Ring, ring, ring...

Comunicar és fer saber quelcom. Comunicar és aixecar un dit, picar l'ullet, acaronar discreta i suaument algú. Comunicar-se amb el ventijol del pensament. És l'oreig càlid de la memòria enviat amb un anhel. Un esclat. El calfred d'intencions que cerca la interacció còmplice tot foragitant els fantasmes de la solitud. Una medicina contra l'oblit i l'antídot a la melangia. La glopada de no-indiferència.

Amor o odi, però no manca de comunicació. Insulta'm, però no m'ignoris!

Als pobles hi ha el vici feixuc de la salutació ritual, quelcom que ens costa de practicar a ciutat amb un –Adéu-siau! –una mena de deferència buida de contingut que sovint estalviem amb un gest mut, un cop de cap que no diu res o amb un so gutural amorosit que no té traducció ni concordança gramatical.

D'una foguera nocturna i del llençol blanc estès en una façana de pagès a les xarxes socials. Hem transitat pels quaranta anys de la primera trucada des d'un telèfon mòbil. Fites que l'home s'ha empescat per establir els fils d'una comunicació cada vegada més esmolada i invisible.

Diuen els avis savis que, a pagès, estenien un llençol blanc, una bandera de llum que no indicava rendició sinó resistència. Era la manera com, quan hi havia malalts a la casa, s'indicava que tot anava rutllant, fent via. Els veïns propers des de certa llunyania entenien que no calia auxiliar-los, ni fer-los costat amb urgència. El malalt o el moribund feia el seu curs envoltat de rossinyols i de mosques. Ja arribaria el dia que les parets del mas plegaven veles revelant la necessitat d'endegar el ritual dels acomiadaments.

La tecnologia i la modernor han situat els llençols als estenedors, els malalts a la clínica i les comunicacions als ginys. Saber que pots parlar en la distància, encara que sigui a crits en un aparell –un rampell dels que enyoren les centraletes amb operadora xafardera-, ha portat a no ser-ne imprescindible la presència. Llavors, la trobada de cos present era eterna i la xerrada necessària. Les noves circulaven de mercat a mercat. Algunes arribaven ben caducades. La rabiosa actualitat s'havia guarnit d'anècdota i s'explicava en passat. Així es destil·laven els romanços de la vora del foc.

El poder i la immediatesa de la informació ens han regirat la manera com ens comuniquem. Mai havíem estat tan propers i alhora tan lluny. Portem a la butxaca la biblioteca d'Alexandria en una andròmina, des del sofà naveguem espais a velocitats que maregen de pensar-hi.

 Aló, hello, pronto o digui combinats amb mòbil, telefonino i cel·lular... s'han tornat antigalles lèxiques i aparells que el que menys exerceixen és de telèfon. De l'orella al dit, digitals –tàctils-. Els gestos de tocar i escoltar qui ens parlava els hem delegat a una pantalla glauca que grapegem amb deliri i imprecisió. Calen dits de pianista avançat per escriure-hi amb matussera ortografia. Un codi nou que ens matxuca, també, la sintaxi i la llengua pk el missatge anava lligat a l'economia de l'instant i a les tarifes de connexió.

El més irònic, sovint, és que tenim el canal de la comunicació obert a la velocitat de la llum, però no sabem què dir. Tarifes planes tot esbrinant si hi ha algú que escolti els nostres silencis.

Comunicar-se és acostar un peu glaçat a un de calent. Abaixar l'esguard o clavar-lo com un enigma roent. Una pregunta retòrica sense interrogant que espera una resposta. Cridar al buit perquè l'angoixa ens venç i sentir la remor difusa contestar sense entendre res. No estic sol! Ni que es tracti de l'eco de les nostres lamentacions retopant a les parets sordes d'un penya-segat -Hi ha algú? –la resposta –Algú, algú, algú... –ens conforta.

Comunicar-nos com l'aire que respirem!

Adéu, A10!