Sant Jordi és llibres i flors a dojo. Roses de tota mena i
preu, algunes amb molt de farciment; i llibres amb molta il·lustració. Passejant per indrets allunyats del rovell de l'ou de la
festa, a recer del pont d'una autopista, he topat amb una parada de roses amb
la cel·lofana corresponent, una senyera paperina, i una espiga de blat encara
verda. Això de l’espiga ho associo a allò que hom predica, els catalans de les
pedres en fem pans. Deu ser cert!
M’ha
sobtat la parada, tota ella, una botiga descapotable sota d’una ombrel·la fora
de lloc i pujada de colors competint amb els d'una bandera espanyola. Podria
succeir que el negoci no rajava prou per comprar dues barres més… Vés a saber. Una
manca d’harmonia simbòlica, que no cromàtica, ben manifesta entre els
embolcalls de les roses, que sí en lluïen quatre, de barres. Embolicant la
troca i la rosa m’he figurat que eren coses del màrqueting, gosadies comercials
per cridar l’atenció.
Que
consti que jo he acabat adquirint una rosa, sencera. Algú pot comprar només
mitja flor? El llibre i el dubte existencial del títol ha estat per a qui el
regala. Un gest de reconeixement femení que afalaga les noies que són qui hi té
el paper més reeixit en la festa i en els rànquings de lectura. No voldria pas
suportar aquesta responsabilitat, la de triar. Per això, quan s’acosta la
diada, elles -hàbils i intel·ligents- esbrinen preferències i gustos literaris.
No ho tenen fàcil. Per fortuna gaudeixen d'experts i d'abundants cares televisives
que escriuen bé i difonen -irradien- literatura via pantalla plana.
Aquests, en
la polèmica tradicional de la diada, vénen a ser l’enemic de la literatura a
sang i tinta. L’implacable adversari a batre no són la tecnologia puntera ni el
suport virtual empresonat a la teranyina. El competidor és la paraula associada
al posat, a la cara riallera, a l’acudit suat. A la cridòria de tertúlia. Assistim,
doncs, al repte de cada any. Qui ven més? Un binomi no sempre just que acostuma
a tornar irreconciliables quantitat amb qualitat. En l'edició d'enguany per
triar el blat de la palla s'han empescat lligues diferents. Han inaugurat la
categoria dels mediàtics, que juguen
a primera divisió pel que fa al reconeixement i pel nombre d'exemplars
amb què es classifiquen.
En aquesta festa
no laboral hi floreixen, doncs, els rosers i les metàfores rendibles. Surten
dels cataus els pàl·lids escriptors de distribució escanyolida i els altres,
que amb mà ferma d'heroic cavaller de braç temible, signen i signen exemplars i
més exemplars. Els reconeixereu perquè al vespre, congregats davant d'un gran magatzem
com acostumem els de comarques, exhibeixen colze amb síndrome de tennista i
bronzejat de talonari. Somriuen i van a dormir convençuts que són els millors.
Llibres en genèric. Pàgines impreses amb mots. No
desbarraré sobre l'estil, però la llengua per bé que
planera i ocorrent, carregada d’incorrecció, vulgarisme i, sovint, grolleria
hauria de tenir certes pàgines vedades. Ja sé que la parla viu i es passeja pel
carrer, però hi ha literatura que fa sortides cap a l’estandardització
excessiva i excursions a l’empobriment.
Malgrat tot,
Sant Jordi és una festa magnífica, única. No féssiu cas a l'enveja dels
impublicats que viuen al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense
reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com
aquesta, deixen parlar els silencis.
A la panoràmica del drac abatut hi vull
relacionar la pacífica imatge del cubell de pètals. El luxe innecessari de la
cultura, que no sembla mai útil, on unes flors de precària existència vénen a
oferir-nos auxili. La bellesa ens ajorna el neguit i l’angoixa fent temps per
tal d'assistir a l'esclat màgic de les poncelles i de les imatges.