Postmentides a mitges.

El nom fa la cosa o, al contrari, és la novetat que s’imposa al concepte? On rau la causa primera, en l’ou o en la gallina? No cercaré pas el desllorigador d’una qüestió filosòfica que encara ens fa rumiar. Recordo com unes dècades enrere, a finals dels anys vuitanta del segle passat, vaig escoltar el mot “virtual” per primera vegada referint-se a allò que avui tothom admet sense confusió. La realitat virtual –quina contradicció aparent!- s’ha convertit en mestressa d’allò eteri que no es toca per anticipar-se al que és real. L’impacte és extraordinari, el món ha evolucionat amb avenços importants en activitats com el disseny, l’ensinistrament, la formació, la simulació o la previsió de dades científiques en tota mena de sectors. Incideix en la qualitat i en la productivitat, en la reducció de despeses i en la detecció anticipada d'errades en els projectes. És una eina fonamental per a les empreses, a les escoles o als centres de recerca on s’empren programes i aplicacions que la desenvolupen. Algú es podia imaginar que podríem recrear mons virtuals? Només ens cal desplegar un catàleg de videojocs. Arribats a aquest punt us estalviaré l’eclosió d’opcions i gemecs que ens ofereix el profilàctic món del cibersexe amb cura de no enrampar-nos-hi i sense tornar a casa amb sospitoses taques de pintallavis al coll de la camisa. 

De la prehistòrica virtualitat ja en va néixer alhora la necessitat de tornar-la corpòria. Imprimir un full de paper o una fotografia arrodonien el repte que avui ja no ens esclafa ni ens refreda. La impressora tradicional també s’ha hagut de reinventar per tornar a sorprendre’ns amb l’opció 3D, en tres dimensions,. Imprimir per personalitzar en un “faci-ho vostè mateix” que ens permet teixir un vestit, fabricar un moble o replicar qualsevol peça. De la magdalena al pastís o a un òrgan humà. És la tecnologia! Curiosament –o nostàlgicament- aquests dies està de rabiosa moda això que es coneix com a Mannequing Challenge. Consisteix a fer l’estaquirot mentre t’enregistren en un vídeo. Quin invent! Cert, quin invent sense solta ni volta. D’això en dèiem retrat, fotografia o instantània quan aquelles es revelaven i aquestes s’imprimien. Podríem tornar a preguntar-nos què va estar primer l’ou o el pollet? Tot evoluciona, a vegades per arribar allí on havíem estat. Ara evolucionem de l’esferificació de la caduca selfie a la foto aplomada amb un maniquí que batega. 

Enguany el prestigiós diccionari Oxford ha triat un concepte que també impacta i està relacionat amb l’evolució del món virtual, o en les seves conseqüències. El mot guanyador, la paraula a la qual han atorgat la tercera estrella Michelin -per associar-ho al sector comestible- és “postveritat”. Els savis ja s’hi refereixen com a la nova era de la postveritat. La veritat virtual englobaria la veritat i la mentida de tota la vida en una mateixa cosa. La postveritat, afirmen, es refereix a les circumstàncies en les quals els fets objectius –la veritat de veres- importen menys que l’emoció o les creences personals. Qüestió de fe, doncs. Vist així podríem pensar que tampoc s’han empescat res de revolucionari, potser només una paraula altisonant: Postveritat! Llarga i contundent com un agut cop de puny lèxic. 

L’han trobada perquè els analistes han hagut d’explicar el sonor fiasco de la prospectiva electoral. Per què les enquestes són paper mullat? Algú menteix o ens enganya. I ací és on la teoria de la postveritat intenta raonar com és que en Donald Trump ha guanyat les eleccions o com els anglesos van decidir marxar de la Unió Europea quan els mestres de l’estadística i de la predicció anunciaven el contrari. Qüestió de fe, repeteixen els apòstols de la postveritat. És la creença, la pulsió no racional, i no els fets o les dades contrastades el que determina si una cosa és percebuda com una veritat o una mentida ja que les creences i les emocions no es raonen. Els sondejos no serveixen quan la percepció s’alimenta en vena d’una realitat virtual en què allò cert i allò fals són el mateix i no es trien. La nova era de la postveritat és una mentida a mitges que dissimula allò políticament incorrecte o inconfessable. 

O quan una veritat no ho és del tot. Una estratègia que tampoc és nova ni acabada d’estrenar. En paraules fines en dèiem demagògia, discursos o promeses de no fiar. Traduït al microclima de la política aquesta tàctica s’anomena populisme, molt rendible quan el descrèdit i el desencís en la política consolidada i professional és extraordinari. Res de nou sota la capa del cel, com els figurants estaquirots simulant el posat congelat d’una fotografia. La postveritat vol descriure un procés de sempre inserit en un nou context on el paper de les xarxes socials i de la tecnologia tenen més pes que els tradicionals mitjans on les vetustes enquestes i sondejos electorals l’erren clamorosament. Facebook i els seus hereus esdevindran profetes en tendències i en intencions de vot si no és que ja regnen al paradís de la predicció encertada i no publicitada encara.

Els nous discursos creen realitats virtuals admeses i compartides des del cor. Afinitats cordials que no es trenquen ni apel·lant a la ciència perquè la meva creença mormola a cau d’orella que m’entabanen. La irracionalitat emotiva des de l’afinitat del clan virtual on navego em pot decantar a favor de rumors, o de mentides. El meu grup, els meus amics virtuals, els meus “m’agrada”, les meves piulades no seran mai compartides pels elements aliens i contraris per molt argumentades i fonamentades que siguin. Blanc o negre sense grisos on una mentida ben difosa és una palanca que solleva continents.

La postveritat vol explicar perquè la realitat virtual atia el brou espès dels sentiments espessos. També la por. Una virtualitat on la mentida ben difosa és una potent arma electoral. Que ja ha arribat el dia que no emetem un vot, cliquem a ulls clucs i compartim un “m’agrada” introduint-lo a l’urna de qui ens fa compartir el seu pervers univers virtual. Jo també podria creure que el canvi climàtic és cosa del malèvol Fumanxú, que Europa aigualeix els espirituosos britànics o que el partit més votat lideri el rànquing de la corrupció. Postveritats o postmentides. L’ou o la gallina? M’és indiferent, el que m’espanta és que no en neixin vells fantasmes disfressats de pollets innocents. Res de nou! Sense novetat al front mediàtic, només un mirall on s’hi pentinen massa espantalls seductors. 

Ep! No t’oblidis de clicar “m’agrada”.