Setmana santa
és temps de penitència, de recolliment i de fer les paus amb les diverses
advocacions, que hi ha sants especialitzats amb atributs específics per al que
convingui. Del ramadà a les set setmanes d’abstinència hi circula l’ostentosa
demostració sacrificada de la fe posada a la pràctica amb abstinències vàries.
La fe es demostra amb fets i compromís alineats amb la purificació de la presó
de l’ànima: el cos, la còrpora, la carn, el pecat o les febleses temptades per
una bona taula ben parada i ben proveïda de teca. Si no teniu butlla haureu de
passar amb vianda sense amaniment i un mos de bacallà ranci dessalat. Que el
greix no taqui les cassoles i que la gana sigui recompensada amb com de feliços
serem al cel etern envoltats de tots els plaers que ens hi han de consentir i
amb una carrosseria ben aerodinàmica.
Mentre –qui
tingui pressa que passi davant!- ens haurem de conformar amb les misèries
humanes i l’estricte acompliment dels preceptes que ens duen pel bon camí
–sense drecera- cap als déus i les seves gràcies. Temps de dol, de passió,
d’estacions pel camí de la creu i de processons. Com indica el nom, setmana
santa. El moment litúrgic més important de l’any amb la passió, mort i
resurrecció de Jesucrist.
A Catalunya es
representa encara a Verges els dijous sant la
Dansa de la Mort, un macabre espectacle medieval procedent de França que es
va desenvolupar en tota la literatura europea. El tema de la mort era un èxit garantit
a la baixa edat mitjana, contra la qual no hi havia resignació cristiana, sinó
terror i nostàlgia davant la pèrdua dels plaers terrenals. Presenta, d'una
banda, una intenció religiosa: recordar que els gaudis d’aquest món tenen data
de caducitat i que cal estar preparat per a morir cristianament; d'altra banda,
té una intenció satírica al representar que tots cessarem, amb independència de
l'edat o de la posició social, a causa del poder igualador de la mort, un punt
final de conformitat cap a la transcendència avalat amb certa equitat democràtica.
Les
manifestacions religioses, origen de la dramatúrgia profana, són encara una
pedrera d’actors com els Pastorets al
cicle nadalenc o la Passió d’Olesa, la Esparreguera o totes les que es representen
arreu del territori català. S’han anat allunyant de l’estricta tradició
religiosa per apropar-se a l’espectacle teatral vistós de primera categoria –més
de butaca que no pas de carrer- que s’acostuma a arrodonir amb una calçotada,
una verdura de temporada i de quilòmetre zero que no trenca el magre preceptiu.
Si passegem
per la pell de brau coincidirem amb l’austeritat sòbria de la Castella dels
conqueridors que treu als carrers les magnífiques talles d’enorme valor
artístic. Sentirem la buidor fimbrant a l’estómac produïda pel retrunyiment dels
tambors a Calanda i podrem beure –i veure!- la processó del camí al calvari a
Cuenca on s’hi reprodueix la burla de la qual va estar objecte Jesús mentre era
portat al Gòlgota, els confrares acostumaven a estirar la nit i l’aiguardent amb
els càntics místics del matí.
Capítol
especial es mereix la setmana santa andalusa. La més lluïda, cridanera i menys
austera de totes les processons. Un Cantar del pueblo andaluz que todas las
primaveras anda pidiendo escaleras para subir a la cruz. Va dir una
veu popular amb el mateix sentiment d’aquelles persones -15+1- que van començar a passejar una estampa de la Macarena damunt
d’una taula de bar per l’Hospitalet l’any 1977. A l’actualitat una processó
multitudinària i laica amb imatges que no estan vinculades ni custodiades a cap
església i que no la presideix cap sacerdot.
Qüestions de
fe al marge, aprofundir en les manifestacions del cicle pasqual, en la manera
com es viuen i com es concreten al carrer durant la setmana santa, seria un
magnífic estudi del temperament de les tribus que poblen la Península Ibérica. No
m’hi esplaiaré perquè les crítiques, les burles –segons la saviesa popular- i
els retrets fan com les processons, tornen allà d’on han sortit.
¿Quién me
presta una escalera para subir al madero para quitarle los clavos a Jesús el
Nazareno? D’aquelles
processons eternes que irradiaven la programació tota al monopoli estatal durant
la dècada dels seixanta i a principis del setanta del segle passat, en retinc
la idea infantil que aquells soldats desfilant disciplinats venien a
representar els romans que van crucificar el Messies. Església i exèrcit
caminant compassadament en les contundents afirmacions de religiositat
populars.
El bunyols i
les mones de pasqua són també una llepolia de temporada. Gaudim-ne amb mesura!
