Sant Jordi groc.

Per una estranya conjura astral he assistit -tot un privilegi- a la tumultuosa processó que comporta la signatura de llibres al carrer per la diada de Sant Jordi. Deixem-ho en un favor que el món editorial em concedia sense mèrits i, el més gruixut, sense llibre propi per dedicar. Però hi era, amics! He estat també protagonista, de tercera o quarta categoria, a la festa grossa del gremi del -encara- paper imprès. Diguem que a la alineació de gala, la que guanya lligues i encapçala els rànquings dels més comprats, -a causa d’una lesió de colze gens oportuna- s’ha produït una substitució que m’ha permès de trepitjar la gespa. He tingut uns minuts de glòria camuflat entre la tropa de l’exèrcit d’escriptors que avui ha conquerit les rambles de tot Catalunya. 

 No m’he posat nerviós i he dormit bé perquè desconeixia aquesta circumstància. Avesat a la banqueta, ha estat una verdadera sorpresa i una oportunitat excepcional quan a primera hora del matí una trucada inesperada m’hi ha convocat. He exercit el paper de novell sense esmorzar a Palau -per raons òbvies- i absent -per inexpert- a un desdejuni dels de forquilla amb què comencen la dura jornada els col·legues. Us confesso que he enganyat la gana matinera amb un bocí de pa sucat en l’èxit aliè.

Atacat pel perfeccionisme meritori dels inexperts, les primeres dedicatòries han estat entretingudes. Entre l’agraïment encarcarat per desfer la sospita de frau i de suplantació de personalitat m’he demorat en excés. Sinó veritat, crec que he estat versemblant i professional amb el repte de no repetir cap dedicatòria i amb lletra de col·legi de monges. Un luxe que no es podien permetre els famosos i mediàtics companys de taula. Aquestes plomes autèntiques i reconegudes han estat més versàtils i, sobretot, productives en l’estampat de sentències efectives i contundents -Com et dius? 

Malgrat l’obra que m’ha tocat defensar, vistosament ben enquadernada, la cua d’admiradors amb qui he hagut de tractar era força minsa comparada amb els grans personatges de la literatura contemporània que seien al meu costat. La promesa nova de trinca que avui foguejava l’editorial -jo- era un enigma, un bolet exòtic sense referències i sense l’aval de cap crítica fiable. M’he conformat perquè la bona lletra, acurada sense gargots i ben alineada, ja em conferia un plus de qualitat en positiu respecte dels meus -anava a dir- competidors. Que de fet no ho són. 

Aprofito per agrair sincerament als professionals que m’han fet costat els ensenyaments que hi han esmerçat. L’expertesa veterana d’un que ha perdut el compte de diades alliçonant-me sobre la gravidesa de les metàfores a l’hora de dedicar quelcom que commogui. Tanmateix m’ha aconsellat -sàviament- que remetés els lletraferits que es presenten a la paradeta amb un original sota del braç a l’editorial, bàsicament per no haver de carregar pes mort. L’especialista en literatura d’autoajuda ha estat valuós en les recomanacions ergonòmiques i de com dosificar la tensió al canell sense sobrecarregar les articulacions compromeses en la signatura.

Aquest Sant Jordi m’ha redimit amb escreix del dilluns mandrós de naturalesa grisa. Un any més ha omplert les rambles de parades de llibres i de roses -enguany també de grogues- en una mena d’acte social amorós de caire literari i floral formidable. N’he sortit cansat, molt esgotat, però l’experiència ho recompensa. Acabada la jornada, una mica atacat per les presses, els desplaçaments i els capricis anecdòtics dels lectors el balanç és molt positiu. Ningú no va descobrir que jo no era l’autor del llibre que compraven. Marxaven convençuts i feliços perquè en el meu cas els que s’atansaven eren majoritàriament fetitxistes de l’autògraf. 

“Sant Jordi és una festa magnífica, única. No féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, només poden deixar parlar els silencis”. (Miralls i Espantalls, Sant Jordi II, 26/04/2013)