Reformes Panamà

Imaginem, en clau casolana, que encarreguem la reforma de la cambra de bany al paleta que ens havia recomanat la del segon primera; un cosí llunyà de la seva nissaga, de confiança i una bona persona segons la veïna que ja no viu a la comunitat. Ens coneixem de fa temps i ens hem avesat a compartir els nyaps. El cert és que jo més que compartir-los, els pateixo, els bunyols. Tinc comprovat com acostuma a romancejar amb els detalls que no s'acaben mai més. Les llargues esperes d'algun altre enginyer de l'espifiada o el preu que vam pactar no solen ajustar-se al disseny innovador que presideix el resultat final de la faraònica obra: enrajolar, canviar sanitaris i renovar aixetes. Una odissea que acaba tenint la indefinició per termini i el sobrecost habitual –més o menys raonable- per pressupost.

Sóc conscient que hauria de canviar l'interiorista decorador –i, alhora, executor!- dels meus projectes domèstics. Però em fa mandra i acabo aplicant aquella dita de més val boig conegut que savi per conèixer. Quelcom que es va verificar en un assaig d'infidelitat professional que vam acordar en una acalorada assemblea familiar.

Sempre intento transbordar, per entendre-ho una mica tot salvant ja no les distàncies sinó l'abisme, els fonaments macroeconòmics a la comptabilitat d'una família. Vull pensar que els principis de sentit comú i de bon regiment en la despesa es corresponen als d'una llar sensata que apaga els llums i controla les aixetes. Dec ser un il·lús tot i que en aquest exercici arriscat ja hi comptabilitzi un percentatge assenyat per a les desviacions atípiques del pressupost. Es tractaria dels imprevistos imputables a la manca d'una infalible bola de vidre.

Fent un salt als números en majúscules i amb un signe d'admiració gruixut, esgarrifa la notícia que l'empresa encarregada de l'ampliació del canal de Panamà reclami 1.200 milions en sobrecostos i per despeses addicionals. Similar quantitat –que deu existir- amuntegada en bitllets dels grossos -suposo- no cabria pas en la meva cambra de bany ni després de les reformes.

L'empresa encarregada d'aquesta monumental obra és un consorci majoritàriament de capital espanyol. Aquest dies, la modèlica corporació que va obtenir-ne la licitació per 2.245 milions –segons consta a la pàgina web governamental marcaespana.es-, ha tret els colors a la referida Marca Espanya i ens ha convertit una mica més en un país poc seriós i menys responsable als ulls del món global. Una altra patacada al prestigi internacional de la construcció postbombolla. Quanta solvència!

Podria passar que la milionada reclamada correspongui només a les engrunes del gran banquet si no fos perquè representa gairebé un increment de la meitat respecte del pressupost inicial. Però ací ja en teníem referència i ens temíem les factures, com les d'alguns professionals a les reformes casolanes. Existeixen personatges que han viscut avesats a duplicar, triplicar, quadruplicar i, encara més, "quintuplicar" el cost de sortida d'alguna de les obres exemplars de l'Espanya corrupta i tramposa on tot ha estat possible.

Deuen persistir una categoria d'éssers i d'entitats economicofinanceres en un oasi paradisíac per damunt del bé i del mal creguts que al món, a Panamà i a l'oceà enllà les coses es fan i es refan com ha succeït aquí amb l'AVE, les terminals dels aeroports i d'altres projectes. Ara mateix assistim al trencadís literal de la coberta del Palau de les Arts de València on reparar els defectes de disseny, la selecció incorrecta dels materials i les deficiències en l'execució costaran tres milions que caldrà sumar a un dels sobrecostos rècords de la disbauxa que hem consentit en moltes d'aquestes obres colossals.

Afegim-hi les sospites que emboiren més encara el panorama perquè s'ha conegut en la investigació del cas Gürtel que dos expresidents d'aquesta empresa -Sacyr- tenen comptes a Suïssa. Massa embolics que, explicats en clau d'estar per casa, deuen ser com quan negociem amb el llauner si hi inclou l'IVA o no; però molt a l'engròs, multiplicat per una tirallonga de zeros.

Mentre, la cua d'aquesta crisi que ens apallissa pot insistir a colpejar més el comú dels mortals que cotitzen a hisenda. És possible que haguem d'assumir la despesa a què lliga l'aval que l'estat va emetre per tal d'aconseguir el formidable compromís que ha estat –o està- penjant d'un fil. Al meu poble en dèiem "anar-se'n a l'aigua". Mai tan propi com el tel de mar que enllaça dos senyors oceans.

L'estat ens hauria d'explicar que els avals que concedeix a determinats consorcis no figuren als pressupostos perquè en principi, si no s'han d'executar, són un pur gest de confiança en la solvència econòmica –també moral- d'un tercer. Només en el cas de fer figa, cal cobrar d'un altre paner. No es tractaria d'un cas excepcional ni únic, aquest panameny. A principis de la ferotge i pertinaç crisi que ens queixala, l'estat va avalar força emissions de deute que la banca havia emès per sortir d'aquell forat negre que continua tapant el sol. Tanmateix, el projecte Castor, els dels microterratrèmols de les Terres de l'Ebre, també participaria d'un aval similar.

Meditant el per què de tot plegat m'assalten imatges de vaixells amb bandera panamenya, el referent fílmic actual i renovat d'aquell parrac negre amb la calavera dels pirates. Panamà hauria estat assaltada pels corsaris molts anys després que en Colom colonitzés un nou món que ara ens permet predicar-hi les lleis de l'enginyeria prodigiosa refent camins en la mar salada i, també, a l'aigua dolça. Una empresa espanyola ha construït recentment un pont llevadís que creua el riu Cau Cau a Xile amb els braços, però, muntats a l'inrevés.

A resultes, les enquestes que esbossen la percepció de les pors i dels temors ja situen la corrupció en segon lloc, després de la xacra de l'atur. I de retruc caldria poder mesurar com afecten, en la credibilitat de la Marca Espanya, aquestes atzagaiades. Que hauria de ser possible comptar, com a mínim, els diners perduts entre els rostolls per on cavalcaven uns personatges nobles d'esperit com en Don Quijote i en Sancho Panza. Les aspes dels molins, al segle XXI, tenen l'aspecte d'un pal de galliner brut, farcides d'aus corruptes atalaiant oportunitats gegantines.

I la borsa, amb un olfacte esmoladíssim, detectant fluctuacions espectaculars en els bons espantall i en les preferents esperpent.