Sants Innocents 2015.

El vessant cristià de la diada que celebra els Sants Innocents es fonamenta en la història bíblica que narra les atrocitats demogràfiques del rei Herodes ordenant de matar tots les criatures de menys de dos anys. La cultura popular ha reescrit aquest passatge macabre i ens ha convertit en “innocents” tots els ingenus a qui ens pengen una llufa al gep i no ens n’adonem o tots els crèduls, babaus i candorosos que combreguem amb rodes de molí. Jo no conec personalment ningú que es digui “Innocent” a seques. Es tracta d’una celebració genèrica que vindiquen, però, els acusats, els corruptes, els inculpats i el gremi dels malfactors en general. “Innocent” gaudeix d’una parentela judicialment enrevessada amb arrels caïnites perquè és germà de Culpable” i cosí segon de “Presumpte”. Benaurats, doncs, els Innocents i encara més els Sants ungits per la gràcia divina! 

El dia escau per fer balanç del més destacat d’aquest 2015 que es va enretirant. Un any que no passarà als annals per l’esplet excepcional d’esdeveniments optimistes i reeixits, que també han sovintejat, sinó per l’abundor galdosa d’episodis que ens podia haver estalviat. La informació de masses acostuma a decantar-se pels arguments carregats de catàstrofes truculents i, a vegades, per la crònica amanida amb morbositats que no aporten cap mena de revelació significativa. Qui compraria un diari que al llegir-lo ens afectés l’índex de glucosa en sang? De fet, la realitat acostuma a donar la raó als venedors de notícies que es decanten pels afers amb grans dosis de sang i fetge social, polític, econòmic, cultural i esportiu. Aquest argument avala la decisió de repassar l’any que se’ns acomiada en una diada tan significada com la d’avui, perquè puguem pensar, per un moment, que es tracta d’una innocentada amanida amb sal visceralment gruixuda.

Una urpada terrorista va retallar la portada de Charlie Hebdo amb la silueta d’una llufa sangonosa corglaçant-nos la complicitat, esborrant-nos el somriure sarcàstic i comprometent la llibertat d’expressió. Franca es convertia en epicentre de solidaritat i a no trigar massa acollia les víctimes d’un avió que col·lectivitzava el suïcidi, una contradicció ben macabra. Morir matant esdevenia la il·lustració que ens ha estampat l’any 2015 als fulls dels calendaris. Tornaríem a veure-hi el dol, la foscor i la impotència, a París. Massa sang, massa bogeria, massa horrors al bressol de la República.

També un any d’èxodes i d’escàndol. D’imatges de retorn a les postguerres que hem recreat en idíl·lics escenaris cinematogràfics per a telenotícies escarnint amb realisme formidable allò que ens havíem promès que no tornaria a esdevenir. I no es tracta d’extres en una pel·lícula. Corrues de famílies carregades de fam i buidor fugint cap a una incerta i hostil terra promesa. Hem escrit, llegit i recitat tantes vegades el mot “refugiat” que ja no ens commou si no és que algú ens esguerra les sobretaules amb els fotogrames punyents de la innocent criatura bocaterrosa bressolada per les ones assassines.

Europa la grega tampoc ha estat una ensarronada tot i que la llufa la suporti el poble hel·lè que hi ha deixat els bous i les esquelles intentant abeurar-los als caixers eixuts i sense liquiditat d’una apocalipsi financera amb el Partenó d’oferta en una liquidació per jubilació anticipada de la Unió Europea en runes.  El duel a primera sang entre la Merkel i en Varufakis a l’arena de Brussel·les ha estat un dels minuts més celebrats i amb més audiència de l’any.

  Els déus de l’Olimp s’han compadit –o s’han oblidat- de nosaltres, els iberoromans més assolellats de tots, perquè segons les notícies oficials som el país que més creix de la Unió Europea, el que més riquesa genera i el que combat l’atur al galop de panderetes. Bones notícies per a una ciutadania que no ha estat agraïda ni ha reconegut prou l’esforç d’aquest govern de la majoria absoluta exemplar. Ans al contrari, que el PP va patir un esfondrament a les autonòmiques i municipals que no ha estat capaç de remuntar a les generals d’aquest desembre. La ingratitud a les urnes comporta la venjança aliada amb l’any natural que ens abandona enmig d’un atzucac polític de mal resoldre.

I per si el desagraïment no fos prou suficient alguns catalans –molts- sospirem per tocar el dos d’Espanya. De fet la primera innocentada del dia ha estat un missatge de mòbil breu i contundent “En Mas ha dimitit”. Me l’he empassat del tot perquè la font és molt fiable i el moment n’afavoreix la versemblança quan hem assistit al rar i excepcionalíssim exercici de veure caure una moneda de canto. Ni cara ni creu, empat tècnic. Ni “Sí” ni “No”, tot el contrari. Aquells que no s’han literalment trencat –romput deien els avis- de riure, passen per un moment d’ira continguda amb la vergonya greument avariada després d’una nit del lloro carregada de malsons amb serrells escairats anunciant la bona nova sense dret a rèplica. La CUP amb posat de botxí / botxina / botxinessa ressentida –com la qualifiquen els enemics i enemigues entranyables- va espatllar la digestió als torrons i als polvorons, va destrempar les minses esperances i ens alterà el cicle menstrual -del procés-.

Adéu 2015!