El nom fa la cosa o, al contrari, és la novetat que s’imposa al
concepte? On rau la causa primera, en l’ou o en la gallina? No cercaré pas el
desllorigador d’una qüestió filosòfica que encara ens fa rumiar. Recordo com unes dècades enrere, a finals dels anys vuitanta del segle passat, vaig escoltar el
mot “virtual” per primera vegada
referint-se a allò que avui tothom admet sense confusió. La realitat virtual –quina contradicció
aparent!- s’ha convertit en mestressa d’allò eteri que no es toca per
anticipar-se al que és real. L’impacte és extraordinari, el món ha evolucionat
amb avenços importants en activitats com el disseny, l’ensinistrament, la
formació, la simulació o la previsió de dades científiques en tota mena de
sectors. Incideix en la qualitat i en la productivitat, en la reducció de despeses
i en la detecció anticipada d'errades en els projectes. És una eina fonamental
per a les empreses, a les escoles o als centres de recerca on s’empren
programes i aplicacions que la desenvolupen. Algú es podia imaginar que podríem
recrear mons virtuals? Només ens cal desplegar un catàleg de videojocs.
Arribats a aquest punt us estalviaré l’eclosió d’opcions i gemecs que ens
ofereix el profilàctic món del cibersexe amb cura de no enrampar-nos-hi i sense
tornar a casa amb sospitoses taques de pintallavis al coll de la camisa.
De la prehistòrica virtualitat ja en va néixer alhora la necessitat de
tornar-la corpòria. Imprimir un full de paper o una fotografia arrodonien el
repte que avui ja no ens esclafa ni ens refreda. La impressora tradicional
també s’ha hagut de reinventar per tornar a sorprendre’ns amb l’opció 3D, en tres dimensions,. Imprimir per
personalitzar en un “faci-ho vostè mateix” que ens permet teixir un vestit,
fabricar un moble o replicar qualsevol peça. De la magdalena al pastís o a un
òrgan humà. És la tecnologia! Curiosament –o nostàlgicament- aquests dies està
de rabiosa moda això que es coneix com a Mannequing
Challenge. Consisteix a fer l’estaquirot mentre t’enregistren en un vídeo.
Quin invent! Cert, quin invent sense solta ni volta. D’això en dèiem retrat,
fotografia o instantània quan aquelles es revelaven i aquestes s’imprimien.
Podríem tornar a preguntar-nos què va estar primer l’ou o el pollet? Tot
evoluciona, a vegades per arribar allí on havíem estat. Ara evolucionem de
l’esferificació de la caduca selfie a
la foto aplomada amb un maniquí que batega.
Enguany el prestigiós diccionari Oxford ha triat un concepte que també
impacta i està relacionat amb l’evolució del món virtual, o en les seves
conseqüències. El mot guanyador, la paraula a la qual han atorgat la tercera
estrella Michelin -per associar-ho al
sector comestible- és “postveritat”.
Els savis ja s’hi refereixen com a la nova era de la postveritat. La veritat virtual englobaria la veritat i
la mentida de tota la vida en una mateixa cosa. La postveritat, afirmen, es
refereix a les circumstàncies en les quals els fets objectius –la veritat de
veres- importen menys que l’emoció o les creences personals. Qüestió de fe,
doncs. Vist així podríem pensar que tampoc s’han empescat res de revolucionari,
potser només una paraula altisonant: Postveritat! Llarga i contundent com un
agut cop de puny lèxic.
L’han trobada perquè els analistes han hagut d’explicar el sonor fiasco
de la prospectiva electoral. Per què les enquestes són paper mullat? Algú
menteix o ens enganya. I ací és on la teoria de la postveritat intenta raonar
com és que en Donald Trump ha guanyat les eleccions o com els anglesos van
decidir marxar de la Unió Europea quan els mestres de l’estadística i de la
predicció anunciaven el contrari. Qüestió de fe, repeteixen els apòstols de la
postveritat. És la creença, la pulsió no racional, i no els fets o les dades
contrastades el que determina si una cosa és percebuda com una veritat o una
mentida ja que les creences i les emocions no es raonen. Els sondejos no
serveixen quan la percepció s’alimenta en vena d’una realitat virtual en què
allò cert i allò fals són el mateix i no es trien. La nova era de la
postveritat és una mentida a mitges que dissimula allò políticament incorrecte
o inconfessable.
O quan una veritat no ho és del tot. Una estratègia que tampoc és nova
ni acabada d’estrenar. En paraules fines en dèiem demagògia, discursos o
promeses de no fiar. Traduït al microclima de la política aquesta tàctica
s’anomena populisme, molt rendible quan el descrèdit i el desencís en la
política consolidada i professional és extraordinari. Res de nou sota la capa
del cel, com els figurants estaquirots simulant el posat congelat d’una
fotografia. La postveritat vol descriure un procés de sempre inserit en un nou
context on el paper de les xarxes socials i de la tecnologia tenen més pes que
els tradicionals mitjans on les vetustes enquestes i sondejos electorals
l’erren clamorosament. Facebook i els
seus hereus esdevindran profetes en tendències i en intencions de vot si no és
que ja regnen al paradís de la predicció encertada i no publicitada encara.
Els nous discursos creen realitats virtuals admeses i compartides des
del cor. Afinitats cordials que no es trenquen ni apel·lant a la ciència perquè
la meva creença mormola a cau d’orella que m’entabanen. La irracionalitat
emotiva des de l’afinitat del clan virtual on navego em pot decantar a favor de
rumors, o de mentides. El meu grup, els meus amics virtuals, els meus “m’agrada”,
les meves piulades no seran mai compartides pels elements aliens i contraris
per molt argumentades i fonamentades que siguin. Blanc o negre sense grisos on
una mentida ben difosa és una palanca que solleva continents.
La postveritat vol explicar perquè la realitat virtual atia el brou
espès dels sentiments espessos. També la por. Una virtualitat on la mentida ben
difosa és una potent arma electoral. Que ja ha arribat el dia que no emetem un
vot, cliquem a ulls clucs i compartim un “m’agrada” introduint-lo a l’urna de
qui ens fa compartir el seu pervers univers virtual. Jo també podria creure que
el canvi climàtic és cosa del malèvol Fumanxú, que Europa aigualeix els espirituosos
britànics o que el partit més votat lideri el rànquing de la corrupció. Postveritats
o postmentides. L’ou o la gallina? M’és indiferent, el que m’espanta és que no en
neixin vells fantasmes disfressats de pollets innocents. Res de nou! Sense
novetat al front mediàtic, només un mirall on s’hi pentinen massa espantalls
seductors.
Ep! No t’oblidis de clicar “m’agrada”.
