Les processons tornen allà d’on vénen.

Setmana santa és temps de penitència, de recolliment i de fer les paus amb les diverses advocacions, que hi ha sants especialitzats amb atributs específics per al que convingui. Del ramadà a les set setmanes d’abstinència hi circula l’ostentosa demostració sacrificada de la fe posada a la pràctica amb abstinències vàries. La fe es demostra amb fets i compromís alineats amb la purificació de la presó de l’ànima: el cos, la còrpora, la carn, el pecat o les febleses temptades per una bona taula ben parada i ben proveïda de teca. Si no teniu butlla haureu de passar amb vianda sense amaniment i un mos de bacallà ranci dessalat. Que el greix no taqui les cassoles i que la gana sigui recompensada amb com de feliços serem al cel etern envoltats de tots els plaers que ens hi han de consentir i amb una carrosseria ben aerodinàmica.

Mentre –qui tingui pressa que passi davant!- ens haurem de conformar amb les misèries humanes i l’estricte acompliment dels preceptes que ens duen pel bon camí –sense drecera- cap als déus i les seves gràcies. Temps de dol, de passió, d’estacions pel camí de la creu i de processons. Com indica el nom, setmana santa. El moment litúrgic més important de l’any amb la passió, mort i resurrecció de Jesucrist. 

A Catalunya es representa encara a Verges els dijous sant la Dansa de la Mort, un macabre espectacle medieval procedent de França que es va desenvolupar en tota la literatura europea. El tema de la mort era un èxit garantit a la baixa edat mitjana, contra la qual no hi havia resignació cristiana, sinó terror i nostàlgia davant la pèrdua dels plaers terrenals. Presenta, d'una banda, una intenció religiosa: recordar que els gaudis d’aquest món tenen data de caducitat i que cal estar preparat per a morir cristianament; d'altra banda, té una intenció satírica al representar que tots cessarem, amb independència de l'edat o de la posició social, a causa del poder igualador de la mort, un punt final de conformitat cap a la transcendència avalat amb certa equitat democràtica.

Les manifestacions religioses, origen de la dramatúrgia profana, són encara una pedrera d’actors com els Pastorets al cicle nadalenc o la Passió d’Olesa, la Esparreguera o totes les que es representen arreu del territori català. S’han anat allunyant de l’estricta tradició religiosa per apropar-se a l’espectacle teatral vistós de primera categoria –més de butaca que no pas de carrer- que s’acostuma a arrodonir amb una calçotada, una verdura de temporada i de quilòmetre zero que no trenca el magre preceptiu.

Si passegem per la pell de brau coincidirem amb l’austeritat sòbria de la Castella dels conqueridors que treu als carrers les magnífiques talles d’enorme valor artístic. Sentirem la buidor fimbrant a l’estómac produïda pel retrunyiment dels tambors a Calanda i podrem beure –i veure!- la processó del camí al calvari a Cuenca on s’hi reprodueix la burla de la qual va estar objecte Jesús mentre era portat al Gòlgota, els confrares acostumaven a estirar la nit i l’aiguardent amb els càntics místics del matí. 

Capítol especial es mereix la setmana santa andalusa. La més lluïda, cridanera i menys austera de totes les processons. Un Cantar del pueblo andaluz que todas las primaveras anda pidiendo escaleras para subir a la cruz. Va dir una veu popular amb el mateix sentiment d’aquelles persones -15+1- que van començar a passejar una estampa de la Macarena damunt d’una taula de bar per l’Hospitalet l’any 1977. A l’actualitat una processó multitudinària i laica amb imatges que no estan vinculades ni custodiades a cap església i que no la presideix cap sacerdot. 

Qüestions de fe al marge, aprofundir en les manifestacions del cicle pasqual, en la manera com es viuen i com es concreten al carrer durant la setmana santa, seria un magnífic estudi del temperament de les tribus que poblen la Península Ibérica. No m’hi esplaiaré perquè les crítiques, les burles –segons la saviesa popular- i els retrets fan com les processons, tornen allà d’on han sortit. 

¿Quién me presta una escalera para subir al madero para quitarle los clavos a Jesús el Nazareno? D’aquelles processons eternes que irradiaven la programació tota al monopoli estatal durant la dècada dels seixanta i a principis del setanta del segle passat, en retinc la idea infantil que aquells soldats desfilant disciplinats venien a representar els romans que van crucificar el Messies. Església i exèrcit caminant compassadament en les contundents afirmacions de religiositat populars.

El bunyols i les mones de pasqua són també una llepolia de temporada. Gaudim-ne amb mesura!

El tren d’Olot surt quan vol i arriba quan pot.

El dia gira a redós de l’anunci d’en Mariano Rajoy que s’ha compromès a invertir 4.200 milions fins al 2020 en infraestructures a Catalunya. La cançó enfadosa a ritme de corredor mediterrani, de rodalies precàries, de l’estació de la Sagrera –amb un termini inicial al 2004 i que al 2017 no figura ni al TomTom del ministeri de Foment- o d’algunes carreteres que no es mereixen el qualificatiu. Ha tornat un president espanyol per seduir Catalunya. Quants ministres i quantes signatures s’han estampat en paper mullat que prometien exactament el mateix -o més encara- des de fa més d’una dècada i no s’han complert. 

Mariano Rajoy ha convocat els pesos pesants de l’economia catalana i també en Florentino, que malgrat jugar en camp contrari no s’està de voler participar a la lliga regional de les infraestructures catalanes. Haurem de veure que hi pesca. Abans, però, s’haurà de constatar si les inversions no tornen a ser una catxa de tafur. 

L’alta velocitat espanyola és la metàfora que repeteix els mateixos vicis de quan es va crear la primera xarxa de trens a l’estat. Ai, la Remfla, com anomenàvem els pagesos a la velocitat relativa tirant a lenta de la RENFE al segle XX. Som on érem en una concepció de melic radial quan el ministre dels ferroviaris es permet afirmar que el corredor mediterrani avança perquè Castelló és més propera a Madrid [sic]. 

Alguns recordaran l’equitat del pastis per a tothom –amb cafè- que van inspirar les Olimpíades de Barcelona al 1992. L’eix Sevilla – Madrid – Barcelona focalitzava el gran salt a la modernitat post transició. Els historiadors ens hauran d’il·luminar si aquell 1992 és també la mare dels ous o el punt de partida de les grans comissions i els ponderats percentatges foscos que avui xipollegen als tribunals. Espanya era una flamant formigonera de disseny amb en Calatrava de mestre d’obres.

En un país bressol de genis ningú es va adonar que començàvem la casa per la teulada. Érem, senzillament, originals i creatius. Des de l’envejat TGV veí a l’AVE actual ens vam empescar un nom i un concepte nou de l’alta velocitat que ens havia de connectar amb l’ample de via europeu. Quantes dècades han hagut d’esdevenir per arribar a la frontera amb França? Ara mateix la línia més rendible comercialment encara és als llimbs. El famós corredor mediterrani que ha de carretejar més de la meitat de la producció estatal és un nyap que volen allunyar del mar perquè no es rovelli.

Per això avui és un dia històric per al comerç internacional. El 2020 el corredor mediterrani serà una realitat amb cara i ulls –i trens veloços-. Només 28 anys després que circulés el primer tren d’alta velocitat entre Madrid i Sevilla, les taronges valencianes, les hortalisses murcianes o els musclos del Delta arribaran a Europa amb una velocitat i a un cost ambientals propis del segle XXI. Visca els genis de la macroeconomia. Hi ha qui deia, llavors quan en Guerra manava molt, que el traçat primer de l’AVE era la solució final contra la por a volar del vicepresident plenipotenciari. Tot és possible i així ho explicaven alguns diaris grocs de l’època. 

Ara mateix l’estació de la Sagrera és una promesa convertida en paisatge apocalíptic i sense activitat, abandonada, com una piràmide a mig construir. Rodalies és tercermundista i algunes carreteres nacionals són una temeritat amb un punt suïcida. Per això avui és un jorn històric. En Mariano ho ha dit i ho ha tornat a prometre una altra vegada més.

L’expectativa que ha aixecat l’acte, però, no apaga cap foc ni atia massa brases. Amb en Puigdemont fent les amèriques, pocs polítics catalans hi eren presents transitant pels ponts de diàleg -connectats al futur- que semblarien obra del Calatrava, estilitzats i molt foradats. No sé si haurà seduït molts catalans, el president Rajoy, amb promeses de caire electoral repescades de l’incompliment endèmic. Reflexionem-hi... Qui les compliria enmig d’aquesta fal·lera per fotre el camp d’Espanya? 

Les úniques certeses del dia són que l’anunciat xoc de trens no es produirà al corredor mediterrani i que la promesa que afecta als rodalies l’ha dedicada a un públic que mai en serà usuari. 

            Bon viatge!

Dia mundial de la felicitat.

La premsa és un aplec de desastres. Els judicis per corrupció dels Millet, dels Serra per l’afer de Caixa Catalunya. El Trump. La guerra en plural. La contaminació. Una dona gran que ha mort empresonada per un llit plegable a València. Les falles cremades. Un naufragi amb dos pescadors desapareguts al port de Barcelona. La mort d’en Rockefeller mentre l’Amancio Ortega retrocedeix dues posicions en el llistat de l’home més ric del món. El 70% dels usuaris de serveis socials a Barcelona són dones. Un tren envesteix un grup de senglars a Badalona. La bombona de butà puja un 4,89%. Dinamarca ja no és el país més feliç del món... 

Només ens salva la primavera i que avui és el dia internacional de la felicitat. Nacions Unides el va decretar amb 17 objectius de desenvolupament sostenible amb la pretensió d’acabar amb la pobresa, reduir la desigualtat i protegir el planeta.

1. Eradicació de la pobresa: Acabar amb la pobresa en totes les seves formes a tot arreu.
2. Lluita contra la fam: Acabar amb la fam i la inanició, aconseguir la seguretat alimentària, millorar la nutrició i promoure una agricultura sostenible.
3. Bona salut: Garantir vides saludables i promoure el benestar per a totes les edats.
4. Educació de qualitat: Garantir una educació inclusiva per a tots i promoure oportunitats d'aprenentatge duradores que siguin de qualitat i equitatives.
5. Igualtat de gènere: Aconseguir la igualtat de gènere a través de l'enfortiment de dones adultes i joves.
6. Aigua potable i sanejament: Garantir la disponibilitat i una gestió sostenible de l'aigua i de les condicions de sanejament.
7. Energies renovables: Garantir l'accés de totes les persones a fonts d'energia assequibles, fiables, sostenibles i renovables.
8. Ocupació digna i creixement econòmic: Promoure un creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, una ocupació plena i productiva, i un treball digne per a totes les persones.
9. Innovació i infraestructures: Construir infraestructures resistents, promoure una industrialització inclusiva i sostenible i fomentar la innovació.
10. Reducció de la desigualtat: Reduir la desigualtat entre i dins dels països.
11. Ciutats i comunitats sostenibles: Crear ciutats sostenibles i poblats humans que siguin inclusius, segurs i resistents.
12. Consum responsable: Garantir un consum i patrons de producció sostenibles.
13. Lluita contra el canvi climàtic: Combatre amb urgència el canvi climàtic i els seus efectes.
14. Flora i fauna aquàtiques: Conservar i utilitzar de forma sostenible els oceans, mars i recursos marins per a un desenvolupament sostenible.
15. Flora i fauna terrestres: Protegir, restaurar i promoure l'ús sostenible dels ecosistemes terrestres, gestionar els boscos de manera sostenible, combatre la desertificació, i detenir i revertir la degradació de la terra i detenir la pèrdua de la biodiversitat.
16. Pau i justícia: Promoure societats pacífiques i inclusives per aconseguir un desenvolupament sostenible, proporcionar a totes les persones accés a la justícia i desenvolupar institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells.
17. Aliances per als objectius mundials: Enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar les associacions mundials per a un desenvolupament sostenible.

Malgrat que sembli un acudit o un brindis al sol, bona primavera. Siguem feliços!