El vessant
cristià de la diada que celebra els Sants Innocents es fonamenta en la història
bíblica que narra les atrocitats demogràfiques del rei Herodes ordenant de
matar tots les criatures de menys de dos anys. La cultura popular ha reescrit
aquest passatge macabre i ens ha convertit en “innocents” tots els ingenus a
qui ens pengen una llufa al gep i no ens n’adonem o tots els crèduls, babaus i
candorosos que combreguem amb rodes de molí. Jo no conec personalment ningú que
es digui “Innocent” a seques. Es tracta d’una celebració genèrica que
vindiquen, però, els acusats, els corruptes, els inculpats i el gremi dels
malfactors en general. “Innocent” gaudeix d’una parentela judicialment
enrevessada amb arrels caïnites perquè és germà de Culpable” i cosí segon de “Presumpte”.
Benaurats, doncs, els Innocents i
encara més els Sants ungits per la
gràcia divina!
El dia escau
per fer balanç del més destacat d’aquest 2015 que es va enretirant. Un any que
no passarà als annals per l’esplet excepcional d’esdeveniments optimistes i
reeixits, que també han sovintejat, sinó per l’abundor galdosa d’episodis que
ens podia haver estalviat. La informació de masses acostuma a decantar-se pels
arguments carregats de catàstrofes truculents i, a vegades, per la crònica
amanida amb morbositats que no aporten cap mena de revelació significativa. Qui
compraria un diari que al llegir-lo ens afectés l’índex de glucosa en sang? De
fet, la realitat acostuma a donar la raó als venedors de notícies que es
decanten pels afers amb grans dosis de sang i fetge social, polític, econòmic,
cultural i esportiu. Aquest argument avala la decisió de repassar l’any que
se’ns acomiada en una diada tan significada com la d’avui, perquè puguem pensar,
per un moment, que es tracta d’una innocentada amanida amb sal visceralment gruixuda.
Una urpada terrorista va retallar
la portada de Charlie Hebdo amb la
silueta d’una llufa sangonosa corglaçant-nos la complicitat, esborrant-nos el
somriure sarcàstic i comprometent la llibertat d’expressió. Franca es convertia
en epicentre de solidaritat i a no trigar massa acollia les víctimes d’un avió
que col·lectivitzava el suïcidi, una contradicció ben macabra. Morir matant
esdevenia la il·lustració que ens ha estampat l’any 2015 als fulls dels
calendaris. Tornaríem a veure-hi el dol, la foscor i la impotència, a París.
Massa sang, massa bogeria, massa horrors al bressol de la República.
També un any d’èxodes i d’escàndol.
D’imatges de retorn a les postguerres que hem recreat en idíl·lics escenaris
cinematogràfics per a telenotícies escarnint amb realisme formidable allò que
ens havíem promès que no tornaria a esdevenir. I no es tracta d’extres en una
pel·lícula. Corrues de famílies carregades de fam i buidor fugint cap a una
incerta i hostil terra promesa. Hem escrit, llegit i recitat tantes vegades el
mot “refugiat” que ja no ens commou
si no és que algú ens esguerra les sobretaules amb els fotogrames punyents de
la innocent criatura bocaterrosa bressolada per les ones assassines.
Europa la grega tampoc ha estat
una ensarronada tot i que la llufa la suporti el poble hel·lè que hi ha deixat
els bous i les esquelles intentant abeurar-los als caixers eixuts i sense
liquiditat d’una apocalipsi financera amb el Partenó d’oferta en una liquidació
per jubilació anticipada de la Unió Europea en runes. El duel a primera sang entre la Merkel i en
Varufakis a l’arena de Brussel·les ha estat un dels minuts més celebrats i amb més
audiència de l’any.
Els déus de l’Olimp s’han compadit –o s’han oblidat- de nosaltres, els
iberoromans més assolellats de tots, perquè segons les notícies oficials som el
país que més creix de la Unió Europea, el que més riquesa genera i el que
combat l’atur al galop de panderetes. Bones notícies per a una ciutadania que
no ha estat agraïda ni ha reconegut prou l’esforç d’aquest govern de la majoria
absoluta exemplar. Ans al contrari, que el PP va patir un esfondrament a les
autonòmiques i municipals que no ha estat capaç de remuntar a les generals
d’aquest desembre. La ingratitud a les urnes comporta la venjança aliada amb l’any
natural que ens abandona enmig d’un atzucac polític de mal resoldre.
I per si el desagraïment no fos prou
suficient alguns catalans –molts- sospirem per tocar el dos d’Espanya. De fet la
primera innocentada del dia ha estat un missatge de mòbil breu i contundent “En
Mas ha dimitit”. Me l’he empassat del tot perquè la font és molt fiable i el
moment n’afavoreix la versemblança quan hem assistit al rar i excepcionalíssim
exercici de veure caure una moneda de canto. Ni cara ni creu, empat tècnic. Ni “Sí” ni “No”, tot el
contrari. Aquells que no s’han literalment trencat –romput deien els avis- de
riure, passen per un moment d’ira continguda amb la vergonya greument avariada després
d’una nit del lloro carregada de malsons amb serrells escairats anunciant la
bona nova sense dret a rèplica. La CUP
amb posat de botxí / botxina / botxinessa ressentida
–com la qualifiquen els enemics i enemigues entranyables- va espatllar la digestió
als torrons i als polvorons, va destrempar les minses esperances i ens alterà
el cicle menstrual -del procés-.
Adéu 2015!
