Sant Jordi II

Sant Jordi és llibres i flors a dojo. Roses de tota mena i preu, algunes amb molt de farciment; i llibres amb molta il·lustració. Passejant per indrets allunyats del rovell de l'ou de la festa, a recer del pont d'una autopista, he topat amb una parada de roses amb la cel·lofana corresponent, una senyera paperina, i una espiga de blat encara verda. Això de l’espiga ho associo a allò que hom predica, els catalans de les pedres en fem pans. Deu ser cert!

            M’ha sobtat la parada, tota ella, una botiga descapotable sota d’una ombrel·la fora de lloc i pujada de colors competint amb els d'una bandera espanyola. Podria succeir que el negoci no rajava prou per comprar dues barres més… Vés a saber. Una manca d’harmonia simbòlica, que no cromàtica, ben manifesta entre els embolcalls de les roses, que sí en lluïen quatre, de barres. Embolicant la troca i la rosa m’he figurat que eren coses del màrqueting, gosadies comercials per cridar l’atenció.

            Que consti que jo he acabat adquirint una rosa, sencera. Algú pot comprar només mitja flor? El llibre i el dubte existencial del títol ha estat per a qui el regala. Un gest de reconeixement femení que afalaga les noies que són qui hi té el paper més reeixit en la festa i en els rànquings de lectura. No voldria pas suportar aquesta responsabilitat, la de triar. Per això, quan s’acosta la diada, elles -hàbils i intel·ligents- esbrinen preferències i gustos literaris. No ho tenen fàcil. Per fortuna gaudeixen d'experts i d'abundants cares televisives que escriuen bé i difonen -irradien- literatura via pantalla plana.

 Aquests, en la polèmica tradicional de la diada, vénen a ser l’enemic de la literatura a sang i tinta. L’implacable adversari a batre no són la tecnologia puntera ni el suport virtual empresonat a la teranyina. El competidor és la paraula associada al posat, a la cara riallera, a l’acudit suat. A la cridòria de tertúlia. Assistim, doncs, al repte de cada any. Qui ven més? Un binomi no sempre just que acostuma a tornar irreconciliables quantitat amb qualitat. En l'edició d'enguany per triar el blat de la palla s'han empescat lligues diferents. Han inaugurat la categoria dels mediàtics, que juguen a primera divisió pel que fa al reconeixement i pel nombre d'exemplars amb què es classifiquen.

En aquesta festa no laboral hi floreixen, doncs, els rosers i les metàfores rendibles. Surten dels cataus els pàl·lids escriptors de distribució escanyolida i els altres, que amb mà ferma d'heroic cavaller de braç temible, signen i signen exemplars i més exemplars. Els reconeixereu perquè al vespre, congregats davant d'un gran magatzem com acostumem els de comarques, exhibeixen colze amb síndrome de tennista i bronzejat de talonari. Somriuen i van a dormir convençuts que són els millors.

Llibres en genèric. Pàgines impreses amb mots. No desbarraré sobre l'estil, però la llengua per bé que planera i ocorrent, carregada d’incorrecció, vulgarisme i, sovint, grolleria hauria de tenir certes pàgines vedades. Ja sé que la parla viu i es passeja pel carrer, però hi ha literatura que fa sortides cap a l’estandardització excessiva i excursions a l’empobriment.

Malgrat tot, Sant Jordi és una festa magnífica, única. No féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, deixen parlar els silencis.

A la panoràmica del drac abatut hi vull relacionar la pacífica imatge del cubell de pètals. El luxe innecessari de la cultura, que no sembla mai útil, on unes flors de precària existència vénen a oferir-nos auxili. La bellesa ens ajorna el neguit i l’angoixa fent temps per tal d'assistir a l'esclat màgic de les poncelles i de les imatges.