Llevantades postelectorals.

Cuegen incògnites diverses una vegada passades les eleccions del 27S. Malgrat tot, el sol ha tornat a sortir, encara que la llevantada ha enrarit el mar i enlleganyat el cel. Tempestes estacionals que no figuraven als programes polítics. Solament en Tomàs Molina i els acòlits del temps ens ho havien advertit. Xàfecs i onades inusuals per a una mar casolana que n’impedeixen els lluïments marítims arriscats, un esport per a intrèpids i coratjosos.

Els resultats de les eleccions s’han resolt en una collita extraordinària de vots. La millor anyada de la democràcia. La festa major de la participació ha aplegat una gran gentada. Un èxit de concurrència que hauria atret també aquells que no fa massa edicions pensaven que això de les eleccions a la Generalitat de Catalunya era cosa només d’en Pujol i dels catalans. En aquest exercici electoral del 27S s’ha esmicolat la predicció –una profecia tirant a llegenda percentual- que vinculava la participació a una derrota gruixuda dels partidaris de marxar d’Espanya. La majoria d’escons al Parlament així ho avalen. I aquesta va estar la lectura immediata de la nombrosa premsa internacional que va seguir en viu i en directe la diada electoral. L’independentisme ha guanyat!

Tothom aporta els propis arguments –i autèntics- tot estirant i arronsant els resultats aritmètics que són els que han estat. La ciència matemàtica deixa de ser exacta i es torna altament imprecisa en els recomptes així que deixem de sumar o de restar ous, peres, plàtans i castanyes -com a l’escola tradicional de la nostra infantesa- per fer quadrar els vots. L’essència del 27S, de si eren eleccions a un parlament autonòmic o eren plebiscitàries, s’ha barrejat al ball d’interpretacions interessades que es va emprendre just acabat el recompte.

A l’altiplà hispànic, excepcionalment afectat pels temporals i la llevantada que hem viscut a aquesta riba de la Mediterrània, ho han vist o viscut amb unes altres ulleres posades. La derrota del nacionalisme, del separatisme o dels partidaris de tocar el dos d’Espanya ha estat contundent. Després de les urnes només existeix que terra cremada i frustració. Ho manifesten sense rubor i amb tal contundència reiterativa que gairebé ens ho farien creure si no fos perquè la majoria absoluta del Parlament de Catalunya és partidària del comiat poètic que proclamava en Joan Maragall –Adéu, Espanya! Des de Madrid destaca l’olfacte de l’Aznar –FAES dixit-, qui ho té meridianament clar. Envesteix contra l’estratègia d’en Mariano a Catalunya,. Els resultats dolents del PP deixen el partit em el pitjor escenari possible. Els rivals de l’esquerra s’han enfortit, l’espai natural del PP ha minvat i “els secessionistes continuaran el procés”. Remata el sermó amb una estocada tot concloent que la posició del Mariano Rajoy està seriosament compromesa.

Les cares al Born, la seu on JxS va comparèixer, i el regust amb un punt amarg de la victòria reflectien el desconcert que propicia el panorama després de votar. Massa ajustat per a la nova coalició. L’independentisme ha vençut en un context prou complex, pendent de les aliances amb la CUP, que ja havia reiterat en campanya l’al·lèrgia assembleària a la presidència de l’Artur Mas. Som en aquest punt. Ara què? N’hem de veure l’evolució. Podria succeir que l’enemic principal del panhispanisme fos anihilat per l’aliat natural del procés. I si li ho permeten –de ser investit president-, els funambulismes per governar i tirar endavant no seran fàcils. Són paradoxes atribuïbles a la grandesa de les urnes i al joc democràtic!

Una grandesa –la de les urnes catalanes- que només pot créixer quan parlin amb la contundència inapel·lable d’un referèndum. Ho repetiré: Referèndum! Quan els resultats no permetin lectures emboirades entre la lletra menuda ni matisos borrosos que el 27S no ha pogut mesurar. Simple i sense grisos: “Sí” o “No”. Arribarà el dia d’aquesta consulta nítida? Ens la deixaran exercir? Em temo que per ara no. I si arriba, perquè tot esdevé, caldrà assumir-ne els resultats. Per ara, tenim –tenen- la sospita que s’assolirien a favor del “Sí”. D’ací el recel i un gran argument per posar-hi tots els impediments.

¿És Catalunya qui té un problema o és Espanya qui transita per un contratemps? Si només ens documentem en alguns tertulians, Espanya pateix les vel·leïtats infundades -i per molestar- d’una tribu centrifugada a la perifèria peninsular que està per demanar la independència. Què ens costaria parlar sempre castellà i oblidar-nos de les històries passades que ja no mouen molí. Som així de rars. Entre el desconeixement i el soroll mediàtic hi ha persones que encara dubten si en la intimitat parlem català de veritat –com l’Aznar- o és una mania en públic per fer la guitza.

Espanya té un gros problema. L’encaix satisfactori no s’ha resolt ni a còpia de postals perfumades d’amor, “Estimo Catalunya i els catalans”, ni amb missatges urgents per videoconferència. Espanya sense Catalunya és un supòsit impensable i dolorós en la vocació imperial -Cuba i les Filipines in memoriam-. El buc insígnia de la unitat territorial no es pot desballestar. Creure que l’immobilisme polític o que el temps ho resoldrien ha estat un error que també passarà factura. La situació ja toca de ple l’Estat i hem de veure com ho afrontarà després que el Constitucional hagi tornat a alinear la flota de galions a la badia de Cádiz.  

I ara què? Rere el preludi del 27S arriba el 20D. El joc de barcos on el PP en pot sortir tocat i enfonsat. El moment és de llevantada política perfecta. I ara què? Tenim l’Artur Mas imputat i al punt de mira de la flota constitucional mentre els de la CUP el volen esferificar a les graelles com un Sant Llorenç a la catalana. Moments apassionants i decisius a tots els mars que banyen l’altiplà ibèric. La majoria parlamentària –aquí i allà- s’haurà de gruar. A la Villa i Corte cerquen a Google qui cony són aquests pollastres de la CUP a qui caldrà sol·licitar pels conductes reglamentaris i distingir amb la medalla al mèrit civil que atorga Sa Majestat el Rei.

Al Moll de la Fusta tampoc no amaina la llevantada. Aquesta matinada el cel queia aplomat amb un temporal de flashos i trons. La nau amb destinació a Ítaca estiba el fato. Un capità, a qui volen prendre la brúixola, espera que torni a sortir el sol i la mar s’encalmi. Una havanera política sense rom cremat.

La por d’uns és la fortalesa dels altres.

Dia de reflexió, de cavil·lació, de meditació, de deliberació, de consideració... M’estalviaré d’especulació, un mot que s’han fet seu els cronistes del futbol amb poca fortuna. Sentir que en Messi especula al camp em provoca mal d’orelles. Ja que tot és possible, especular amb la gespa deu ser una altra modalitat. Com a forma verbal ve a dir mirar atentament una cosa fent recerques teòriques. Especulo, doncs, que alguns futbolistes –com els polítics i els analistes- es contemplen amb quina paciència creix l’herba –i la tendència de vot- als camps sembrats d’urnes.

De les vint-i-quatre hores que em concedeixen en restaré les que dedició a dormir, roncar i somiar. També en descomptaré les que empro en altres activitats vitals indefugibles. Que consti que reflexiono! Ja fa molt de temps que hi penso fora de termini, encara que no compti. No es tracta tant d’una meditació a la manera oriental fet un quatre en una positura de ioga més aviat incòmoda –el meu punt d’equilibri és precari a causa d’un desplaçament del centre de gravetat- sinó de sofà i sovint a redós d’una taula amb bona companyia.

Una mica atordit pels missatges de campanya em dedicaré també a reposar. A posar en ordre l’allau de consignes i de recomanacions. A dur un ciri a la patrona dels impossibles perquè l’apocalipsi passi d’esquitllentes. Perquè dilluns, 28S, torni a sortir el sol i perquè la Terra continuï rodolant.

Què deuen pensar els protagonistes directes, el polítics? Estan al cas, suposo, que el peix ja s’ha venut. Els convençuts, els simpatitzants i els afiliats al partit no mediten, voten. Aquests no comptarien, són mercat segur i fidel. Sempre hi ha alguna formació nova o reconvertida que viu en la incertesa, diumenge els d’Unió, per exemple, sabran com tenen això dels clients i quina porció de pastís els pertocarà si no és que l’especulació els condemna a la diàspora. 

Medito que el PP ha evolucionat molt significativament. Des de la cabòria o la introspecció s’ha produït un pas de gegant, des de la intimitat amb mostatxo a demostrar-ho en un clip electoral: el PP ja parla català en públic! En Mariano dient “Units [hi] guanyem! Jo em quedo amb la Soraya proclamant “Jo estimo Catalunya i estimo els catalans”. M’ha entendrit, malgrat el ball de bastons en la pronúncia de les “esses”. En Fernández Díaz –alumne teòricament avantatjat- també patina en les fricatives, tot un repte per a la fonètica i per als implants dentals. Ha estat la reacció electoral del govern del PP al daltabaix previsible en les eleccions de diumenge, 27S. Una proclama solemne tirant a declaració d’amor d’aquelles que proferim sense massa passió quan ens enxampen al lloc erroni amb la companyia equivocada –No és el que sembla –mormolem tot cordant-nos la impostura. La calidesa passional declarada per la Soraya, però, té un punt residual en la memòria de pràctica masoquista amb massa tuf a cuir.

El trio –Romeva, Junqueras, Mas- va escenificar el poder de convocatòria massiu que gaudeix l’opció Junts, una trinca que apel·la a l’ànima de Catalunya per demanar un vot per la llibertat. En la reedició nostàlgica de l’Estaca, aquests Mariners del vaixell cap a Ítaca a les dàrsenes del port van trencar els silencis de la nit tot esvalotant les gavines.

Badalona ha estat assaltada per la tribu de la CUP –amb diligència inclosa- mentre el sheriff Albiol encara medita els sil·logismes avançats del Rajoy: “Un got és un got”. I jo també, perquè algun entrellat metafísic deu tenir la sàvia sentència provenint del president de l’Estat. A Badalona, els de la CUP també eren partidaris de fer dissabte conjurant-se per llençar a la paperera de la història el règim corrupte, mafiós i borbònic.

-Ho volem tot! Una voluntat abassegadora que els de la CUP ja havien clamat abans que l’Iceta ho cridés als mítings i als espais electorals de les televisions públiques. A veure si l’Iceta ho peta! Un titular enginyós, com la manera inèdita d’obrir i tancar la festa final de campanya. També a la voluntat d’obrir el camí a una victòria socialista a la resta d’Espanya.

Ciutadans, ciudadanos, citizens –Catalunya, Espanya i Europa- reclamant una nova espanyolitat de disseny mentre l’Iglesias confirma que Sí que es Pot tancarien el cercle sobre el qual cal rumiar. No em vull oblidar del suport internacional del Petit Nicolàs Sarkozy que, a parer meu, hauria estat molt més eficient i vistós si hagués vingut del bracet amb la Carla Bruni. Tot per la democràcia!

Demà serà un gran dia. La festa major de les urnes. De l’expressió de la voluntat dels pobles i, sobretot, de les persones. Acabaré aquesta reflexió recordant que la por d’uns és la fortalesa d'altri. 

Votem!