“Recordo
passejar per Les Rambles quan la mare i el pare encara em duien de la maneta.
M'agafaven amb força, un a cada costat, i m'enlairaven ben amunt, fent-me volar
per les rajoles d’un dels carrers més emblemàtics de la meva ciutat. Tots els
diumenges, quan érem a tocar de Canaletes, el meu germà i jo els demanàvem que
ens compressin alguna de les bestioles exposades. I, sense èxit, seguíem
baixant fins al mar per tornar a casa.
Aquells
migdies en família eren un ritual. Ens aturàvem a observar a un doble del
Maradona que feia tocs amb una pilota gastada, a un faquir que es passejava com
si res damunt d'un llit de claus i fèiem una parada obligada a la caseta del
Museu de Cera. Quan ja érem a Colon, el pare desapareixia i tornava amb un cucurutxo
de nata per cada un. Asseguts sota els lleons, llepàvem amb desfici el gelat i
miràvem les riuades de persones que, com nosaltres, s’havien deixat envair per
l’encant del carrer més estimat (i odiat) dels barcelonins.
Aquesta és i
seguirà sent la meva Barcelona. Per si et serveix d'inspiració per a Miralls i espantalls... Ho vaig escriure
ahir al bus”.
Les Rambles!
He assistit a com les rajoles blanques i vermelles s’han tornat amb els anys
d’un color grisós, d’estora bruta i castigada per l’ús. Quanta sola de sabata
desvagada. Quants badocs, simples espectadors de la vida, hi hem passejat. Quin
espectacle és la Rambla de les flors.
La Maria es
recorda d’aquell futbolista acrobàtic amb una pilota tronada que els
meravellava. Del faquir esprimatxat amb un parament espectacular que a mi
personalment em tenia el cor robat. El tors nu, el turbant i els bombatxos
orientals no aconseguien dissimular-ne la procedència. Era un mestre de l’art
escènic per com aconseguia captar l’atenció dels vianants. Un radiocasset
amania la gesticulació fins al zenit. Calia molta paciència perquè a redós del
llit de claus sense molles i gens ergonòmic hi disposava un jaç de vidres que
anava trencant amb parsimònia. Després netejava amb esperit de vi un reguitzell
de fulles d’afaitar sospitosament rovellades o, amb cura quirúrgica, també
polia un punyalet decorat amb damasquinats toledans que suposadament
s’empassaria així que tot el llarg ritual arribés a bon port –un de proper a
les Golondrines-. Sovint entre la preparació pausada i solemne –s’hi jugava la
vida!- havia de canviar les piles del radiocasset o aplicar-se una frega
preventiva d’alcohol per desinfectar l’epidermis en contacte amb els claus del
llit de faquir. Ja fa temps que no he pogut gaudir d’una de les seves
actuacions. Siguis on siguis, una abraçada, genial faquir de l’Orient.
Rambla amunt
hi havia un avi assegut en una cadira plegable amb cara de persona gastada i
posat de bon jan que colpejava d’esma una canya esquerdada cercant un ritme
monòton que cridava l’atenció i promovia l’intercanvi d’unes monedes per un
clauer descatalogat només uns quinquennis. També, un bon dia, el vaig trobar a
faltar d’entre els habituals.
Recordo el
principi de les estàtues estàtiques, que ara són mobiliari urbà permanent, com
em va impactar la innovació d’una presència que marcaria època, tendència i
estil. Era un soldat romà arrebossat de purpurina ben plantat i d’ulls blaus.
Amb les dècades la purpurina ha arribat a empastifar també les rajoles de les
Rambles.
El geni de la
picaresca, un artista de l’empatia al meu parer, és un personatge que per
primera vegada –tu Maria acabaves de néixer i just havia esclatat la guerra del
Golf- em va demanar l’hora. Després em va preguntar si jo era racista. Representava
el paper d’un jove estudiant a Barcelona que volia trucar l’àvia resident al
país on queien les bombes de la coalició. Em vaig assegurar a bastament que
pogués parlar amb la iaia i em vaig sentir bé de poder ajudar aquell presumpte estudiant
assetjat pel desesper i la nostàlgia amb un punt de tragèdia. Dues dècades i
uns anys després –ho tenia fàcil de calcular- es va tornar a atansar. Dec fer
posat de passerell! La mateixa tècnica d’apropament, quina hora és i si jo sóc un
racista. Vaig proposar-li que m’expliqués com havia trampejat la seva
existència. S’hi va negar, al tracte que jo li oferia a canvi de les seves
confidències. Ara ens saludem amb un gest còmplice i quan té el dia fluix i
coincidim m’explica que la vida és molt dura. Ambdós ens hem fet grans. Viu -explica-
en una cambra sense dret a res més on just el deixen dormir, després ha de
tocar el dos. Em parla amb propietat financera de la crisi que tenalla els
pidolaires de les Rambles i em demana quelcom –Només un euro-. Sort, amic!
La cinquena
flota ja no hi fa tentines a les Rambles. La marineria global de sangria i
paella precuinada desfila uniformada amb bermudes i samarretes cridaneres. Han
alliberat els lloros de les gàbies mentre l’aviram tropical divers competeix
amb els coloms de la propera Plaça Catalunya per les veces del turisme.
... ... ...
Unes dècades
després -el dia després-. Divendres. He de recollir un encàrrec a la Plaça Gran
de Ripoll on hi ha una gentada asseguda a les terrasses dels bars. Les cadires
conformen una mena de platea a l’aire lliure. A l’escenari hi ha dues
furgonetes dels Mossos d'Esquadra. La presència de càmeres i mitjans de
comunicació és extraordinària. Rere, a la tramoia fosca, hi ha els actors. La
vila de Ripoll, bressol de Catalunya, viu sacsejada, sorpresa i molt atordida
pels protagonistes de l’horror.
... ... ...
Tornarem a
caminar per les Rambles, Maria.
