Comunicar és fer saber quelcom. Comunicar és aixecar un dit, picar
l'ullet, acaronar discreta i suaument algú. Comunicar-se amb el ventijol del
pensament. És l'oreig càlid de la memòria enviat amb un anhel. Un esclat. El
calfred d'intencions que cerca la interacció còmplice tot foragitant els
fantasmes de la solitud. Una medicina contra l'oblit i l'antídot a la melangia.
La glopada de no-indiferència.
Amor o odi, però no manca de comunicació. Insulta'm, però no m'ignoris!
Als pobles hi ha el vici feixuc de la salutació ritual, quelcom que ens
costa de practicar a ciutat amb un –Adéu-siau! –una mena de deferència buida de
contingut que sovint estalviem amb un gest mut, un cop de cap que no diu res o
amb un so gutural amorosit que no té traducció ni concordança gramatical.
D'una foguera nocturna i del llençol blanc estès en una façana de pagès
a les xarxes socials. Hem transitat pels quaranta anys de la primera trucada des
d'un telèfon mòbil. Fites que l'home s'ha empescat per establir els fils d'una
comunicació cada vegada més esmolada i invisible.
Diuen els avis savis que, a pagès, estenien un llençol blanc, una
bandera de llum que no indicava rendició sinó resistència. Era la manera com,
quan hi havia malalts a la casa, s'indicava que tot anava rutllant, fent via.
Els veïns propers des de certa llunyania entenien que no calia auxiliar-los, ni
fer-los costat amb urgència. El malalt o el moribund feia el seu curs envoltat
de rossinyols i de mosques. Ja arribaria el dia que les parets del mas plegaven
veles revelant la necessitat d'endegar el ritual dels acomiadaments.
La tecnologia i la modernor han situat els llençols als estenedors, els
malalts a la clínica i les comunicacions als ginys. Saber que pots parlar en la
distància, encara que sigui a crits en un aparell –un rampell dels que enyoren
les centraletes amb operadora xafardera-, ha portat a no ser-ne imprescindible
la presència. Llavors, la trobada de cos present era eterna i la xerrada
necessària. Les noves circulaven de mercat a mercat. Algunes arribaven ben
caducades. La rabiosa actualitat s'havia guarnit d'anècdota i s'explicava en
passat. Així es destil·laven els romanços de la vora del foc.
El poder i la immediatesa de la informació ens han regirat la manera
com ens comuniquem. Mai havíem estat tan propers i alhora tan lluny. Portem a
la butxaca la biblioteca d'Alexandria en una andròmina, des del sofà naveguem espais a velocitats que maregen
de pensar-hi.
Aló, hello, pronto o digui combinats amb mòbil,
telefonino i cel·lular... s'han tornat antigalles lèxiques i aparells que el que
menys exerceixen és de telèfon. De l'orella al dit, digitals –tàctils-. Els
gestos de tocar i escoltar qui ens parlava els hem delegat a una pantalla
glauca que grapegem amb deliri i imprecisió. Calen dits de pianista avançat per
escriure-hi amb matussera ortografia. Un codi nou que ens matxuca, també, la
sintaxi i la llengua pk el missatge
anava lligat a l'economia de l'instant i a les tarifes de connexió.
El més irònic, sovint, és que tenim el canal de la comunicació obert a
la velocitat de la llum, però no sabem què dir. Tarifes planes tot esbrinant si
hi ha algú que escolti els nostres silencis.
Comunicar-se és acostar un peu glaçat a un de calent. Abaixar l'esguard
o clavar-lo com un enigma roent. Una pregunta retòrica sense interrogant que
espera una resposta. Cridar al buit perquè l'angoixa ens venç i sentir la remor
difusa contestar sense entendre res. No estic sol! Ni que es tracti de l'eco de
les nostres lamentacions retopant a les parets sordes d'un penya-segat -Hi ha
algú? –la resposta –Algú, algú, algú... –ens conforta.
Comunicar-nos com l'aire que respirem!
Adéu, A10!