Per una
estranya conjura astral he assistit -tot un privilegi- a la tumultuosa processó
que comporta la signatura de llibres al carrer per la diada de Sant Jordi.
Deixem-ho en un favor que el món editorial em concedia sense mèrits i, el més
gruixut, sense llibre propi per dedicar. Però hi era, amics! He estat també
protagonista, de tercera o quarta categoria, a la festa grossa del gremi del -encara-
paper imprès. Diguem que a la alineació de gala, la que guanya lligues i encapçala
els rànquings dels més comprats, -a causa d’una lesió de colze gens oportuna- s’ha
produït una substitució que m’ha permès de trepitjar la gespa. He tingut uns
minuts de glòria camuflat entre la tropa de l’exèrcit d’escriptors que avui ha
conquerit les rambles de tot Catalunya.
No m’he posat nerviós i he dormit bé perquè
desconeixia aquesta circumstància. Avesat a la banqueta, ha estat una verdadera
sorpresa i una oportunitat excepcional quan a primera hora del matí una trucada
inesperada m’hi ha convocat. He exercit el paper de novell sense esmorzar a
Palau -per raons òbvies- i absent -per inexpert- a un desdejuni dels de
forquilla amb què comencen la dura jornada els col·legues. Us confesso que he
enganyat la gana matinera amb un bocí de pa sucat en l’èxit aliè.
Atacat pel
perfeccionisme meritori dels inexperts, les primeres dedicatòries han estat
entretingudes. Entre l’agraïment encarcarat per desfer la sospita de frau i de
suplantació de personalitat m’he demorat en excés. Sinó veritat, crec que he
estat versemblant i professional amb el repte de no repetir cap dedicatòria i
amb lletra de col·legi de monges. Un luxe que no es podien permetre els famosos
i mediàtics companys de taula. Aquestes plomes autèntiques i reconegudes han
estat més versàtils i, sobretot, productives en l’estampat de sentències
efectives i contundents -Com et dius?
Malgrat l’obra
que m’ha tocat defensar, vistosament ben enquadernada, la cua d’admiradors amb
qui he hagut de tractar era força minsa comparada amb els grans personatges de
la literatura contemporània que seien al meu costat. La promesa nova de trinca
que avui foguejava l’editorial -jo- era un enigma, un bolet exòtic sense
referències i sense l’aval de cap crítica fiable. M’he conformat perquè la bona
lletra, acurada sense gargots i ben alineada, ja em conferia un plus de
qualitat en positiu respecte dels meus -anava a dir- competidors. Que de fet no
ho són.
Aprofito per agrair
sincerament als professionals que m’han fet costat els ensenyaments que hi han
esmerçat. L’expertesa veterana d’un que ha perdut el compte de diades
alliçonant-me sobre la gravidesa de les metàfores a l’hora de dedicar quelcom
que commogui. Tanmateix m’ha aconsellat -sàviament- que remetés els
lletraferits que es presenten a la paradeta amb un original sota del braç a l’editorial,
bàsicament per no haver de carregar pes mort. L’especialista en literatura d’autoajuda
ha estat valuós en les recomanacions ergonòmiques i de com dosificar la tensió
al canell sense sobrecarregar les articulacions compromeses en la signatura.
Aquest Sant
Jordi m’ha redimit amb escreix del dilluns mandrós de naturalesa grisa. Un any
més ha omplert les rambles de parades de llibres i de roses -enguany també de
grogues- en una mena d’acte social amorós de caire literari i floral formidable.
N’he sortit cansat, molt esgotat, però l’experiència ho recompensa. Acabada la
jornada, una mica atacat per les presses, els desplaçaments i els capricis
anecdòtics dels lectors el balanç és molt positiu. Ningú no va descobrir que jo
no era l’autor del llibre que compraven. Marxaven convençuts i feliços perquè
en el meu cas els que s’atansaven eren majoritàriament fetitxistes de l’autògraf.
“Sant Jordi és una festa magnífica, única. No féssiu cas a l'enveja
dels impublicats que viuen al purgatori de la solitud enmig de la foscor
inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria,
en dates com aquesta, només poden deixar parlar els silencis”. (Miralls i
Espantalls, Sant Jordi II,
26/04/2013)
