La perfecció ovoide fent tombarelles es
materialitza el dia de Corpus Christi, un dijous que brillava més que el sol,
en l’ou com balla. Una tradició
documentada a la catedral de Barcelona des del segle XV. Un esclat vital de
flors, fruites i frescor que ens anuncia el triomf de la primavera, de la llum
i de la renovació de la vida. Som al mes de les flors i en la diada on les
estores florals arrebossen els carrers de moltes viles.
De fet és una closca d’ou buida del
contingut segellada tradicionalment amb cera que juga contra la severa llei de
la gravetat impulsada per la força d’un rajolí d’aigua. Es diu que si l’ou cau
serà un any dolent, però si rodola i rodola durant tota la jornada és un bon
senyal. Durant la diada d’avui es pot contemplar aquest espectacle en diversos
claustres i patis interiors de la ciutat. A cada edició s’hi sumen més indrets
on visitar aquest vistós i florit joc de nens que encara embadaleix els adults.
El protagonisme per a un simple ou, la
síntesi de la renovació vital. De l’òvul femella i del testicle mascle
–altrament anomenat ou- dels quals se’n pot destil·lar un embrió –Propera
parada, la Vida-. Vet ací com en un vistós aparador de natura una simple clova
d’ou balla en la formidable dansa de la fecunditat. La cultura religiosa i el
marc del claustre de la catedral haurien escombrat cap a casa, l’ou és la
representació de l’hòstia i la font –farcida de cireres o decorada amb roses
vermelles- ve a representar el calze amb la sang de Crist.
Un joc d’ous, doncs, al saló oval de la
vida ordinària que continua guarnida amb salsa beixamel massa espessa i amb
algun grumoll de més. Els veïns de Gràcia a còpia d’ous escaldats i aldarulls en
el menú repetit dels sopars durant les últimes nits al barri es pregunten si la
propera parada serà el Caos. El colesterol social puja a nivells alts mentre el
veïnat en pateix les destrosses. En Trias, al seu mandat, es va decantar pels
ous durs ja que va preferir no trencar-los, millor cuits i sencers que no pas servits
en un remenat d’okupes.
A Sitges, aprofitant les catifes de
flors, el Cercle d’Economia s’ha reunit amb l’Ada Colau i en Pablo Iglesias.
Una imatge tan insòlita com la corbata que ell duia penjada. Enmig del context
ovípar que ens ocupa, crec que s’ha deixat entrar una guineu bolivariana en un galliner
neoliberal. Quelcom que el temerari Albert Rivera des de la primera línia a la
trinxera veneçolana ja ha denunciat –Compte!
S’ha pogut documentar com el més granat
de l’empresariat català rep i deixa parlar l’Iglesias i l’Ada Colau. Qui ho
podia imaginar? El tradicional bipartidisme ha permès que el dijous de Corpus accedeixin
a l’exclusiu club amb vambes i sense americana. Un per parlar de programa,
l’altra per passar comptes d’un curs administrant l’ajuntament de Barcelona
mentre els okupes li giren la cara i
li ho reconeixen amb un agafallós pastís de clara muntada llençat amb encert i
punteria prodigiosos. Feliç aniversari! Una escena de pel·lícula còmica en
blanc i negre poc original i sense massa gràcia entre professionals de
l’aldarull i els Mossos d'Esquadra.
A l’exterior proper la truita a la
francesa darrerament tampoc gaudeix de millor premsa. Les cartes gastronòmiques
de la Gàl·lia, bressol de l’estelada Guia
Michelin, aquests dies presenten l’especialitat amb guarniments
bellugadissos i amb un acompanyament de mobilització sindical que manté el
govern de França contra les cordes i amb les benzineres eixutes i esferificades.
Potser, però, la manera més cruel de
consumir-los –els ous- consisteix a fregir-los en un bany d’oli roent d’oliva. Una
autèntica i perversa tortura de la qual el mètode ja ho diu tot: Ous ferrats!
La Unió Europea crea tendència a cuinar-los fregits a les brases en un desert
turc o en la versió passats per aigua al bany maria en la palangana vergonyosa
del Mediterrani.
Afers d’ous! És un aliment habitual des
que ja eren prehistòricament gegantins superant els actuals d’estruç, l’opció
exagerada més adient per a una truita de ceba i patata comunitària que no pas
per a un auster àpat unipersonal sense sal amb una truiteta d’un únic ou de
pàl·lida gallina explotada cruelment en una granja. Ingredient fonamental de
múltiples plats i receptes culinàries dolces o salades. Ous de mida, color i
textura diversos. Blancs, rossos, morenos, pigallats...
L’ou
com balla no alimenta, però tampoc porta colesterol ni altres toxines.
Relaxa, pacifica els neguits, encalma i entre les reconegudes virtuts descobertes
recentment també deshiperventilaria les ments perverses. Proveu a practicar-ne
el llançament contra els actors dolents i contra els fantasmes. Estavelleu-los i
contra la toxicitat que ens envolta!
