edició d'un clam creixent, Diada rere Diada, ha entapissat indiscutible l'asfalt urbà. L'harmonia dibuixada d'allò que vist de prop era un caos de granets de sorra ha estat quelcom que, avui, encara no s'ha esvaït. El civisme absolutament majúscul, la manca d'insults, el protagonisme de la societat civil sense simbolismes de partits polítics. Una gentada difícil de comptar que demana i exigeix de poder votar. Ahir el poble català sortia una vegada més, massiu i exemplar, al carrer. Es va viure el caleidoscopi d'una tossuda perseverança que va convertir Barcelona en l'escenari mediàtic internacional.

Just l'endemà del dia "V" el panorama i les reaccions dels polítics no han canviat substancialment. S'haurà d'estar atents a les subtils reaccions immediates. Per ara,  assistim als matisos dissonants dels partits i a la sordesa ferrenya del govern estatal a qui la "V" no sembla pas que hagi estovat.

Just treure'ns la suada samarreta de la manifestació ens amara la sensació que, després del que ha esdevingut als carrers de Barcelona i a Catalunya, és l'hora dels polítics. El tret de sortida per la marató del 9N ha començat. S'ha fet! La quilomètrica concentració ha superat les expectatives amb escreix. El temor a la desafecció a causa del cas Pujol -que no ha refredat la voluntat dels que ahir suportaven la xafogor- tampoc no ha estat el catalitzador de la desmobilització que alguns preveien contra el creixent separatisme que impera amb molta força a Catalunya. S'hi aplegava el nacionalisme i el separatisme renovat, de difícil triar si no és amb una altra pregunta –una més- a la papereta. I és possible que hi assistís també algú amb la samarreta del desencís, només esperançat en la promesa d'un estat nou.

Seran capaços, els gestors de la cosa pública, de redimir la desafecció. Certa casta –aquest mot tan actual- pateix un profund descrèdit que s'ha guanyat a còpia d'oblidar que els agents protagonistes de les societats en són els ciutadans, aquells sobre qui recau la seva decisió. Necessitem quelcom més, aquí i a tot el món. La irrupció virulenta de Podemos n'és el símptoma a les Espanyes. Aquí la demanda dels canvis estructurals té una sortida que allí no existeix, la independència. La necessitat d'un estat nou de trinca que neixi potencialment verge de tots els vicis que ens tenallen. Com a mínim vivim en la il·lusió i en una alternativa afavorida per l'estima amb què pretenen matar a petons el ruc català els governs estatals i determinada premsa. Ja hi ha qui tem més que a una pedregada aquestes apassionades manifestacions amoroses que ens deixen sense alè.

Avui mateix un president autonòmic, el d'Extremadura, ens ha dedicat un sonet d'amor amb una exquisidesa que ens té subjugats i totalment encaterinats. Pura estima i respecte. Ahir en Mariano Rajoy també es llevava poètic i s'embolicava en una poc afortunada metàfora inspirada en matèria de transplantaments. No ens dol donar el cor, però sí que hi ha certa prevenció pel que fa als transplantaments de recursos, senyor Monago. Encara a hores d'ara no tenim massa clar què rebem d'aquesta solidaritat que vol preservar. Potser n'hi hauria hagut prou amb reconèixer, de tant en tant, que aquest cèntim d'euro a què vostè no vol renunciar prové d'una solidaritat que alguns –a manca de dades fiables- sospiten que aporten de més. 

Suposo que el problema català és prou gruixut. Ara, a més, té un poderós aparador internacional. I un tractament de fronteres endins que fa feredat de sentir. El govern del PP no perd l'ocasió per treure'n profit electoral. El que es crida en determinats mitjans tampoc ajuda a la conciliació. Escoltar l'anàlisi de la manifestació per part de certes cadenes era vergonyós i en la línia de la perversió informativa de la pitjor categoria. M'estalviaré d'esmentar les declaracions de la Chacón.

Tornaré a dir-ho, just l'endemà del dia "V" és l'hora dels Polítics. Aquest és el pòsit i aquest és el missatge de la societat que assisteix a les manifestacions –totes-. Un llegat que no poden menystenir uns i altres. Per responsabilitat, per compromís i per la càrrega d'exigència democràtica que comporta un esdeveniment d'aquesta magnitud. Tornaré a insistir que és l'hora dels Polítics perquè la societat civil, que camina unes quantes passes més enllà, no es cansa de demanar oportunitats encara que la civilitat, la paciència i la frustració tinguin límits.

Barcelona, 12 de setembre de 2014