La
ciutat és un brogit constant de vianants, també amb patinet llogat i també
enfilats als descapotables autobusos reciclats que fan tombs recurrents com el
vint-i-nou amb parada obligada al temple de la Sagrada Família i als immobles
modernistes del Passeig de Gràcia. Uniformats, clònics, són fàcils de detectar.
En bandades deambulen tribalment perseguint els plomalls arrossinats dels guies
que han perdut la resplendor mítica per esdevenir minimalistes. Això és, un
paraigües plegat desmanyotat o un mocador cridaner enlairat com un far amb
potes desplegable d’extraordinari poder per ser empaitat.
Barcelona
viu assetjada amb les costures de la cotilla al caire del desbordament carnal.
La atracció turística que exerceix la ciutat ultrapassa la paciència i les
possibilitats raonables de convivència amb els soferts barcelonautes mentre
intenten navegar entre els esculls de vorera, autèntiques barricades humanes,
les cues incertes per accedir a indrets inversemblants carregats de misteri o
als restaurants de les guies d’aquesta torre de Babel impracticable. El ritual
ecumènic esdevé a les Rambles on hi té un assentament de pas permanent amb la
catedral de la sangria i la seu santificada de la paella precuinada.
Grups
escolars d’adolescents esvalotats, amb un punt temerari de perill incert
saltironegen jugant a la xarranca als passos de zebra com feréstecs vianants
sense contemplacions abassegant els avis de bastó pacíficament cívic. El segon
grup força nombrós -o cohort- que ens visita es pot identificar per la manca de
paritat de gènere, del mateix sexe, que venen a posar-hi una espurna
mediterràniament disbauxada als comiats de solter. Hauríem de fer un estudi
rigorós de si passen per l’altar com cal o és la porta d’entrada a una vida conjugal
en pecat.
Si
els escolars rodolen pasturant per l’asfalt vigilats pels mestres acompanyants
fastiguejats, amb cara de pissarra cansada, la veu trencada i els peus
carregats d’apòsits plens de publicitat estàtica o d’arrels quadrades suades;
algunes lideresses anglosaxones dels comiats presideixen i inauguren
puntualment l’amarament etílic els dijous de cada setmana coronades amb una mena de
diadema totèmica, una cigala de plàstic enravenada, com un monòlit intermitent
que els fa de brúixola.
Pareu
l’orella, que no us confonguin, fixeu-vos en aquells que es mimetitzen en la
naturalitat urbana de sempre: parelles, famílies prolífiques amb cotxet, avis
de caminar reposat i, fins i tot, taurons solitaris a tocar de la platja disposats
a queixalar les oportunitats financeres o immobiliàries amb vestit a mida,
corbata llampant i sabata cara. Tots aquests invasors us poden fer dubtar, però
no, són d’altres sistemes planetaris que han aterrat per observar-nos i,
progressivament, envair-nos. Primer es barregen amb posat innocent -compte!-,
semblen civilitzats però usurpen els seients reservats del transport públic
quan no els defensen ferotgement a cops de càmera digital. No us estovéssiu,
ataquen amb fermesa per conquerir el primer repte d’aquesta ocupació -ben
matinera- d’arribar al Parc Güell asseguts.
Veurem
on arriba i com ens afecta aquesta invasió gens subtil i altres contes
relacionats amb aquesta ofensiva que sacseja la Barcelona de tota la vida. Els
alarmistes anuncien desastres naturals associats amb les ordes invasores de
turistes que exigeixen les piscines plenes d’aigua fresca renovada -i amb gas-.
Els més derrotistes adverteixen de sotracs més feridors encara com unes plagues
bíbliques urbanes. Aquests il·luminats traçuts en dur la contaria ens volen
espantar dibuixant un Eixample colonitzat per habitatges turístics amb els
preus de lloguer inabastables. Quines ximpleries! Un despropòsit com el del meu
perruquer de tota la vida que ara vol fer-me la permanent en anglès -Sorry, man!
PD.
Les últimes dades de l'Ajuntament corroboren
que durant el primer trimestre de l'any, fins a 2.767.220 visitants havien fet
nit a Barcelona, un 9,3% més que l'any anterior i un 2,1% per sobre del 2019. És
el període amb més turistes fins ara. Barcelona, segons la premsa d’aquests
dies, figura al rànquing de les ciutats més ben valorades per la capacitat d’atraure turistes,
talent i inversions.
Un empatx d’èxit ens pot escanyar -ho escriuré en
lletra petita-.
Paisatge urbà després de la batalla (permanent) perfectament descrit. Com el mestre Calders, també crec jo, amb cara de pissarra cansada, en la suplantació de la sang. Magnífic!
ResponElimina