Imaginem,
en clau casolana, que encarreguem la reforma de la cambra de bany al paleta que ens havia recomanat la del segon primera; un cosí llunyà de la
seva nissaga, de confiança i una bona persona segons la veïna que ja no viu a
la comunitat. Ens coneixem de fa temps i ens hem avesat a compartir els nyaps.
El cert és que jo més que compartir-los, els pateixo, els bunyols. Tinc
comprovat com acostuma a romancejar amb els detalls que no s'acaben mai més.
Les llargues esperes d'algun altre enginyer de l'espifiada o el preu que vam
pactar no solen ajustar-se al disseny innovador que presideix el resultat final
de la faraònica obra: enrajolar, canviar sanitaris i renovar aixetes. Una
odissea que acaba tenint la indefinició per termini i el sobrecost habitual –més
o menys raonable- per pressupost.
Sóc
conscient que hauria de canviar l'interiorista decorador –i, alhora, executor!-
dels meus projectes domèstics. Però em fa mandra i acabo aplicant aquella dita
de més val boig conegut que savi per conèixer. Quelcom que es va verificar en
un assaig d'infidelitat professional que vam acordar en una acalorada assemblea
familiar.
Sempre
intento transbordar, per entendre-ho una mica tot salvant ja no les distàncies
sinó l'abisme, els fonaments macroeconòmics a la comptabilitat d'una família.
Vull pensar que els principis de sentit comú i de bon regiment en la despesa es
corresponen als d'una llar sensata que apaga els llums i controla les aixetes.
Dec ser un il·lús tot i que en aquest exercici arriscat ja hi comptabilitzi un
percentatge assenyat per a les desviacions atípiques del pressupost. Es
tractaria dels imprevistos imputables a la manca d'una infalible bola de vidre.
Fent
un salt als números en majúscules i amb un signe d'admiració gruixut, esgarrifa
la notícia que l'empresa encarregada de l'ampliació del canal de Panamà reclami
1.200 milions en sobrecostos i per despeses addicionals. Similar quantitat –que
deu existir- amuntegada en bitllets dels grossos -suposo- no cabria pas en la
meva cambra de bany ni després de les reformes.
L'empresa
encarregada d'aquesta monumental obra és un consorci majoritàriament de capital
espanyol. Aquest dies, la modèlica corporació que va obtenir-ne la licitació
per 2.245 milions –segons consta a la pàgina web governamental marcaespana.es-,
ha tret els colors a la referida Marca
Espanya i ens ha convertit una mica més en un país poc seriós i menys
responsable als ulls del món global. Una altra patacada al prestigi
internacional de la construcció postbombolla. Quanta solvència!
Podria
passar que la milionada reclamada correspongui només a les engrunes del gran
banquet si no fos perquè representa gairebé un increment de la meitat respecte
del pressupost inicial. Però ací ja en teníem referència i ens temíem les
factures, com les d'alguns professionals a les reformes casolanes. Existeixen
personatges que han viscut avesats a duplicar, triplicar, quadruplicar i,
encara més, "quintuplicar" el cost de sortida d'alguna de les obres exemplars de l'Espanya corrupta i
tramposa on tot ha estat possible.
Deuen
persistir una categoria d'éssers i d'entitats economicofinanceres en un oasi paradisíac
per damunt del bé i del mal creguts que al món, a Panamà i a l'oceà enllà les
coses es fan i es refan com ha succeït aquí amb l'AVE, les terminals dels
aeroports i d'altres projectes. Ara mateix assistim al trencadís literal de la
coberta del Palau de les Arts de València on reparar els defectes de disseny,
la selecció incorrecta dels materials i les deficiències en l'execució costaran
tres milions que caldrà sumar a un dels sobrecostos rècords de la disbauxa que hem
consentit en moltes d'aquestes obres colossals.
Afegim-hi
les sospites que emboiren més encara el panorama perquè s'ha conegut en la
investigació del cas Gürtel que dos expresidents
d'aquesta empresa -Sacyr- tenen
comptes a Suïssa. Massa embolics que, explicats en clau d'estar per casa, deuen
ser com quan negociem amb el llauner si hi inclou l'IVA o no; però molt a
l'engròs, multiplicat per una tirallonga de zeros.
Mentre,
la cua d'aquesta crisi que ens apallissa pot insistir a colpejar més el comú
dels mortals que cotitzen a hisenda. És possible que haguem d'assumir la
despesa a què lliga l'aval que l'estat va emetre per tal d'aconseguir el formidable
compromís que ha estat –o està- penjant d'un fil. Al meu poble en dèiem
"anar-se'n a l'aigua". Mai tan propi com el tel de mar que enllaça
dos senyors oceans.
L'estat
ens hauria d'explicar que els avals que concedeix a determinats consorcis no
figuren als pressupostos perquè en principi, si no s'han d'executar, són un pur
gest de confiança en la solvència econòmica –també moral- d'un tercer. Només en
el cas de fer figa, cal cobrar d'un altre paner. No es tractaria d'un cas
excepcional ni únic, aquest panameny. A principis de la ferotge i pertinaç
crisi que ens queixala, l'estat va avalar força emissions de deute que la banca
havia emès per sortir d'aquell forat negre que continua tapant el sol.
Tanmateix, el projecte Castor, els
dels microterratrèmols de les Terres de l'Ebre, també participaria d'un aval similar.
Meditant
el per què de tot plegat m'assalten imatges de vaixells amb bandera panamenya,
el referent fílmic actual i renovat d'aquell parrac negre amb la calavera dels
pirates. Panamà hauria estat assaltada pels corsaris molts anys després que en
Colom colonitzés un nou món que ara ens permet predicar-hi les lleis de
l'enginyeria prodigiosa refent camins en la mar salada i, també, a l'aigua
dolça. Una empresa espanyola ha construït recentment un pont llevadís que creua
el riu Cau Cau a Xile amb els braços, però, muntats a l'inrevés.
A
resultes, les enquestes que esbossen la percepció de les pors i dels temors ja
situen la corrupció en segon lloc, després de la xacra de l'atur. I de retruc
caldria poder mesurar com afecten, en la credibilitat de la Marca Espanya, aquestes atzagaiades. Que
hauria de ser possible comptar, com a mínim, els diners perduts entre els rostolls per on cavalcaven uns personatges nobles
d'esperit com en Don Quijote i en Sancho Panza. Les aspes dels molins, al segle
XXI, tenen l'aspecte d'un pal de galliner brut, farcides d'aus corruptes
atalaiant oportunitats gegantines.
I
la borsa, amb un olfacte esmoladíssim, detectant fluctuacions espectaculars en els
bons espantall i en les preferents esperpent.